Pintura d’interiors a Girona: preparació del suport, imprimació i dues mans

La pintura d’interiors és de les poques feines d’obra en què el client no pot comparar res abans de contractar. És difícil trobar, entre les empreses de pintura de la zona, una sola pàgina que digui quantes mans aplica, quant espera entre l’una i l’altra, quina imprimació posa sobre cada suport o quants litres calcula. L’argument que sí que es publica és l’antiguitat de l’empresa, que no diu res de com quedarà la paret.

Aquesta pàgina va de l’altra cosa: el procediment, amb les xifres i la font al costat. I concretament del tram que decideix el resultat i que no es veu a la factura, que és tot el que passa abans de la primera mà. Un acabat que es bufa, que cau a plaques o que amb la llum rasant es veu a franges gairebé mai no falla per la pintura: falla per l’estat del suport o per una espera que no s’ha respectat.

El preu de pintar el decideix la paret, no la pintura

Un pressupost de pintura amb un sol preu per metre quadrat amaga la variable que de veritat mou la xifra. Pintar una habitació acabada de guarnir, amb el guix pla, curat i sec, i pintar una habitació amb temple vell, gotelé i esquerdes de retracció són dues feines diferents que només comparteixen la darrera hora del dia: la mà d’acabat. Tota la resta —el que va abans de la primera mà— és el que canvia el termini, els litres i el preu.

Per això la primera visita no mira el color. Mira què hi ha sota: si el suport és nou o ja pintat, si absorbeix molt o de manera desigual, si el que hi ha aguanta o es desprèn en passar-hi la mà, i si hi ha humitat activa. Aquest darrer punt no és cosmètic i no es resol amb pintura: si la paret es taca, es bufa o floreix, el problema és l’aigua i s’ha de tractar abans, com expliquem a <a href="/tractament-d-humitats/">tractament d’humitats</a>. Pintar-hi a sobre és pagar l’acabat dues vegades.

• Suport nou de guix o de morter: el que mana és el temps d’espera, no la superfície.
• Suport pintat en bon estat i ben adherit: sanejament puntual i imprimació d’adherència.
• Suport que deixa pols o es disgrega: fixador abans de res.
• Temple: es retira fins al suport.
• Humitat activa: no es pinta fins que s’ha tallat l’origen i el material s’ha assecat.

Guix nou: un mes, i el motiu no és el que sembla

La regla és curta: sobre guix nou no es pinta abans d’un mes. Sobre formigó i morter, de 28 a 30 dies. Costa de fer entendre, perquè al cap d’una setmana la paret ja és blanca, dura i sembla seca, i la temptació de guanyar dies és enorme quan hi ha un calendari d’obra pel mig.

El motiu és aritmètic. La reacció química que endureix el guix consumeix aigua en una relació aigua/guix d’aproximadament 0,2. A l’obra no s’amassa així: el guix tradicional s’amassa entre 0,8 i 1, i el projectat entre 0,5 i 0,8. És a dir, entre dues vegades i mitja i cinc vegades més aigua de la que la reacció es beu. Tot aquest excedent no desapareix: ha de sortir per la superfície de la paret, en forma de vapor, durant setmanes.

Si aquesta superfície es tanca amb una pel·lícula de pintura abans que l’aigua hagi sortit, el vapor empeny per darrere i la pintura es bufa. No és un defecte del producte ni de la mà d’obra: és el termini. I el camí contrari, assecar a la força, acaba pitjor. Els canons d’aire calent d’una obra amb pressa a l’hivern —el que a peu d’obra es diu arrebatar el guix— no treuen només l’aigua sobrant: també se’n porten aigua d’hidratació, la que forma el cristall. El guix arrebatat perd adherència i acaba desprenent-se, amb la pintura a sobre. Aquestes esperes es planifiquen des del primer dia dins del calendari d’una <a href="/reformes-integrals/">reforma integral</a>, i són la raó per la qual la pintura no es pot encaixar al final sense marge.

Fixador i imprimació no són la mateixa cosa

Es fan servir com a sinònims i no ho són. El fixador és una resina molt fluida, sense pigment o gairebé, que penetra al porus i consolida: serveix quan el suport és porós, absorbent, disgregable o d’absorció desigual. La imprimació pigmentada és una capa de fons amb cos, que iguala el color de partida i millora l’adherència sobre suports que no absorbeixen. Confondre-les vol dir posar cos on el que calia era consolidar, o consolidar on el que calia era tapar.

