Glossari d’obra

El document amb què qui ha encarregat l’obra la rep formalment del constructor, amb reserves o sense. És important perquè marca el dia zero: des d’aquesta data compten els terminis de garantia i, si l’obra té projecte, els que fixa la Llei 38/1999 d’ordenació de l’edificació. Es fa per escrit i la signen les dues parts.

Si hi ha coses per acabar o per corregir, es reben amb reserves i s’hi adjunta la llista amb dates. Rebre una obra «de paraula» us deixa sense el punt de partida de cap termini.

La feina de ram de paleta que acompanya un altre ofici: obrir i tapar regates, fer passos de parets i forjats, formar patinets, replenar rases, rebre marcs i caixetins, i deixar-ho tot net i a punt per a l’acabat. No la fa l’instal·lador, però sense ella la instal·lació no es pot ni començar ni tancar.

És l’exclusió més freqüent dels pressupostos d’instal·ladors. Si al de lampisteria o electricitat hi diu «sense ajudes de paleta», aquells diners falten al total que esteu comparant.

La quantitat d’una unitat d’obra que s’ha pressupostat, expressada en la seva unitat: metres quadrats de paviment, metres lineals de sòcol, unitats de punt de llum, quilos d’acer. Multiplicada pel preu unitari dona l’import de la partida, de manera que és exactament la meitat del preu i és la meitat que ningú no mira. Dos pressupostos només són comparables si els amidaments coincideixen.

Un preu unitari baix amb un amidament inflat surt més car que un preu unitari alt ben amidat. Demaneu els amidaments desglossats per estança i compareu-los amb els metres reals de casa vostra.

La pòlissa que cobreix els danys que l’obra pugui causar a tercers o a la propietat: una fuita que arriba al pis de sota, un vidre trencat, un desperfecte en un element comú. No té res a veure amb la garantia dels treballs, que és una altra cosa, ni amb l’assegurança de la llar del client.

Demaneu una còpia de la pòlissa i el rebut vigent abans de començar, i mireu el capital assegurat. Una pòlissa caducada és exactament igual que no tenir-ne.

El marge de l’empresa constructora sobre el cost d’execució material. És el que fa que l’empresa pugui existir l’any que ve, pagar la garantia d’una obra acabada i tornar a venir quan una junta comença a filtrar. S’expressa com un percentatge sobre el PEM i, juntament amb les despeses generals, converteix el PEM en PEC.

Que aparegui explícitament no és dolent: és transparència. El que hauria d’encendre l’alarma és el contrari, un preu tan just que no sembli que hi hagi marge per a res.

El pagament que es fa abans o al començament de l’obra per cobrir la compra de materials i la reserva d’equips. És normal que existeixi: una reforma mou material que s’ha de pagar per endavant. El que no és normal és que la bestreta sigui una part gran del total ni que els pagaments següents vagin per calendari en comptes d’anar per feina feta.

Lligueu cada pagament a una fita comprovable —enderrocs acabats, instal·lacions passades, paviments col·locats— i deixeu-ne sempre un tram per al final.

L’agrupació de partides per oficis o per fases: enderrocs, ram de paleta, sanejament, lampisteria, electricitat, climatització, revestiments, fusteria, pintura, neteja i gestió de residus. Serveix per llegir un pressupost de dalt a baix i, sobretot, per detectar què hi falta. Si un pressupost de reforma integral no té capítol de gestió de residus o de mitjans auxiliars, aquells diners apareixeran més endavant.

Compareu dos pressupostos capítol per capítol, no pel total. Sovint la diferència no és el preu: és que un dels dos no inclou un ofici sencer.

El document periòdic que recull els amidaments realment executats fins a una data i el seu import, partida per partida. És la base de cada factura parcial: no es factura el temps que ha passat, es factura la feina que hi ha feta. En obres amb direcció facultativa la revisa i la signa el tècnic abans de cobrar-se.

Pagar per certificació és la millor protecció que teniu en una obra llarga: si l’obra s’atura, us haureu quedat amb allò que ja està executat i pagat, ni més ni menys.

Els costos de l’empresa que existeixen encara que no es toqui cap paret i que no es poden imputar a una partida concreta: oficina, assegurances, tributs, personal tècnic i administratiu, vehicles, seguiment de l’obra i atenció de la garantia. A l’obra pública el percentatge està fixat per reglament; en obra privada es pacta, i és normal que existeixi.

