Fusteria a mida a Girona: armaris, vestidors i mobles a obra

Un moble fet a obra no competeix amb un de catàleg pel disseny: competeix per la paret. El catàleg parteix de mides de sèrie i dona per feta una habitació recta; el moble a mida es dibuixa a sobre de l’habitació que hi ha, amb el desaplomat, el gir del racó i el pendent del terra ja mesurats. En un pis nou, aquesta diferència pot no compensar. En una casa del Barri Vell, en una masia o en un pis dels setanta, sovint és l’única manera que el moble arribi al sostre sense una escletxa.

Aquesta pàgina és la fusteria d’interior que no són portes: armaris encastats, vestidors, prestatgeries, bancs de finestra, revestiments de fusta i mobles fets a obra. Les portes de pas, les corredisses encastades i les plegables tenen la seva pàgina a <a href="/portes-interiors/">portes interiors</a>, i el mobiliari de cuina, a <a href="/reformes-de-cuina/">reformes de cuina</a>.

Moble de catàleg o moble fet a obra: què canvia de veritat

Un armari de catàleg és una suma de mòduls d’amplada repetida. La sèrie mana: si el buit fa una mida que no cau dins de la sèrie, el que sobra es tapa amb un cobrejunta o amb un tram cec, i el que queda entre l’últim mòdul i el sostre es tapa amb un altell afegit o no es tapa. No és cap defecte de fabricació, és com funciona una sèrie. Per això, davant d’una paret recta i aplomada amb una amplada que hi encaixa, el catàleg és més ràpid i més barat, i no hi ha cap motiu tècnic per fer res a mida.

Un moble fet a obra parteix del revés. Primer es mesura el buit real i després es dibuixa el moble: els costats es retallen seguint la paret, la base s’anivella sobre el terra que hi ha i el capçal es resol contra el sostre que hi ha. El que es paga no és el disseny, són les hores de taller, els metres de tauler i el fet que cada peça només serveix per a aquell forat.

La decisió, per tant, no és de gust sinó de geometria i de pressupost. I hi ha un cas en què la resposta va clarament en sentit contrari: amb un pressupost just, un moble de sèrie amb ferramenta bona envelleix molt millor que un moble a mida amb ferramenta barata.

• Paret recta, aplomada i amb una amplada que cau dins de la sèrie: catàleg.
• Buit entre dos murs, racó girat, sostre alt o pendent sota coberta: a obra.
• Sostres per sobre de l’alçada estàndard: a obra, o assumir la franja morta de dalt.
• Pressupost just: abans ferramenta bona en un moble de sèrie que ferramenta dolenta en un moble a mida.

A les cases de Girona gairebé res no està a escaire

És el punt que decideix la conversa i el que més sorprèn. En els edificis del Barri Vell, en les masies de pedra i en bona part dels pisos dels anys seixanta i setanta, les parets no són aplomades, el sostre no és horitzontal i el terra té pendent. No cal que sigui molt: un desaplomat que a simple vista no es nota deixa, en un armari de terra a sostre, una escletxa en forma de cuny que s’obre cap amunt i que es veu des de l’altra punta de l’habitació.

Per això el moble no es fabrica amb la mida del plànol. Es mesura el buit a diverses alçades a banda i banda, es comprova el sostre en diversos punts i es mira el pendent del terra, i el moble es construeix amb la mida més petita de totes. La diferència no desapareix: es reparteix. Va a parar a un farciment lateral que es retalla seguint la paret, a una peça de coronació que segueix el sostre i a un sòcol que absorbeix el joc de sota.

Hi ha un detall que sol decidir si el resultat es veu ben fet o no: els fronts s’ajusten a la plomada, no a la paret. Si s’alineen amb una paret torta, totes les juntes entre portes queden en falca i la vista ho detecta de seguida. En obres de <a href="/rehabilitacio-de-masies/">rehabilitació de masies</a> i en <a href="/reformes-integrals/">reformes integrals</a> de pisos antics, això no és l’excepció: és el cas habitual.

