Reformes integrals a Porqueres

La primera cosa que s’ha d’entendre de Porqueres és que no hi ha un sol Porqueres. El terme s’estén per tota la riba de ponent de l’estany i pels turons de darrere, amb l’església romànica de Santa Maria arran d’aigua com a referent del nucli històric i una constel·lació de veïnats escampats —Usall, Pujarnol, Miànigues, Mata, Merlant— separats per camps, boscos i camins. A tocar de Banyoles hi ha, a més, les zones residencials que han absorbit bona part del creixement. Dues cases del mateix municipi poden tenir problemes oposats, i per això aquí la visita a la finca no és un tràmit comercial: és el moment en què es decideix mig pressupost.

El parc d’habitatge és gairebé tot unifamiliar: casa aïllada amb parcel·la, masia rehabilitada o en procés de rehabilitació i molt poc bloc plurifamiliar. Que no hi hagi comunitat de veïns té una cara bona i una de dolenta. La bona: no cal cap acord de junta per tocar un baixant, el contenidor va dins la finca, no hi ha ocupació de via pública i es pot treballar amb més marge d’horari. La dolenta: l’envolupant de la casa és tota exterior —quatre façanes i coberta— i per tant les pèrdues de calor són molt superiors a les d’un pis entre mitgeres. Aïllar aquí no és un caprici: és el que fa que la calefacció es pugui pagar.

L’accés mana. A moltes finques s’hi arriba per pista o per camí de terra, de vegades amb servitud de pas per una propietat veïna, i la pregunta que fem el primer dia és sempre la mateixa: hi entra un camió de dos eixos? Hi ha lloc per girar? Quina alçada lliure deixen les branques? Com queda el ferm després de tres dies de pluja? D’això depèn si el formigó arriba amb camió i bomba o s’ha de pastar a peu d’obra, si la teula puja amb grua o a mà, i si la runa surt en un contenidor gran o en sis viatges de remolc. No és un detall menor: és el capítol que més diferència fa entre el preu d’una obra al centre de Banyoles i el de la mateixa obra a Usall o a Pujarnol.

A les masies i les cases de pagès del terme, el gruix de la feina és estructura i aigua abans que acabats. Els murs són de pedra lligada amb morter de calç i reblert al mig, i es comporten bé mentre estiguin secs i mentre ningú no els obri sense pensar-hi. Els sostres són de bigues de fusta amb revoltó, i el punt que falla és sempre el mateix: el cap de la biga encastat al mur, on s’acumula la humitat i on treballen els corcs. Abans de dibuixar cap distribució obrim cales, mirem quina secció de fusta queda sana i decidim entre pròtesi de resina amb barres d’acer, reforç metàl·lic o substitució. Les esquerdes també s’han de llegir: no és el mateix un assentament antic i estabilitzat que una empenta viva de la coberta contra el mur.

La coberta és la peça que ordena tota la resta. En una masia val més refer-la sencera d’una vegada que anar posant pedaços de teula cada hivern: es desmunta, es revisa l’embigat, es col·loca un aïllament continu i una cambra ventilada sota teula, i es recupera la teula àrab vella per a la filada vista si encara és sana. Amb la coberta feta, la casa queda estanca i es pot treballar per dins amb calma, per fases i sense pressa. Fer-ho al revés —acabats primer, coberta després— és la manera més cara de rehabilitar una casa, perquè la primera pluja forta se’n porta la feina feta.

Fora del nucli, les instal·lacions no es donen per fetes. Moltes cases del terme s’abasteixen de pou, amb bomba i grup de pressió, i això obliga a comprovar dues coses abans de decidir res: el cabal real de què es disposa i la qualitat de l’aigua. En una plana agrícola com aquesta l’aigua acostuma a ser dura i pot portar nitrats, de manera que l’analítica no és opcional si després s’hi vol posar un acumulador, una caldera o un tractament. I si la reforma afegeix un bany o dos, el grup de pressió i el dipòsit d’acumulació que hi havia es queden curts: es redimensionen al projecte, no el dia que dutxa i rentadora coincideixen.