Una empresa que jura que no té despeses generals no és més barata: les té repartides dins dels preus unitaris, on no les podeu veure ni discutir.

Els tècnics que dirigeixen l’obra en nom de qui la paga: la direcció d’obra, habitualment un arquitecte, i la direcció de l’execució de l’obra, un arquitecte tècnic o aparellador. Comproven que el que s’executa és el que diu el projecte, resolen dubtes, aproven preus contradictoris, revisen certificacions i signen el certificat final. És obligatòria quan l’obra necessita projecte tècnic.

No és la mateixa figura que el constructor ni que el cap d’obra. Tenir-la significa que algú que no cobra de l’execució mira com s’executa.

La Llei 38/1999 d’ordenació de l’edificació fixa tres terminis de responsabilitat des de la recepció de l’obra: un any per als defectes d’acabat, tres anys per als danys que afecten l’habitabilitat —instal·lacions, aïllament, humitats— i deu anys per als que comprometen l’estructura. S’aplica a les obres d’edificació amb projecte i intervinents definits.

En una reforma petita sense projecte, el que us protegeix és el contracte: hi ha de constar el termini de garantia dels treballs i qui respon de què.

La Llei 37/1992 de l’IVA preveu el tipus reduït del 10 % en obres de renovació i reparació d’habitatges quan es compleixen tres condicions alhora: que el destinatari sigui una persona física que no actuï com a empresari o professional i destini l’habitatge a ús particular —les comunitats de propietaris també hi entren—, que la construcció o l’última rehabilitació tingui més de dos anys, i que el material aportat per l’empresa no superi el 40 % de la base imposable.

Compte: qui té un pis llogat és empresari als efectes de l’IVA i no compleix el primer requisit. Si el material passa del 40 %, tota l’operació tributa al 21 %. Per això una reforma amb molt equipament i poca mà d’obra pot canviar de tipus sense que ningú hi hagi fet trampa.

Tot allò que no queda a l’obra però sense el qual l’obra no es pot fer: bastides, puntals i sotaponts, contenidors, sitges de morter, muntacàrregues, plataformes elevadores, tanques, proteccions col·lectives, il·luminació provisional i eines. Poden ser un capítol propi o anar repercutits dins dels preus unitaris, però d’una manera o altra els pagueu sempre.

En façanes i cobertes, la bastida pot ser una de les partides més grosses del pressupost. Pregunteu qui la munta, quants dies està prevista i què passa si l’obra s’allarga.

Qualsevol canvi respecte del que s’havia contractat, tant si el demana el client com si el provoca una troballa. Un modificat ben fet porta sempre tres coses: què canvia, quant costa de més o de menys i quants dies afegeix al termini. Sense la tercera, el pressupost es controla i el calendari se’n va.

Els canvis d’última hora del client són la primera causa de desviació d’una reforma. Decidiu els acabats abans de començar i deixeu-ho tot escollit i escrit.

La línia mínima d’un pressupost ben fet. Una partida té sempre quatre coses: una descripció del que s’executa, la unitat en què es mesura, l’amidament i el preu unitari. El producte dels dos últims dona l’import. Un pressupost fet de partides es pot discutir, retallar i comparar; un pressupost fet de blocs tancats només es pot acceptar o rebutjar.

«Reforma de bany, 9.000 €» no és una partida: és un import. Si no podeu veure què hi entra i en quina quantitat, no teniu manera de saber si és car.

Una quantitat reservada al pressupost per a una feina que encara no es pot amidar amb precisió, normalment perquè depèn del que aparegui en obrir una paret o aixecar un paviment. Pot ser «a justificar», i llavors es liquida al final segons el que realment s’hagi executat i amb factures al davant, o de preu fix, i llavors qui assumeix el risc és l’empresa.

Un pressupost amb moltes partides alçades no és dolent, però sí poc definit. Pregunteu quines són a justificar, què les tanca i en quin moment de l’obra se sabrà l’import real.