• Amidament del buit a tres alçades a cada costat: mana la mida més petita.
• Sostre comprovat en diversos punts; en un moble de terra a sostre, un centímetre es veu.
• Base anivellada amb peus regulables o falques, i sòcol que tapa el joc.
• Farciment lateral retallat contra la paret, en comptes d’un cobrejunta recte.
• Fronts a plomada; les juntes entre portes han de quedar paral·leles entre elles.

L’espai mort que un armari a mida recupera

El motiu més sòlid per fer un armari a mida no és estètic: és que un armari de sèrie deixa espai sense fer servir, i el compte es nota en metres de barra i de prestatge, que és l’única unitat que importa quan hi heu de guardar roba.

El primer tram perdut és el de dalt. Un moble de sèrie acaba a una alçada estàndard, i el que queda fins al sostre o bé s’omple de pols o bé es tapa amb un altell afegit que no acaba de tancar. El segon és el racó: quan dues fileres es troben en cantonada, hi queda una zona a la qual no s’arriba, i resoldre-la demana un mòdul pensat per a aquell gir. El tercer són les franges estretes: el pam que queda al costat d’una porta, el gruix d’una xemeneia cegada, el nínxol d’una finestra tapiada.

El sotaescala i el pendent sota coberta són el cas extrem. Allà no hi encaixa cap moble de sèrie, i és on la fusteria a mida canvia més la capacitat de la casa: cada peça té l’alçada que li toca i el front segueix la línia del sostre.

• El tram entre l’últim mòdul i el sostre.
• El racó on es troben dues fileres.
• La franja estreta al costat d’una porta o d’una finestra.
• El gruix d’un nínxol, d’una alcova o d’una xemeneia cegada.
• El sotaescala i el pendent sota coberta.

Materials: DM lacat, melamina, xapa natural i contraxapat

El cos i el front poden ser de materials diferents, i sovint ho són. L’interior de l’armari es fa gairebé sempre amb tauler de melamina, perquè és estable, es neteja bé i no s’ha de mantenir. La decisió de veritat és el front, que és el que es veu i el que rep els cops.

Un avís honest sobre el que decideix la durada. El material de la superfície decideix com es veu el moble; el que decideix quant dura són tres coses que no surten a la fotografia: el gruix del tauler, com està resolt el cantell i la ferramenta. Un front espectacular sobre un tauler prim amb frontisses fluixes es venç igual.

En banys, safareigs i plantes baixes de cases de pedra hi ha una consideració més, la humitat ambiental. Allà té sentit el tauler hidròfug i, sobretot, aixecar la base del terra amb peus regulables perquè el moble no begui per sota. Si el moble va en un bany, val la pena decidir-ho junt amb la resta de la <a href="/reformes-de-bany/">reforma del bany</a>.

• Melamina: superfície dura, resistent al ratllat i fàcil de netejar, amb la millor relació entre preu i durada. En contra, el punt feble és el cantell i un cop no es pot retocar, es veu el tauler de sota.
• DM lacat: permet fronts completament llisos, cantells arrodonits i qualsevol color, i és el que millor lliga amb una paret pintada. En contra, es marca amb els cops, no li agrada l’aigua per l’aresta inferior i un retoc de laca mai no és del tot invisible.
• Xapa natural: fusta de veritat sobre tauler, amb veta contínua entre fronts i possibilitat de recuperar-la amb un poliment suau. En contra, cada partida té el seu to, el color evoluciona amb la llum i el sentit de la veta s’ha de decidir al projecte, no al muntatge.
• Contraxapat: molt estable per al gruix que té, aguanta bé els canvis d’humitat i el cantell vist és un acabat en si mateix. En contra, aquest mateix cantell no perdona una cargolada mal feta i és l’opció que més encareix.

Ferramenta: als cinc anys és l’única cosa que es recorda

Passats uns quants anys, ningú no jutja un armari pel color. El jutja perquè la porta continua tancant enrasada i perquè el calaix continua sortint sencer. Tot això depèn de tres famílies de ferramenta: frontisses, guies de calaix i, si hi ha portes corredisses, el sistema de rodadura.

