Reformes de cuina a Girona i comarques

La cuina és l’estança que més es fa servir i la que abans es queda obsoleta. També és la que més valor afegeix a l’habitatge quan es fa bé, i la que més diners fa perdre quan es fa amb presses o comprant només mobles.

Una cuina no és un moble: és una instal·lació. Darrere del front hi ha aigua, desguàs, gas o inducció, ventilació i entre sis i deu circuits elèctrics. Si aquesta part es fa malament, el moble més bonic del catàleg no ho arreglarà.

Aquesta pàgina explica les decisions que mouen de veritat el resultat i el pressupost: on són els punts fixos que no es poden negociar, què implica obrir la cuina al menjador si la paret treballa, com s’extreu el fum de veritat, quin taulell aguanta què, quines cotes demanen els electrodomèstics encastats i en quin ordre s’ha de decidir tot perquè l’obra no s’aturi. El paviment el tractem a fons a la pàgina de paviments, parquet i vinílic, i les franges de preu generals, a la pàgina de preus de reformes a Girona.

El triangle de treball i per què en un pis estret no s’aplica igual

El principi que fem servir és el triangle de treball: nevera, aigüera i foc han de formar un triangle amb els costats curts i sense obstacles. Les guies de planificació de cuines de la NKBA, que és d’on ve el criteri, hi posen números: cap costat per sota d’1,20 m ni per sobre de 2,70 m, i la suma dels tres per sota de 8 m. Per sobre d’aquesta suma es camina de més cada dia; per sota d’1,20 m per costat, els tres punts es trepitgen entre ells. I cap pas de circulació no hauria de creuar el triangle.

El triangle, però, no ho és tot. El que fa còmoda una cuina són les zones de suport: el taulell lliure a banda i banda de cada punt. Les mateixes guies demanen com a mínim 38 cm de taulell lliure al costat de la nevera, 60 cm a un costat de l’aigüera i 45 cm a l’altre, i 30 i 38 cm als dos costats de la placa. Tres metres de taulell mal repartits són pitjors que dos metres ben repartits.

A moltes cuines de pis del Gironès i del Pla de l’Estany el triangle senzillament no es pot dibuixar. Amb una amplada lliure de 2,10 a 2,40 m i una sola paret útil, la cuina és en línia i el triangle es converteix en una recta. Aleshores el criteri canvia: es tracta d’ordenar la seqüència —nevera, taulell de preparació, aigüera, taulell, placa— i de no creuar-la mai. La zona bruta, aigüera i rentaplats, va al costat del baixant; la zona calenta, placa i forn, a l’extrem que té la sortida de fums; i la preparació al mig, que és on ha d’anar el tram llarg de taulell lliure.

Si la cuina té dues files enfrontades, mana l’amplada del passadís central: les mateixes guies demanen 1,07 m per a una persona cuinant i 1,22 m si n’hi ha dues alhora. Per sota d’un metre, un rentaplats obert bloqueja el pas i dues persones no s’hi creuen. I si al fons hi ha la porta de la galeria o del safareig, aquest trànsit no pot travessar la zona de treball: és el detall que converteix una cuina correcta sobre plànol en una cuina on sempre hi ha algú al mig.

Una illa necessita un mínim de 90 cm lliures a cada costat per poder obrir portes i circular, i 1,07 m si és zona de treball amb calaixos a banda i banda. Per sota d’això, l’illa converteix una cuina en un passadís. Si l’espai no dona, un pla de treball més llarg rendeix molt més que una illa forçada, i costa força menys: una illa amb aigua o placa arrossega desguàs, aigua i un circuit elèctric fins al mig de l’estança, per sota del paviment.