El PEM més les despeses generals de l’empresa i el benefici industrial. És el preu de l’obra abans d’impostos: el que costa contractar-la, no el que costa executar-la. A sobre s’hi suma l’IVA per obtenir l’import final que pagareu, i a part hi van els honoraris tècnics, les taxes municipals i les escomeses de companyies.

Mireu sempre si la xifra gran d’un pressupost porta l’IVA inclòs o no: entre un PEC i el mateix PEC amb el 10 % hi ha la diferència d’un electrodomèstic.

La suma de totes les partides valorades a cost d’execució: materials, mà d’obra i maquinària, sense despeses generals, sense benefici industrial i sense IVA. És la xifra tècnica de l’obra i la que fan servir molts ajuntaments per calcular l’ICIO i les taxes de llicència, i els tècnics per calcular honoraris. No és el que pagareu.

Si compareu el PEM d’un pressupost amb el total d’un altre, la diferència serà enorme i falsa. Assegureu-vos de comparar sempre la mateixa xifra.

El preu d’una unitat d’obra que no estava prevista al contracte i que cal executar perquè l’obra ha destapat alguna cosa nova. Es diu contradictori perquè l’han d’acordar les dues parts: es descompon, es valora i es signa abans de fer la feina, no després. És el mecanisme normal per resoldre un imprevist sense que el pressupost es desbordi a cegues.

La regla és simple i us protegeix: res que no estigui signat abans d’executar-se. Un preu contradictori que arriba amb la factura final ja no és un acord, és un cobrament.

El desglossament d’un preu unitari en els seus components: quantitat i cost de cada material, hores de cada ofici, maquinària i costos indirectes. És el document que converteix una discussió d’opinions en una discussió de dades, perquè permet veure si la diferència entre dues ofertes és de qualitat de material, de rendiment de mà d’obra o simplement de marge.

No cal demanar-los tots. Amb els descomposats de les tres o quatre partides que més pesen —paviments, enrajolats, instal·lacions— ja s’entén d’on surt el preu.

Modalitat de contracte en què s’acorda un import total per a un abast definit, en comptes de pagar els amidaments realment executats. Trasllada el risc a l’empresa i dona tranquil·litat al client, però només funciona si el que s’ha de fer està descrit amb detall: sense un abast tancat, el preu tancat acaba sent una discussió sobre què hi entrava.

Un preu tancat sense projecte ni memòria de qualitats no és una garantia, és una promesa. El que tanca un preu és la descripció, no l’adjectiu.

El que val una sola unitat d’una partida: un metre quadrat d’enrajolat, una unitat de punt de llum, un metre lineal de regata. Normalment inclou material, mà d’obra, maquinària i una part de costos indirectes. És la xifra que permet dir si una feina és cara o barata, però tota sola no vol dir res si no se sap què hi ha inclòs.

Un enrajolat a 28 €/m² i un altre a 45 €/m² poden ser el mateix preu si el primer no inclou el material, l’anivellament del suport ni la retirada de l’antic.

Una reserva de diners que no és de l’empresa sinó vostra, i que serveix per absorbir el que apareix en obrir: una instal·lació antiga que no es pot reaprofitar, un forjat tocat, una humitat que ningú no veia. En reformes d’habitatges existents és prudent comptar-hi un percentatge sobre el pressupost, i com més antic sigui l’immoble, més alt.

Reserveu-la abans de triar els acabats, no després. Qui gasta el marge sencer en aixetes i paviments es queda sense capacitat de reacció a la tercera setmana.

Un percentatge de cada certificació que el client reté i no allibera fins que ha passat el termini de garantia pactat, habitualment uns mesos després de la recepció. Serveix perquè hi hagi diners sobre la taula si apareix un defecte i cal tornar. És una pràctica habitual en obra i es pot substituir per un aval bancari.

S’ha de pactar per escrit al contracte, amb percentatge i data d’alliberament. Retenir el darrer pagament sense haver-ho pactat abans no és una garantia: és un impagament.

El document que acredita que un habitatge compleix els requisits mínims d’habitabilitat: superfícies, alçada lliure, ventilació, il·luminació i equipament de bany i cuina. A Catalunya cal per vendre, per llogar i per donar d’alta subministraments, i té una vigència limitada que obliga a renovar-la.

Si la reforma canvia la distribució, treu una finestra o converteix un espai en dormitori, comproveu abans que el resultat continuarà complint. Un dormitori sense ventilació directa no té cèdula.