Les frontisses de cassoleta es regulen en tres eixos —alçada, profunditat i lateral—, i aquesta és exactament la peça que permet reajustar un front al cap dels anys, quan l’edifici s’ha mogut o la fusta ha treballat. En un armari de terra a sostre la fulla és alta i pesa, i el nombre de frontisses per fulla no és el lloc on estalviar. L’amortiment ha d’anar integrat a la frontissa, no ser un accessori que es cargola després. Els fabricants seriosos declaren els cicles d’obertura assajats a la fitxa; com es llegeixen aquestes fitxes ho expliquem a <a href="/reformes-de-cuina/">reformes de cuina</a>.

Amb les portes corredisses hi ha una tria que sovint no s’explica. En el sistema penjat, la fulla penja d’una guia superior i la de baix només la guia: va més fina, no acumula brutícia a terra i exigeix un capçal sòlid a dalt. En el de rodadura inferior el pes descansa a baix, de manera que demana menys estructura al capçal però la guia de terra recull pols. I hi ha una limitació que és del sistema, no de la qualitat: amb portes corredisses sempre queda un front tapat, o sigui que l’armari mai no s’obre sencer.

• Frontisses amb regulació als tres eixos: és el que permet reajustar un front anys després.
• Nombre de frontisses segons alçada i pes de la fulla; en fronts de terra a sostre, no s’escatima.
• Amortiment integrat a la frontissa i a la guia, no afegit.
• Calaixos interiors amb guia oculta i extracció total: si no, el fons del calaix no es fa servir mai.
• Corredissa penjada de guia superior o de rodadura inferior, segons el capçal disponible.
• Amb corredisses, un front sempre queda tapat.

L’interior de l’armari i del vestidor

Un armari es dimensiona per dins abans que per fora. La profunditat útil per penjar roba amb la barra paral·lela al front ronda els 55 a 60 centímetres: per sota, les espatlles dels penjadors toquen la porta i la roba es deforma. Si aquesta profunditat no hi és, la solució no és forçar-la sinó canviar de sistema, penjar amb barra perpendicular o passar a prestatges.

El repartiment interior és on es guanya capacitat sense guanyar metres. Separar la zona de roba llarga de la de roba curta i posar dues barres a la zona curta dobla els metres de penjar en la mateixa amplada. Els calaixos van a mitja alçada: a terra obliguen a agenollar-se i per sobre de la línia dels ulls no es veu què hi ha dins. L’altell de dalt és per al que es fa servir dues vegades l’any, no per al del dia a dia.

El vestidor obert canvia el criteri: sense portes tot està a la vista i el fons ha de suportar-ho, de manera que hi guanyen les zones tancades amb calaix o amb caixa i les baldes de fondària curta. I si voleu llum interior, la línia elèctrica s’ha de deixar passada abans de tancar i pintar la paret; després, cada metre de cable és una regata nova. Aquesta previsió es fa amb la resta d’instal·lacions de la <a href="/reformes-integrals/">reforma integral</a>.

• Profunditat útil d’uns 55 a 60 cm per penjar amb barra paral·lela al front.
• Zona de roba llarga i zona de roba curta amb doble barra: els metres de penjar es dupliquen.
• Calaixos a mitja alçada; ni a terra ni per sobre dels ulls.
• Altell per al que es fa servir dues vegades l’any.
• Llum interior: la línia es deixa passada abans de tancar la paret.

Bancs de finestra, prestatgeries i revestiments de fusta

En les cases antigues de Girona l’ampit de finestra sol ser profund, i és el lloc més fàcil de recuperar: un banc amb tapa abatible o amb calaixos converteix un pas en un seient i en espai de guardar. El punt que s’ha de resoldre a la paret, i no al plànol, és la fixació: en un envà de rajola es resol d’una manera i en un mur de pedra o de tàpia, d’una altra, i això es decideix quan es veu el mur obert.