El baixant és l’altre punt fix i condiciona més que el gust. El CTE DB-HS 5 fixa el pendent de les derivacions individuals dels aparells —del 2,5 al 5 % en sistemes no ventilats— i 40 mm de diàmetre mínim per a l’aigüera, el rentaplats i la rentadora. Cada metre que allunyeu l’aigüera del baixant són de 2,5 a 5 cm de caiguda que han de sortir d’algun lloc: del sòcol del moble, d’un fals terra o d’un ressalt sota l’armari. Per això moure l’aigüera tres metres no és una línia al plànol.

• Costats del triangle: d’1,20 a 2,70 m cadascun, i la suma dels tres per sota de 8 m.
• Zones de suport: 38 cm al costat de la nevera · 60 i 45 cm als costats de l’aigüera · 30 i 38 cm als de la placa.
• Passadís entre dues files enfrontades: 1,07 m per a un usuari, 1,22 m per a dos.
• Illa: 90 cm lliures a cada costat com a mínim; 1,07 m si s’hi treballa amb calaixos als dos costats.
• Cuina en línia: seqüència nevera → preparació → aigüera → preparació → placa, i no creuar-la.
• Rentaplats sempre tocant a l’aigüera, i a la banda per on es buida cap al calaix de coberts.
• Derivacions de desguàs: pendent del 2,5 al 5 % i 40 mm de diàmetre mínim (CTE DB-HS 5).

Obrir la cuina al menjador: quan es pot i què implica

És la reforma que més canvia un pis i també la que més sovint es dona per feta abans de comprovar-la. La primera pregunta no és estètica: la paret que voleu treure, treballa? No ho decideix el gruix. Un envà de 4 a 9 cm gairebé sempre és de repartiment i es pot treure; una paret d’11 a 15 cm pot ser de càrrega o no ser-ho. Qui ho ha de dir és un tècnic amb els plànols a la mà, mirant la direcció de les biguetes, la continuïtat de la paret a les plantes de sobre i de sota i, si cal, obrint una cala.

Si la paret és de càrrega, l’obertura no queda descartada: es substitueix. S’apuntala el forjat de sobre, s’obre per trams i mai tota la paret de cop, es col·loca una biga metàl·lica —perfil HEB o IPN, o dos UPN acoblats— amb la seva entrega a banda i banda sobre un dau de repartiment, i es falca la part superior amb morter sense retracció perquè la biga entri en càrrega el mateix dia i el sostre no baixi. La secció del perfil i l’entrega les dona el càlcul estructural, no el costum.

Hi ha dues conseqüències que no surten al pressupost del moble. La primera: una obertura en un element estructural és obra major a la majoria d’ordenances municipals i demana projecte, tècnic que la dirigeixi i llicència; a més, l’article 7.1 de la Llei de propietat horitzontal obliga a donar-ne compte prèviament a qui representa la comunitat i no empara cap obra que alteri la seguretat o l’estructura de l’edifici. La segona: l’acer vist no compleix tot sol. El CTE DB-SI exigeix resistència al foc a l’estructura —R 60 en habitatge amb alçada d’evacuació fins a 15 m i R 90 fins a 28 m—, de manera que la biga s’ha de protegir amb morter projectat, plaques o pintura intumescent. Aquesta partida s’oblida molt sovint i no és barata.

Obrir la cuina també canvia dues coses que es noten cada dia. Si hi ha aparells de gas, l’estança passa a ser un altre local als efectes del reglament: les condicions de ventilació i de volum de la ITC-ICG 07 del RD 919/2006 s’han de tornar a justificar amb una empresa instal·ladora habilitada, i és un dels motius pels quals moltes obertures acaben amb el canvi a inducció. I l’olor i el soroll deixen de quedar-se a la cuina: amb la cuina oberta, la campana passa de ser un accessori a ser la peça que decideix si el sofà fa olor de fregit. En canvi, el DB-HR no hi afegeix cap exigència: l’aïllament acústic no s’exigeix entre recintes d’una mateixa unitat d’ús.