El sanejament autònom és l’altre capítol propi de Porqueres. Moltes cases tenen una fossa sèptica antiga, sovint sense filtre biològic i sense manteniment, que ja no compleix. La substitució per una fossa amb tractament o per una depuradora compacta es dimensiona per habitants equivalents i depèn de la permeabilitat del terreny, que condiciona la rasa d’infiltració. Hi ha dues coses que no es poden improvisar: la distància mínima entre el sistema de sanejament i el pou d’abastament, i l’autorització d’abocament, que correspon a l’Agència Catalana de l’Aigua. En un entorn com el de l’estany, inclòs al Pla d’espais d’interès natural i a la Xarxa Natura 2000, aquest tràmit s’ha de plantejar d’entrada i no quan l’obra ja està començada.

La calefacció d’aquestes cases sol ser de gasoil, amb dipòsit aeri o soterrat, o de biomassa. Quan es planteja el canvi, cada opció té la seva condició física. La biomassa demana espai de sitja i un accés on pugui arribar el camió d’estella o de pèl·let. L’aerotèrmia demana potència: moltes escomeses rurals són monofàsiques i amb la potència justa, i ampliar-la no sempre és una trucada, de vegades és una actuació de la distribuïdora amb els seus terminis. També s’ha de triar bé on va la unitat exterior, perquè en una casa aïllada el soroll s’escampa cap al veí i perquè aquí les glaçades són de veritat. I si es vol terra radiant en rehabilitació, la cota de paviment es decideix el primer dia, no quan ja hi ha les portes penjades.

La part administrativa té aquí dos filtres que no existeixen als municipis compactes. El primer: si la finca és en sòl no urbanitzable, el que s’hi pot fer depèn en bona part del catàleg de masies i cases rurals del planejament municipal, i convé mirar-ho abans de comprar o de projectar, no després. El segon: l’estany i el seu entorn tenen un règim de protecció propi i, segons on caigui la finca, hi pot haver condicions afegides o informes previs. Tots dos s’han de resoldre abans de dibuixar res, perquè decideixen què es pot ampliar, quins usos s’admeten i fins i tot on pot anar el sistema de sanejament. Al costat d’aquests dos filtres, els tràmits municipals ordinaris i la gestió de la runa són la part previsible de l’expedient: se saben d’entrada i es poden posar al calendari.

Les cases de les zones residencials i de les urbanitzacions del terme són una altra feina. Solen ser unifamiliars aïllades dels anys setanta, vuitanta i noranta, sense patologia estructural però amb una envolupant que avui es queda curta. En una casa aïllada això es nota d’una manera molt concreta: el fred entra per les quatre orientacions alhora i la que més pesa és la nord, que no rep sol en tot l’hivern. La caldera de gasoil del garatge compensa la pèrdua cremant, i per això aquí l’ordre és aïllar primer i redimensionar la màquina després. Hi afegim dues qüestions pròpies del terreny en pendent: els murs de contenció del jardí, que porten anys treballant sense drenatge al darrere, i els soterranis i garatges semienterrats amb taques d’humitat. Impermeabilitzar-los per dins és perdre-hi els diners; el que resol és excavar per fora i posar tub de drenatge, làmina nodular i graves. I on hi ha bosc a tocar, la franja perimetral de protecció contra incendis és una obligació que va amb la casa.

Resumint el que ens arriba des de Porqueres: masies i cases de pagès que es rehabiliten per fases començant per la coberta, canvis de fossa sèptica i de sistema de calefacció, aïllament i fusteria a les cases de les urbanitzacions, i banys i cuines en habitatges que fa trenta anys que no es toquen. Les franges de preu orientatives de mercat i el detall tècnic de cada feina tenen la seva pàgina. Del que és propi d’aquí, quedeu-vos amb això: en un terme dispers, amb pista, pou i fossa sèptica pel mig, la visita a la finca decideix més coses que el catàleg de materials.