Les prestatgeries fetes a obra es distingeixen d’una de comprada per una sola cosa: la fletxa. Un prestatge cedeix pel centre en funció de la llum lliure que ha de salvar i del gruix que té, i qualsevol prestatgeria llarga sense suport intermedi acaba corbada si no s’ha calculat. Es resol engruixint el tauler, afegint un reforç al cantell posterior o repartint muntants. És el mateix motiu pel qual una llibreria feta a obra pot costar més que una de comprada i, en canvi, seguir recta deu anys després.

Els revestiments de fusta a paret fan dues feines i convé no confondre-les. La primera, tapar una paret irregular i donar-li un pla nou, que és el que passa en molts murs antics. La segona, l’acústica: un plafó de fusta ajuda amb la reverberació quan darrere hi ha càmera d’aire i material absorbent; enganxat directament a la paret és decoració, no tractament acústic. En <a href="/reformes-de-locals-i-oficines/">locals i oficines</a> aquesta diferència és la que decideix si en una sala s’hi pot parlar.

Quan es mesura i quan es munta: la fusteria dins del calendari

La fusteria a mida es decideix al principi de l’obra i es munta al final, i aquesta asimetria genera la majoria de retards. Hi ha dos mesuraments, i no serveixen per al mateix. El primer es fa aviat, sobre el plànol i amb la casa encara per fer, i serveix per pressupostar i per decidir què ha de passar per dins de les parets: endolls, línia de llum interior, desviaments. El segon és el definitiu i es pren amb l’obra pràcticament acabada.

Definitiu vol dir amb el paviment col·locat, les parets guarnides i, si pot ser, amb la primera mà de pintura donada. El motiu és senzill: el gruix del <a href="/paviments-parquet-i-vinilic/">paviment</a> i el del guarnit canvien les mides del buit, i un moble fabricat amb el mesurament del primer dia o no entra o entra amb escletxes. Entre aquest mesurament i el muntatge hi ha el termini de taller, que és temps que no passa a l’obra però que igualment bloqueja la data final.

Per això demanem la decisió de materials i de ferramenta abans que la fusteria sembli urgent. L’ordre habitual dins d’una reforma el teniu explicat a <a href="/com-treballem/">com treballem</a>, i el vocabulari d’obra que apareix als pressupostos, al <a href="/glossari-obra/">glossari d’obra</a>.

• 1. Mesurament previ sobre plànol: pressupost i previsió d’instal·lacions.
• 2. Enderroc, instal·lacions i guarnits de paret.
• 3. Paviment col·locat i primera mà de pintura.
• 4. Mesurament definitiu a l’obra acabada.
• 5. Fabricació al taller.
• 6. Muntatge, anivellat, ajust de fronts i farciments contra la paret.
• 7. Repàs de pintura i regulació final de portes i calaixos.

Què no entra en aquesta pàgina i com es pressuposta

Per no barrejar coses que es resolen de manera diferent: les portes de pas, les corredisses encastades i les plegables de llibre són a <a href="/portes-interiors/">portes interiors</a>; el mobiliari i el taulell de cuina, a <a href="/reformes-de-cuina/">reformes de cuina</a>; i el terra de fusta o vinílic, a <a href="/paviments-parquet-i-vinilic/">paviments, parquet i vinílic</a>. Aquí hi ha el moble fix que no és cap d’aquestes tres coses.

Tampoc no venem material ni fem catàleg de marques: som els que fem l’obra. La feina és mesurar, projectar el moble, encarregar-ne la fabricació i muntar-lo coordinat amb la resta de la reforma, que és justament el que fa que el moble entri i que el repàs de pintura no quedi pendent.

El pressupost d’un armari es mou sobretot per tres variables: els metres lineals i l’alçada, el material del front i, molt especialment, l’interior i la ferramenta. Dos armaris amb el mateix front poden diferir molt de preu només pel que hi ha a dins. Les franges orientatives de mercat per tipus d’obra són a <a href="/preus-reformes-girona/">preus de reformes a Girona</a>, i el número tancat surt de la visita: podeu demanar-la des de <a href="/contacte/">contacte</a>.