I no sempre cal treure tota la paret. Una obertura de pas d’1,20 a 1,60 m amb llinda manté la relació visual per una fracció del cost; un envà vidrat d’acer atura l’olor i deixa passar tota la llum; i una barra passaplats resol la comunicació sense tocar l’estructura. Quan la paret és de càrrega val la pena valorar aquestes tres alternatives abans de decidir, perquè la diferència de preu entre una obertura d’1,50 m i buidar sis metres de paret no és proporcional a l’amplada: cada metre de més fa créixer el perfil, l’entrega i l’apuntalament.

• El gruix no decideix res: ho decideixen la direcció de les biguetes, la continuïtat en alçada i, si cal, una cala.
• Paret de càrrega: apuntalament previ, obertura per trams i biga metàl·lica amb entrega calculada sobre dau de repartiment.
• Falcat superior amb morter sense retracció; sense això la biga no entra en càrrega i el sostre baixa.
• Protecció al foc de la biga: R 60 en habitatge fins a 15 m d’alçada d’evacuació i R 90 fins a 28 m (CTE DB-SI).
• Tràmit: obra major amb projecte i direcció tècnica, i comunicació prèvia a la comunitat (art. 7.1 de la Llei de propietat horitzontal).
• Amb aparells de gas, cal tornar a justificar l’estança segons la ITC-ICG 07 del RD 919/2006.
• Alternatives abans de buidar: obertura amb llinda, envà vidrat o barra passaplats.

Ventilació i extracció: conducte propi, shunt comunitari o carboni

Aquí hi ha més confusió que en cap altre punt de la cuina, i la normativa és clara. El CTE DB-HS 3 demana a les cuines un cabal d’extracció general de 2 l/s per m² de superfície útil i, a més, un sistema addicional específic per als vapors de la cocció, amb un cabal mínim de 50 l/s —180 m³/h— i connectat a un conducte d’extracció propi. Són dues coses diferents: la ventilació de l’estança i l’extracció de la placa. I la segona ha de tenir conducte independent.

A la pràctica, en un pis existent hi ha tres escenaris. El millor és el conducte propi que puja fins a la coberta: és l’únic que treu fora de casa l’olor, el vapor i el greix. El segon és el shunt comunitari, el conducte col·lectiu de tota l’escala: es va dissenyar per a ventilació natural, no per rebre el motor d’una campana, i endollar-hi una campana forçada pot empènyer els fums cap als pisos veïns. Abans de connectar-s’hi cal saber què admet el conducte i què diu la comunitat; no és una decisió que es prengui a peu d’obra. El tercer és no tenir sortida enlloc, i llavors la resposta honesta és la recirculació.

Una campana de recirculació fa passar l’aire per un filtre metàl·lic de greix i després per un filtre de carboni actiu, i el retorna a l’estança. Reté l’olor i el greix; no treu ni el vapor ni la calor. Això té dues conseqüències pràctiques: cal poder ventilar l’estança d’alguna manera per treure la humitat de bullir, i el filtre de carboni és un consumible amb vida útil declarada a la fitxa, mentre que el metàl·lic simplement es renta al rentaplats. Una campana de recirculació amb el carboni esgotat no filtra res: només fa soroll.

Quan hi ha conducte, el que arruïna el cabal no és la campana, és la instal·lació. Passar de 150 a 120 mm de diàmetre és perdre un 36 % de secció; el tub flexible corrugat perd molta més pressió que el rígid; i cada colze de 90° és un peatge. La regla és curta i recta: el recorregut més curt possible, tub rígid, els mínims colzes i, si ha de passar per un fals sostre, decidit abans de baixar-lo i no després.

Dos detalls de seguretat i un de garantia. Si a la cuina hi ha una caldera o un escalfador de cambra oberta, de tiratge natural, una extracció forçada pot provocar retorn de productes de la combustió: s’ha de comprovar abans de dimensionar res. Si la campana és d’illa o d’extracció descendent integrada al taulell, el conducte ha de sortir per sota i això s’ha de resoldre mentre encara es pot tocar el paviment. I la distància entre la placa i la campana la fixa la fitxa del fabricant, habitualment de l’ordre de 65 cm sobre gas i de 50 a 55 cm sobre inducció: per sota, la garantia decau i el greix es cou al filtre.

