Reformes integrals a Sant Gregori

Sant Gregori no té un parc d’habitatge, en té dos. Al voltant del nucli i a les zones de creixement hi ha cases unifamiliars aïllades i parellades amb parcel·la, aixecades sobretot entre els anys vuitanta i el canvi de segle. A la vall de Llémena, en canvi, hi ha masos, masoveries i cases de pedra de molta més edat, algunes encara lligades a l’activitat agrícola. Són dos móns amb patologies, pressupostos i tràmits diferents, i la primera cosa que fem en una visita és situar la casa en un dels dos.

La casa dels vuitanta i noranta repeteix un patró de defectes molt reconeixible: façana de dues fulles de ceràmica amb la cambra d’aire buida o amb un aïllament de gruix testimonial, coberta inclinada de teula sobre envanets de sostremort sense ventilar ni aïllar, fusteria d’alumini sense trencament de pont tèrmic i caixes de persiana que funcionen com un forat obert a la façana. Cap d’aquests punts es veu quan entres a mirar la casa. Es noten al gener i es paguen cada mes.

De tota aquesta llista, el més barat de resoldre és la caixa de persiana: segellar-la i aïllar-la per dins costa una fracció del que costa canviar la finestra i elimina el corrent d’aire fred que baixa per la paret fins als peus. El canvi de fusteria té sentit quan es fa complet —perfil amb trencament de pont tèrmic, vidre doble amb cambra i persiana ben resolta— i encara més si s’aprofita la mateixa obra per aïllar el sostre sota coberta, que és per on marxa la major part de la calor.

Les instal·lacions són el que separa una reforma cosmètica d’una de bona. En cases anteriors al Reglament electrotècnic de baixa tensió vigent (RD 842/2002) és habitual trobar quadres amb pocs circuits, seccions justes per als aparells d’avui i endolls sense una presa de terra fiable a les habitacions. Si es refà la distribució o s’obre la cuina, val la pena refer el quadre i separar circuits com cal: enllumenat, endolls, cuina i forn, rentadora i rentavaixella, i clima. És feina que no es veurà mai i és la que evita els problemes que sí que es veuen.

L’encàrrec més repetit al nucli és obrir la zona de dia. La casa tipus té la cuina tancada, un menjador separat i una sala que no acaba de connectar amb el jardí; quan s’ajunten les tres peces, l’habitatge canvia de categoria sense guanyar ni un metre quadrat. Abans de picar cal saber què aguanta cada paret i per on sortirà l’extracció, que en una casa de dues plantes sol acabar a coberta i no a la façana. Ho detallem a la pàgina de reformes de cuina.

Com que gairebé totes les cases tenen parcel·la, la reforma sovint arrossega una ampliació: un porxo cobert, una peça nova, el tancament d’una terrassa existent o una habitació guanyada sota coberta. Aquí el límit no el posa l’obra, el posa el planejament: l’edificabilitat que queda disponible, l’ocupació màxima de la parcel·la i la separació a llindars. Tancar una terrassa suma sostre computable, i això no es resol mai amb una comunicació prèvia: demana llicència d’obres i documentació tècnica a l’Ajuntament de Sant Gregori, que té la seva pròpia ordenança. Al blog hem resumit quin tràmit toca en cada cas.

A Cartellà, Ginestar, Constantins, Sant Medir i els veïnats disseminats la feina és una altra. Rehabilitar un mas en sòl no urbanitzable depèn que l’edifici estigui inclòs al catàleg de masies i cases rurals del planejament municipal: si hi és, es pot recuperar amb els usos que el catàleg admet; si no hi és, el marge és molt estret. És la primera comprovació que fem, abans de mesurar res i abans que ningú es faci il·lusions amb una distribució nova.

En una casa de pedra la revisió comença per dalt. Mirem la coberta de teula àrab, l’estat de les bigues i, sobretot, els caps de biga a l’encastament del mur: és on entra l’aigua per una canal mal resolta i on la fusta es podreix sense que des de dins es vegi absolutament res. Després venen els forjats intermedis, les llindes de les obertures i el paviment de la planta baixa. D’aquesta visita en surt un ordre clar: què és urgent, què pot esperar i què val més no tocar. La pàgina de rehabilitació de masies explica com ho abordem.

L’error més car en una casa de pedra és tapar la humitat. Un mur antic no té barrera contra la capil·laritat i necessita evaporar; si se li aplica un morter de ciment o una pintura plàstica, l’aigua queda atrapada i puja fins que troba sortida, sovint mig metre més amunt i amb la pedra ja tocada. La solució passa per morters de calç, per drenar el perímetre i per ventilar, mai per segellar. Abans de decidir res convé distingir de quin tipus d’humitat es tracta, perquè la de capil·laritat, la de condensació i la filtració es reparen de maneres oposades.

A Sant Gregori la calefacció encara depèn molt del gasoil i del propà, perquè bona part del terme queda fora de la xarxa de gas. Substituir la caldera per una bomba de calor amb terra radiant és la millora amb més retorn, i el moment de fer-la és quan ja s’aixeca el paviment: fer-ho més tard vol dir repetir l’obra sencera. Un avís tècnic que estalvia decepcions: una bomba de calor rendeix a temperatura baixa, i una instal·lació de radiadors dimensionada per treballar a setanta graus no funciona a quaranta-cinc. O es canvien els emissors o es recalcula la instal·lació.

Amb terra radiant, el paviment deixa de ser una decisió d’estètica. La resistència tèrmica de la capa que es posa a sobre decideix quanta calefacció arriba de veritat a l’estança, i el protocol de posada en marxa —escalfar el suport abans de col·locar, pujar la temperatura de mica en mica a l’inici de cada temporada i no passar mai dels vint-i-sis graus a la superfície— no és opcional. Els números i les mantes recomanades per a cada cas són a la pàgina de paviments i parquet.

La logística d’una obra a Sant Gregori s’assembla poc a la d’un pis de ciutat, i això té una cara bona i una de dolenta. A favor: hi ha parcel·la, i el contenidor, el material i la caseta hi caben sense demanar ocupació de via pública ni discutir amb ningú per l’ascensor. En contra: als veïnats disseminats i a la part alta de la vall l’accés és per camí o per pista, i no sempre hi entra un camió gran, una formigonera o una plataforma elevadora. Quan passa això es treballa amb càrregues més petites i més viatges, i el sobrecost s’ha de dir al pressupost, no descobrir-lo a mitja obra.

Hi ha un detall que només apareix fora del nucli: molts habitatges disseminats tenen pou propi, dipòsit i fossa sèptica en comptes de xarxa de clavegueram. Si la reforma toca banys o cuina, s’ha de comprovar la capacitat i l’estat del sistema de depuració abans de multiplicar els punts de desguàs, i s’ha de revisar la pressió disponible abans de projectar una dutxa amb columna o dos banys en servei alhora. És una comprovació de deu minuts a la primera visita que evita un problema de mesos.

Poques cases del municipi es reformen de cop. La majoria van per fases: primer la coberta i les instal·lacions, després la zona de dia i finalment els banys i la façana. És una manera perfectament raonable de fer-ho si l’ordre és el correcte i si cada fase es tanca sense deixar feina oberta al darrere. Hem explicat com plantejar una reforma per fases sense pagar dues vegades la mateixa partida, i a la primera visita us diem quina és la primera pedra en el vostre cas concret. Si el que busqueu és fer-ho tot alhora, la pàgina de reformes integrals explica com organitzem el calendari i els gremis.