L’informe d’un tècnic que assigna a l’habitatge una lletra de la A a la G segons el consum d’energia primària i les emissions estimades, a partir de l’envolupant, les instal·lacions i la zona climàtica. Cal per vendre o llogar i s’ha de registrar davant l’administració; el procediment és el de certificació energètica d’edificis.

Després d’una reforma que canviï finestres, aïllament o calefacció, val la pena refer-lo: la lletra nova és l’única prova documental que la millora existeix.

El règim d’intervenció municipal per a les obres de poca entitat: en comptes de demanar permís i esperar una resolució, es comunica a l’ajuntament què es farà, amb la documentació que demani l’ordenança, i es pot començar segons el que aquella ordenança estableixi. És la via habitual per a reformes interiors que no toquen estructura, façana, volum ni ús.

Comunicar no vol dir gratis ni vol dir legal: es paguen taxa i ICIO igual, i si el que feu no s’ajusta al planejament, l’ajuntament us pot aturar l’obra igualment.

El tècnic que designa la propietat quan a l’obra hi intervé més d’una empresa o empresa i autònoms, tal com preveu el Reial decret 1627/1997. Aprova el pla de seguretat, coordina com conviuen els oficis a l’obra i pot aturar treballs si hi ha risc greu. En una reforma amb diversos industrials, és una figura habitual.

No és una despesa decorativa: és qui respon si passa alguna cosa. Pregunteu qui fa aquesta funció i que consti per escrit qui l’ha designat.

Les parts de l’edifici que pertanyen a tots els propietaris: estructura, façanes, cobertes, escala, celoberts, baixants i columnes generals. El llibre cinquè del Codi civil de Catalunya regula com es decideix sobre aquests elements. Una reforma privada pot afectar-los sense voler, i llavors deixa de ser una decisió individual.

Moure un baixant general, obrir un pas a un pati o tocar la façana necessita l’acord de la comunitat. Demaneu-lo per escrit abans, no després de començar.

El document que acompanya el projecte i estima quins residus generarà l’obra, en quina quantitat i com se separaran i es lliuraran: formigó, ceràmica, guix, fusta, metalls, plàstics i, si n’hi ha, materials perillosos com fibrociment. D’aquesta estimació surt la fiança que us demanarà l’ajuntament.

Si l’immoble és anterior als anys noranta i hi ha dipòsits, canonades o plaques ondulades de fibrociment, el tractament és especial i el fa una empresa inscrita per a amiant. No és una partida qualsevol.

Un dipòsit que la normativa catalana de residus de la construcció obliga a fer davant l’ajuntament en demanar el permís d’obres, calculat a partir de les tones de residu previstes a l’estudi de gestió. No és un impost: són diners vostres retinguts que es tornen quan es presenta el certificat del gestor autoritzat.

Si ningú no reclama la devolució, la fiança es queda on és. Apunteu-vos-ho com una tasca de final d’obra amb data, igual que la devolució de la clau del comptador.

L’empresa inscrita al registre corresponent que pot rebre la runa i la resta de residus d’una obra, tractar-los i emetre’n el justificant documental. No és el mateix que un contenidor de qualsevol: el que dona valor legal a l’operació és el document d’acceptació i el certificat final, on consten les tones lliurades i el seu destí.

Aquest certificat és el que us permet recuperar la fiança de residus a l’ajuntament. Demaneu-lo sempre, encara que ningú no us el reclami.

Impost sobre construccions, instal·lacions i obres. El regula el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals i el cobra l’ajuntament sobre el cost real i efectiu de l’obra, sense IVA, honoraris tècnics ni benefici industrial. El tipus el fixa cada municipi dins d’un màxim del 4 %, i es liquida provisionalment amb el pressupost presentat.

És un impost i va a part del pressupost de l’empresa, com la taxa de tramitació i la fiança de residus. Compteu-lo des del principi o el trobareu a faltar.

L’autorització expressa que cal quan l’obra toca l’estructura, canvia el volum o la façana, modifica l’ús o divideix un habitatge. Exigeix projecte tècnic signat, sovint visat, i es resol amb un acte administratiu que pot trigar setmanes o mesos. Fins que no està concedida, l’obra no pot començar legalment.