• Ventilació general de la cuina: 2 l/s per m² útil (CTE DB-HS 3).
• Extracció específica de la cocció: mínim 50 l/s, és a dir 180 m³/h, amb conducte independent.
• Conducte propi fins a coberta: l’única solució que treu vapor, calor i olor de l’habitatge.
• Shunt comunitari: dissenyat per a tiratge natural. Connectar-hi una campana forçada s’ha de consultar sempre.
• Recirculació amb carboni actiu: vàlida quan no hi ha sortida; reté olor i greix, no treu vapor ni calor.
• Filtre metàl·lic, al rentaplats. Filtre de carboni, consumible amb vida útil declarada a la fitxa.
• Tub rígid millor que corrugat: de 150 a 120 mm de diàmetre es perd un 36 % de secció.
• Distància placa-campana: la de la fitxa; de l’ordre de 65 cm sobre gas i de 50 a 55 cm sobre inducció.
• Caldera o escalfador de cambra oberta a la cuina: comprovació obligada abans de posar extracció forçada.

El taulell: sis materials comparats de veritat

El taulell és on val la pena pujar de gamma, i no per capritx: és l’únic element de la cuina que rep calor, talls, àcids i cops al mateix pam de superfície. Cap material ho guanya tot. El que s’ha de fer és decidir quina d’aquestes quatre coses us passa més sovint a casa —deixar-hi la cassola directament, tallar sense fusta, vessar-hi vi o oli, o donar-hi cops— i triar el material que perdona precisament això. Aquesta és la comparació sense retòrica comercial:

• Porcellànic sinteritzat (3, 6, 12 i 20 mm) — Calor: excel·lent, admet la cassola directa. Ratllades: molt resistent. Taques: porositat pràcticament nul·la, no absorbeix. Punt feble: l’impacte al cantell i als angles del retall de l’aigüera; un cop hi fa saltar un tros i no té bona reparació.
• Quars compacte (aglomerat d’un 90 % de quars amb resina) — Calor: limitada, la resina és el punt dèbil i els fabricants desaconsellen el contacte directe amb peces calentes. Ratllades: molt resistent. Taques: no absorbeix. Punt feble: la calor i el sol directe; no és material d’exterior. Han aparegut gammes de baix contingut en sílice cristal·lina.
• Granit — Calor: molt bona. Ratllades: alta. Taques: és pedra natural i porosa, demana segellat periòdic i l’oli i el vi hi deixen marca si s’hi queden. Punt feble: la gamma de colors és la que dona la natura i cada planxa és diferent; s’ha d’anar a triar la peça.
• Laminat HPL sobre aglomerat (postformat de 38 mm) — Calor: baixa, una cassola calenta hi deixa marca permanent. Ratllades: acceptable per a ús normal. Taques: la superfície no absorbeix. Punt feble: l’aigua pels cantells i pel retall de l’aigüera; si el nucli d’aglomerat es mulla, s’infla i no té marxa enrere. Amb aigüera sobreposada i cantells ben segellats és una opció raonable.
• Compacte fenòlic (HPL massís de 12 a 16 mm) — Calor: limitada. Ratllades: bones prestacions, però es veuen sobre color llis. Taques: no absorbeix. Punt feble: el preu ja no és el d’un laminat i el cantell fosc no agrada a tothom. A canvi, no té nucli d’aglomerat que es pugui inflar.
• Fusta massissa (roure, faig, bambú) — Calor: baixa. Ratllades: se’n fa, però es reparen escatant. Taques: absorbeix i demana oli de manteniment. Punt feble: l’aigua permanent. Funciona molt bé en una illa o en una zona de menjar i malament al voltant de l’aigüera.
• Acer inoxidable — Calor: excel·lent. Ratllades: es marca de seguida i acaba fent pàtina. Taques: cap. Punt feble: l’estètica industrial i les empremtes. És l’estàndard de la cuina professional per algun motiu.