La prova per saber què toca dura trenta segons i no necessita cap aparell: es tira una mica d’aigua a la paret. Si desapareix a l’instant, el suport xucla i vol fixador. Si perla i llisca, el suport no absorbeix i el que fa falta és adherència. I si en una mateixa paret una zona xucla i l’altra no —el cas típic de les taques de massilla de reparació sobre guix ja pintat—, l’acabat sortirà amb ombres si abans no s’iguala l’absorció. Els termes d’aquesta llista estan definits al <a href="/glossari-obra/">glossari d’obra</a>.

• Guix o escaiola nous i ja curats: fixador diluït i, després, el sistema de fons i acabat.
• Reparacions de massilla sobre paret pintada: fixador o segelladora només a les taques, per igualar l’absorció.
• Plàstica antiga en bon estat i ben adherida: rentat, escatat lleuger i acabat; imprimació d’adherència si és setinada o esmaltada.
• Suport que deixa pols a la mà: fixador fins que deixi de polsejar. Si no consolida, no és qüestió de posar-hi més pintura al damunt.
• Temple: no hi va ni fixador ni imprimació. Es retira.
• Guix o morter que encara no han fet l’espera: no hi va res.

Temple: el mode de fallada més car de l’ofici

En pisos antics encara surt temple sota la pintura: aquell acabat blanc, molt mat, que taca els dits. El temple és soluble en aigua, i aquesta propietat ho explica tot. Quan s’hi aplica pintura plàstica al damunt —que és aigua amb resina i pigment— el temple es rehidrata sota la pel·lícula nova, perd cohesió i deixa d’aguantar res. L’acabat no s’escrostona per punts: cau a plaques senceres, arrossegant el temple, i sovint no ho fa el mateix dia sinó setmanes després.

És el mode de fallada més car de la feina perquè arriba quan tot està acabat, el paviment col·locat i els mobles tornats, i perquè obliga a repetir la partida sencera afegint-hi la retirada que s’havia estalviat. La resposta que més circula —donar-hi una mà de fixador i tirar endavant— no resol el problema de fons: consolidar la superfície del temple no fa que el temple deixi de ser soluble ni que estigui unit al suport. Quan la capa té gruix o no aguanta, l’única sortida honesta és retirar-la fins al suport i tornar a començar.

Identificar-lo és senzill i val la pena fer-ho abans de demanar preu, no després: es frega amb el dit i taca de blanc, s’hi tira aigua i s’estova, i una cinta adhesiva enganxada i estirada se n’emporta la capa. Si hi és, ho diem al pressupost amb el sobrecost a la vista, en comptes de descobrir-ho a mitja obra.

Per què dues mans d’acabat i no una

El sistema de referència és una mà de fons i dues d’acabat (CYPE RIP030). És el primer que caldria saber per comparar dos pressupostos: dos preus per metre quadrat no són comparables si un va a dues mans i l’altre a una, i pràcticament ningú no ho posa per escrit.

La segona mà no és marge de seguretat comercial. L’opacitat d’una pintura —la capacitat de tapar el que hi ha a sota— s’assaja normativament a dues capes, segons la ISO 6504-3. Dit d’una altra manera: quan un fabricant declara el poder cobrent d’un producte, la xifra ja pressuposa dues mans. Aplicar-ne una és quedar-se per sota del rendiment que el mateix producte declara.

I les dues mans fan feines diferents. La primera penetra entre 2 i 3 mm dins del porus del suport i es reparteix de manera desigual, perquè el suport no absorbeix igual a tot arreu. La segona ja no penetra: es queda a la superfície i segella el que la primera no ha tancat. Per això també canvia la dilució entre l’una i l’altra. La primera mà es dilueix entre un 15 i un 20 % d’aigua, perquè ha d’entrar; la segona, entre un 5 i un 10 %, perquè ha de quedar-se. Diluir la segona com la primera és el defecte que produeix aquelles parets que amb la llum rasant es veuen a franges.

Sec al tacte no vol dir repintable

Entre mà i mà s’esperen de 3 a 4 hores a uns 20 °C. Aquesta xifra sí que se sol publicar, però sempre hi falta el matís que la fa útil: sec al tacte i repintable no són el mateix moment.

Una pintura a l’aigua queda seca al tacte molt abans d’estar repintable. En aquell punt la superfície ja no marca amb el dit, però la pel·lícula encara conté aigua i no ha acabat de formar-se. Si s’hi aplica la segona mà, l’aigua de la mà nova reblaneix la primera i el rodet l’arrossega: apareixen arrugues, marques i el que a peu d’obra es diu que la pintura tira. I les 3-4 hores són a uns 20 °C: amb menys temperatura, o amb l’aire més carregat d’humitat, s’allarguen. No és un temps fix de rellotge, és una condició que s’ha de comprovar.