El termini de tramitació forma part del calendari de la reforma tant com l’obra mateixa. No signeu una data d’inici abans de tenir la llicència a la mà.

L’autorització municipal per a obres que no afecten l’estructura, ni el volum, ni la façana, ni l’ús de l’edifici: canviar paviments, refer un bany, substituir instal·lacions o obrir un pas en un envà. Molts ajuntaments l’han substituïda per la comunicació prèvia, però el contingut és el mateix i el pagament de taxes també.

Cada municipi té la seva ordenança. Girona, Salt, Banyoles o Fontcoberta no demanen la mateixa documentació, i és l’empresa qui us ha de dir quina toca abans de començar.

L’autorització municipal per posar a la vorera o a la calçada un contenidor, una bastida, una sitja de morter, un camió grua o una reserva d’estacionament. Es demana a part de la llicència d’obres, es paga per metres quadrats i dies, i en carrers estrets o de vianants pot tenir horaris i condicions específiques.

Al Barri Vell de Girona o al centre de Banyoles, aquest tràmit i els seus horaris de càrrega poden condicionar el calendari d’obra més que qualsevol partida.

El document que redacta l’empresa contractista desenvolupant l’estudi de seguretat del projecte i adaptant-lo a com farà ella l’obra: riscos previstos, proteccions col·lectives, equips individuals i mesures d’emergència. El marc és el Reial decret 1627/1997, i s’ha d’aprovar abans de començar els treballs.

La seguretat és una partida del pressupost, no un gest de bona voluntat. Si no hi apareix enlloc, o no s’ha previst o la pagareu igualment sense saber-ho.

El document redactat per un tècnic competent que defineix l’obra. El bàsic la descriu prou per obtenir la llicència: emplaçament, usos, superfícies i compliment normatiu. L’executiu hi afegeix el que fa falta per construir-la: detalls constructius, plecs de condicions, amidaments i pressupost. Són dos documents, dos moments i dos honoraris diferents.

Comparar pressupostos sense projecte executiu és comparar interpretacions. Amb amidaments comuns, tots pressuposten el mateix i les diferències són reals.

El sistema provisional de puntals, sotaponts i taulons que sosté un forjat o un mur mentre es treballa a l’element definitiu: mentre es col·loca una biga mestra, es reforça una bigueta o s’enderroca una paret que carrega. Es munta abans de tocar res i es desmunta quan el nou element ja rep la càrrega.

És una partida que de vegades es retalla per fer un pressupost més atractiu. Pregunteu quan es col·loca, quants dies hi serà i qui autoritza treure’l.

La biga que substitueix un mur de càrrega quan aquest s’elimina per obrir un espai. Es col·loca sota el forjat, apuntalant abans, i descarrega sobre pilars nous o sobre els murs que queden. El seu càlcul depèn de la llum que ha de salvar i de la càrrega que rep, i condiciona també la fonamentació dels suports nous.

És la partida que fa que «tirar una paret» costi el que costa: no és la demolició, és l’apuntalament, la biga, els suports i la comprovació estructural.

L’element lineal que es repeteix cada 60 o 70 centímetres dins d’un forjat unidireccional i que recull la càrrega del tram per portar-la a les bigues o als murs. Pot ser de fusta, de ferro, de formigó armat o de formigó pretensat, i saber de quin material és canvia completament el diagnòstic quan hi ha una fissura o una humitat.

A la fitxa de qualsevol pressupost de reforma estructural hi ha de constar el tipus de bigueta. Si ningú no ho ha mirat, ningú no sap què s’està pressupostant.

Cadascun dels dos costats verticals d’un buit de porta o de finestra, entre la paret i el marc. Els brancals i la llinda defineixen la llum lliure real de pas, que és la que compta per moure mobles, per accedir amb cadira de rodes i per complir les exigències d’accessibilitat del document bàsic DB-SUA del Codi tècnic.

La mida del forat no és la mida de pas: el marc, el folre i la fusteria en resten uns centímetres. Amideu sempre la llum lliure amb la porta oberta.