Juntes, voladissos i retalls: el que decideix si el taulell dura

Hi ha tres decisions d’execució que compten tant com el material. La primera és la junta: les planxes tenen un format màxim de fàbrica —de l’ordre de tres metres de llarg en quars i una mica més en porcellànic de gran format—, de manera que un taulell continu més llarg porta junta sí o sí. El que es decideix no és si n’hi haurà, sinó on cau: mai damunt del rentaplats, mai al mig del retall de l’aigüera, i preferiblement en un canvi de mòdul.

La segona és el voladís. Els fabricants limiten quant pot volar una peça sense suport i, per sobre d’uns 30 cm, cal escaire metàl·lic o estructura per sota. És exactament el punt on falla una barra d’esmorzar improvisada: la peça no es trenca el dia que es col·loca, es trenca el dia que algú s’hi asseu al damunt.

La tercera són els retalls. Els angles del forat de l’aigüera i de la placa han d’anar arrodonits, perquè un angle viu és per on esquerda la peça amb els cicles de calor. Sota una placa d’inducció hi va la protecció tèrmica que digui la fitxa, i en porcellànic prim de 6 mm el taulell treballa sempre sobre un suport continu: no és una peça que aguanti sola.

El cantell i el tipus d’aigüera van junts. Una aigüera sota taulell, enrasada per sota, només és possible amb materials que admetin el cantell polit del retall: pedra natural, porcellànic o compacte. Sobre un postformat de 38 mm, l’aigüera va sobreposada o enrasada amb marc, i el segellat del perímetre és el que decideix si el moble de sota durarà cinc anys o quinze. El cantell recte de 20 mm, el cantell a escaire per simular 40 o 60 mm i el cantell bisellat no canvien només l’aspecte: canvien el preu de la peça i la fragilitat del cantó.

Fronts i ferramenta: on es nota el pas del temps

El front és el que es veu i la ferramenta és el que es fa servir. Als deu anys, una cuina no es jutja pel color: es jutja perquè els calaixos encara tanquen sols i les portes no han caigut. Per això, si s’ha de retallar en algun lloc, es retalla en el material del front abans que en la ferramenta.

Els fronts de melamina de bona densitat i els lacats mats antiempremtes cobreixen la majoria de casos. El polilaminat —el front de PVC termoplàstic sobre DM— és el que dona més problemes amb el temps als punts calents: al costat del forn i sobre el rentaplats, la calor i el vapor n’aixequen la làmina pels cantells. Si trieu polilaminat, aquestes dues posicions s’han de resoldre amb un altre material o amb una protecció tèrmica. El lacat mat es ratlla més que el brillant però dissimula molt millor l’empremta; amb el brillant passa exactament al revés.

La ferramenta es tria per dades, no per marca. En calaixos, el salt real és de la guia de rodets a la guia oculta amb rodaments i extracció total: la primera només us deixa arribar a tres quartes parts del calaix i la segona el treu sencer, que és la diferència entre veure què hi ha al fons i no veure-ho mai. La capacitat de càrrega declarada és la que mana als calaixos de sota la placa, on van les cassoles. L’amortiment ha d’anar integrat a la guia i a la frontissa, no ser un accessori afegit. I les fitxes serioses declaren els cicles d’obertura assajats segons les normes EN 15338, per a elements extraïbles, i EN 15570, per a frontisses: demaneu-les i compareu-les.