La conseqüència és de calendari, i explica per què una habitació no es pinta en un matí encara que la superfície sigui petita: dues mans amb la seva espera al mig no caben en una jornada curta d’hivern si el matí s’ha fet servir per preparar el suport.

El rendiment de la llauna i el rendiment de l’obra

A la fitxa tècnica d’una pintura plàstica hi surt un rendiment d’entre 10 i 14 m² per litre. És una xifra real i és una xifra d’una sola capa, sobre suport llis i preparat. A l’obra acabada, que va a dues mans, el rendiment cau aproximadament a la meitat: entre 5 i 7 m² per litre.

Publiquem els dos números perquè el de la llauna és el que fa quedar curt el càlcul a mig fer. Un exemple: una habitació de 4 × 3 m amb 2,5 m d’alçada lliure té uns 35 m² de parament vertical, i descomptant una porta i una finestra en queden uns 30 m². A dues mans, entre 4 i 6 litres, sense comptar la mà de fons ni el sostre. Amb la xifra de la fitxa en sortirien 2 o 3, i és exactament l’error que fa que a mitja segona mà falti pintura i s’acabi obrint un pot d’un altre lot.

Sobre suports porosos, rugosos o de gotelé el consum puja per damunt d’aquesta franja, perquè hi ha molta més superfície real per cada metre quadrat de paret. Les franges orientatives de mercat de la partida de pintura, com les de la resta de capítols, són a <a href="/preus-reformes-girona/">preus de reformes a Girona</a>: són referències, no ofertes, i el preu vinculant surt del pressupost un cop s’ha vist el suport.

Quan no s’ha de pintar: 7 °C, 35 °C i 80 %

Hi ha tres condicions d’ambient que aturen la feina, i estan recollides al mateix criteri d’execució (CYPE RIP030): se suspèn per sota de 7 °C, per sobre de 35 °C i quan la humitat relativa ambient supera el 80 %. I s’aplica sempre a l’ombra, sense sol directe sobre el pla que s’està pintant.

Cadascuna té el seu mecanisme. Amb fred, la pel·lícula d’una pintura a l’aigua no arriba a formar-se bé i queda una capa fràgil encara que sembli seca. Amb calor o amb sol directe passa el contrari: la superfície asseca abans que el gruix, es formen pells i marques de rodet i la mà no s’estén. Amb l’aire per damunt del 80 % d’humitat relativa, l’aigua de la pintura no té on anar i el temps de repintat s’allarga fora de control.

A l’interior aquestes condicions es poden governar amb calefacció i ventilació, i per això la pintura d’interiors és molt menys estacional que l’exterior. En façana no: allà manen el sol, el vent i la previsió del temps, i ho tractem a <a href="/facanes-i-aillament/">façanes i aïllament</a>.

La humitat del suport: per què el sector no dona la xifra

Circula molt un número: que el parament ha d’estar per sota d’un 5 % d’humitat per poder-lo pintar. No el publiquem, perquè no hi ha cap norma espanyola que fixi un percentatge màxim d’humitat per a suports minerals abans de pintar. Dir-ho és més útil que repetir la xifra, i explica per què no la trobareu enlloc amb una referència normativa al costat.

Hi ha dues raons de fons. La primera és que un percentatge d’humitat no significa el mateix en un guix que en un morter o en un formigó: és massa d’aigua sobre massa seca, i cada material en reté una quantitat diferent quan ja està en condicions. Un únic número per a tots els suports no voldria dir res. La segona és de mesura: un higròmetre de contacte sobre suport mineral llegeix per conductivitat, i les sals li fan donar lectures altes encara que el mur estigui sec, de manera que serveix millor per comparar punts entre ells que per donar un valor absolut. Ho detallem a <a href="/tractament-d-humitats/">tractament d’humitats</a>.

El criteri que sí que és defensable: mesurar amb higròmetre, comparar zones entre elles per detectar la que va endarrerida i contrastar-ho amb el límit que fixa la fitxa tècnica del producte que s’aplicarà, que és qui posa la xifra amb responsabilitat al darrere. I quan la lectura ha de decidir alguna cosa, mesurar-la, no estimar-la a ull. A <a href="/com-treballem/">com treballem</a> hi ha el detall de com deixem per escrit aquestes comprovacions abans de començar cada fase.