Les alçades es decideixen amb la persona que cuinarà, no amb el catàleg. L’alçada de treball habitual queda entre 85 i 92 cm sumant sòcol, carcassa i taulell, i el criteri ergonòmic és situar-la de 10 a 15 cm per sota del colze. Entre el taulell i el moble alt hi ha d’haver de 50 a 60 cm lliures per treballar sense donar-hi cops de cap. I aquí ve el número que gairebé ningú mira: si el moble alt fa 90 cm i arrenca a 1,45 m, el prestatge de dalt acaba a 2,35 m. Per sobre d’1,80 o 1,90 m no s’hi arriba sense tamboret, i tot el que hi poseu ho fareu servir dues vegades l’any. Els mòduls alts de 90 i 100 cm tenen sentit amb portes elevables i amb la consciència que la fila de dalt és magatzem, no cuina.

El front sense tirador té dues solucions i no són equivalents. La gola —el perfil continu en forma de J— és mecànicament infal·lible, però es menja de 30 a 40 mm d’alçada útil a la primera fila de calaixos i acumula brutícia. El sistema d’obertura per pressió deixa el front completament net, però s’ha de comprovar que la gamma concreta el faci compatible amb l’amortiment, perquè no tots ho són, i en calaixos molt carregats acaba cansant. És una decisió que es pren amb el moble davant, obrint i tancant, no per fotografia.

• Calaixos abans que portes amb prestatge: en un moble baix de 90 cm, tres calaixos us deixen arribar a tot sense agenollar-vos.
• Guia oculta amb rodaments i extracció total, amb la capacitat de càrrega declarada per als calaixos de cassoles.
• Amortiment integrat a la guia i a la frontissa; frontisses de 110° estàndard i de 155° als mobles de cantonada.
• Alçada de treball: de 85 a 92 cm, o l’alçada del colze menys 10 o 15 cm de qui cuina.
• Lliure entre taulell i moble alt: de 50 a 60 cm.
• Fila alta còmoda fins a 1,80 o 1,90 m; per sobre, magatzem amb porta elevable.
• Zona calenta i zona humida: eviteu el polilaminat al costat del forn i sobre el rentaplats.
• Cicles d’obertura assajats segons EN 15338 (extraïbles) i EN 15570 (frontisses): han de constar a la fitxa.

Electrodomèstics encastats: les cotes que decideixen els mòduls

Un error que costa diners i dies: triar els mobles i després els electrodomèstics. És al revés. L’electrodomèstic encastat no s’adapta al moble; el moble es fa per al forat que demana la fitxa de l’electrodomèstic. I aquest forat, el nínxol, no és la mida de l’aparell: és la mida del buit que ha de quedar, ventilació inclosa.

L’estàndard europeu ajuda, perquè gairebé tot es mou dins d’un joc de mides repetides. El que canvia entre models són els mil·límetres de detall i les distàncies mínimes de ventilació, i són justament aquests els que fan que un forn no entri o que una placa no es pugui posar damunt d’un calaix. Per això demanem la fitxa tècnica de cada aparell, amb el model exacte, abans de tancar el plànol de mobiliari: un model equivalent del mateix fabricant pot tenir un nínxol diferent.

• Forn encastable estàndard: nínxol de 560 mm d’ample × 590 d’alt × 550 de fons, tant sota taulell com en columna.
• Forn o microones compacte: mateix ample de 560 mm i 450 mm d’alçada de nínxol.
• Placa d’inducció de 60 cm: retall de l’ordre de 560 × 490 mm; la de 80 cm, uns 750 × 490; la de 90 cm, uns 860 × 490. La fitxa mana sempre.
• Sota la inducció cal deixar la ventilació que demana el fabricant: no s’hi pot posar un calaix ple sense separador si la fitxa no ho permet.
• Rentaplats de 60 cm: nínxol de 600 mm d’ample × 820 d’alt regulable × 550 a 570 de fons. La versió estreta, 450 mm d’ample.
• Nevera integrable en columna: 560 mm d’ample de nínxol i alçades normalitzades de l’ordre de 880, 1.220, 1.400, 1.580, 1.780 i 1.930 mm.
• Campana: 60 o 90 cm d’ample. La posició i el recorregut del conducte es decideixen amb la campana ja triada, no després.
• Preses de corrent: mai a la paret del darrere d’una columna de forn. Van al mòdul del costat, perquè un endoll roba de 40 a 50 mm de fons.

Electricitat de cuina: circuits, potència i el que demana el REBT

Darrere del front d’una cuina hi ha més instal·lació elèctrica que a la resta del pis junta, i la reglamentació és concreta. La ITC-BT-25 del Reglament electrotècnic de baixa tensió reparteix l’habitatge en circuits independents, i tres dels cinc de l’electrificació bàsica són de cuina o hi arriben.

• C1 — Enllumenat: protecció de 10 A i conductor d’1,5 mm².
• C2 — Preses d’ús general i nevera: 16 A i 2,5 mm².
• C3 — Cuina i forn: 25 A i 6 mm². És el circuit de la placa.
• C4 — Rentadora, rentaplats i termos: 20 A i 4 mm², o desdoblat en tres circuits de 16 A i 2,5 mm².
• C5 — Preses de bany i preses auxiliars de cuina: 16 A i 2,5 mm². És el de les preses del pla de treball.

Potència contractada: la comprovació que evita el disgust

Els circuits són una cosa i la potència contractada una altra de ben diferent. Una placa d’inducció de 60 cm declara entre 3.500 i 7.400 W de potència nominal, un forn entre 2.500 i 3.500 W i un rentaplats uns 2.000 W. Si el pis té contractats 3,45 kW —cosa habitual en habitatges antics que no s’han tocat mai—, la inducció i el forn alhora fan saltar la protecció encara que el cablejat sigui nou de trinca. Les plaques modernes porten limitador de potència configurable, que ajuda, però la comprovació de la potència contractada s’ha de fer abans de decidir el canvi de gas a inducció i no el dia de la posada en marxa.

La ITC-BT-25 també fixa el nombre mínim de punts d’utilització per estança, i a la cuina aquest mínim es queda curt per a com es viu avui: entre robot de cuina, cafetera, torradora i carregadors, comptem les preses del pla de treball a partir de l’ús real i no del mínim reglamentari. També deixem previst el punt del futur. L’illa, el forn de vapor, l’osmosi de sota l’aigüera o una placa d’inducció que encara no es compra són cables que costen quatre euros si es passen amb l’obra oberta i una obra sencera si s’han de passar després.

Il·luminació del pla de treball: la llum que fa servei

La llum de cuina té un problema geomètric que cap làmpada bonica no resol: si la font és al centre del sostre i vosaltres esteu davant del taulell, la vostra pròpia ombra cau exactament damunt del que talleu. Per això la llum de cuina no és una llum, són tres capes: la general, la del pla de treball i, si la cuina és oberta, la de la zona de menjar.

Els nivells de referència venen de la UNE-EN 12464-1, la norma d’il·luminació de llocs de treball, que demana 500 lux a les cuines professionals. A casa, l’objectiu raonable és de 300 a 500 lux sobre el taulell i de 100 a 150 lux de llum general. Traduït a producte: una tira de LED de 800 a 1.200 lúmens per metre, ben col·locada, cobreix un pla de treball de 60 cm de fons.

La col·locació importa tant com la potència. La tira va a la vora frontal de la cara inferior del moble alt, no al fons: si va enganxada a la paret, el mateix moble ombreja la meitat davantera del taulell. Ha d’anar dins d’un perfil amb difusor opal, perquè damunt d’un taulell polit els punts de LED nus s’hi reflecteixen i molesten. I ha de tenir interruptor propi, perquè la llum del pla de treball és la que s’encén de nit sense encendre res més.

Dues dades es demanen al proveïdor i canvien el resultat: l’índex de reproducció cromàtica, que ha de ser Ra 90 o superior perquè el color del menjar i del taulell es vegin com són, i la temperatura de color, que ha de ser la mateixa en totes les llums de l’estança —al voltant de 3.000 K si la cuina és oberta al menjador i 4.000 K si voleu una llum més neutra i de feina—. Barrejar temperatures és el defecte més visible d’una cuina nova i el més fàcil d’evitar. A prop de l’aigüera i de la placa, protecció mínima IP44.

Si al sostre hi ha encastats, van alineats sobre la vora frontal del taulell, a uns 40 o 50 cm de la paret, i no al centre de l’estança: és la mateixa qüestió de l’ombra. I tota aquesta previsió —tires, transformadors, sensors de calaix, circuits— s’ha de deixar passada abans d’enrajolar el frontal. Després, cada metre de cable és una regata nova i una peça de revestiment que ja no és del mateix lot.

L’ordre en què s’ha de decidir una cuina

Les cuines no s’endarrereixen per la feina de paleta: s’endarrereixen per decisions preses tard. La cadena és rígida i té un ordre que no es pot invertir, perquè cada pas és la dada d’entrada del següent.

• 1. Mesurar i fixar el que no es mou: baixant, sortida de fums, quadre elèctric, escomesa de gas i finestres.
• 2. Decidir la distribució damunt d’aquests punts fixos, i no al revés.
• 3. Triar els electrodomèstics per model exacte i recollir-ne les fitxes amb els nínxols i les ventilacions.
• 4. Tancar el plànol de mobiliari amb les cotes d’instal·lació: alçada i posició de cada presa, punt d’aigua, desguàs i sortida de campana.
• 5. Demanar el mobiliari i el taulell, i confirmar per escrit el termini de fabricació.
• 6. Enderroc, instal·lacions i regates, amb el plànol penjat a la paret.
• 7. Revestiments: paviment i frontal, ja amb totes les preses marcades.
• 8. Muntatge dels mobles baixos i anivellament.
• 9. Mesurament del taulell sobre els mobles ja muntats i fabricació de la peça.
• 10. Col·locació del taulell, aigüera, placa, campana i connexions.
• 11. Posada en marxa: prova de fuites, de desguassos i de consums, i regulació de portes i calaixos.

Terminis de fabricació: el que marca la data d’inici

El pas nou de la llista és el que sorprèn tothom. Un taulell de pedra, porcellànic o quars no es fabrica amb les mides del plànol: es fabrica amb les mides preses sobre els mobles ja muntats, perquè les parets no són rectes i un mil·límetre d’error es veu des de la porta. Entre el mesurament i la col·locació hi ha un termini de fabricació que el marbrista dona per escrit, i durant aquests dies la cuina està muntada però sense taulell i sense aigüera. Saber-ho abans evita la trucada de la segona setmana.

El pas cinc és el que marca la data d’inici. El coll d’ampolla d’una cuina no és mai la mà d’obra: és el termini de fabricació del moble i del taulell i, de tant en tant, un electrodomèstic concret que no hi ha. Per això demanem el termini per escrit abans de començar a picar. Comencem l’obra quan la data d’entrega del moble encaixa amb la data en què estarem preparats per muntar-lo, no al revés, perquè una cuina desmuntada esperant un moble és el pitjor dels dos mons.

I una advertència sobre els canvis. Canviar de campana, moure una presa o passar de forn sota taulell a forn en columna són decisions gratuïtes fins al dia que es fa la regata. A partir d’aquell moment, cada canvi vol dir picar, refer la instal·lació, tornar a enrajolar i esperar que curi: entre un i tres dies i una peça de revestiment que potser ja no és del mateix lot. Per això insistim tant amb el plànol de mobiliari signat abans de tocar cap paret.

Quant temps es queda sense cuina

Comptant enderroc, instal·lacions, revestiments i muntatge, una cuina completa són de 2 a 4 setmanes. Es pot escurçar molt si el mobiliari està demanat i mesurat abans de començar l’obra: el coll d’ampolla habitual no és la feina, és el termini de fabricació de la cuina i del taulell.

Durant l’obra deixem sempre operatiu un punt d’aigua i un endoll per a la nevera si la casa està habitada.