Una obertura petita i controlada que es fa expressament per veure què hi ha sota un paviment, dins d’una paret o al cantell d’un forjat abans de decidir res. Costa una hora d’un operari i un pegat, i substitueix una suposició per una dada: tipus de bigueta, gruix de solera, estat de les canonades o presència d’un mur de càrrega.

Dues o tres cales abans de signar el pressupost són la manera més barata d’evitar preus contradictoris. En pisos anteriors als anys setanta, gairebé sempre val la pena.

La demolició controlada del que s’ha de treure: envans, revestiments, paviments, sanitaris, fusteries i instal·lacions velles. Es fa per ordre, apuntalant abans si cal i separant els residus per tipus a mesura que surten. És la fase que destapa el que hi ha realment darrere de les parets, i per tant la que decideix bona part del pressupost final.

Un enderroc barat que ho barreja tot en un contenidor surt car dues vegades: al gestor de residus i en danys a instal·lacions o elements que es podien conservar.

La paret interior que només separa espais i no aguanta cap càrrega, habitualment de 4 a 10 centímetres de gruix, feta de totxana, de maó de pla o de plaques de guix laminat sobre estructura metàl·lica. Es pot moure o eliminar sense tocar l’estructura, cosa que el converteix en la peça que dona flexibilitat a una reforma.

Que no aguanti pes no vol dir que estigui buit: dins d’un envà hi pot haver un baixant, un shunt o la columna d’aigua de tot l’edifici.

L’estructura horitzontal que forma el terra d’una planta i el sostre de la de sota, i que recull les càrregues i les porta a bigues, murs i pilars. N’hi ha de biguetes i revoltons, reticulars, de lloses de formigó i, en cases antigues, de bigues de fusta amb revoltó o volta. Determina què s’hi pot penjar, quant es pot carregar i per on poden passar les instal·lacions.

Abans de projectar una banyera d’obra, una biblioteca o un envà nou en un lloc que abans era diàfan, cal saber com és el forjat i qui l’ha comprovat.

La biga principal que recull les càrregues de les biguetes o dels forjats i les porta als pilars o als murs. Pot ser de formigó armat, metàl·lica o de fusta, i sovint queda amagada dins del gruix del forjat o dins d’un fals sostre. És un element estructural de primer ordre: el que passa en una jàssera afecta tota la planta.

Cap regata, cap forat i cap tall en una jàssera sense càlcul i sense tècnic. Si algú us proposa passar-hi un tub «que no passa res», canvieu d’interlocutor.

L’element horitzontal que salva un buit de porta o de finestra i recull la càrrega de la paret que hi ha a sobre per portar-la als costats. Pot ser de pedra, de fusta, metàl·lica o de formigó. En cases antigues de pedra sovint és un tros de fusta o un arc, i el seu estat condiciona si el buit es pot ampliar.

Eixamplar una porta o una finestra vol dir posar una llinda nova calculada per a la nova llum. No és una feina de demolició: és una feina d’estructura.

La paret que separa un edifici del veí i que sovint pertany als dos. En cases entre mitgeres dels nostres pobles acostuma a ser també un mur de càrrega, i és el punt per on més fàcilment passen sorolls, humitats i fissures d’un immoble a l’altre.

Qualsevol obra que afecti una mitgera —regates profundes, ancoratges, obertures— s’ha de parlar amb el veí abans i documentar amb fotos l’estat previ de les dues cares.

La paret que sosté estructura, no la que només separa. Se sol reconèixer pel gruix, perquè continua igual planta rere planta i perquè sona massissa en picar-hi. Eliminar-lo o obrir-hi un pas exigeix projecte, apuntalament, biga i llicència d’obra major, perquè es toca el camí per on baixen les càrregues fins a la fonamentació.

El gruix sol no ho demostra: hi ha envans gruixuts i murs prims. Qui ho decideix és un tècnic mirant plànols o fent una cala, no la intuïció de ningú.

L’acte de traslladar els plànols a la realitat abans de construir res: marcar amb guix, cordill o làser al terra i a les parets on aniran els envans, les portes, els mobles de cuina i els punts d’aigua i de llum. Amb l’acta de comprovació del replanteig comença formalment l’obra en els encàrrecs amb direcció facultativa.

És el moment més barat de la reforma per canviar d’opinió. Passegeu-hi amb les marques pintades i comproveu passos, obertures de portes i on quedarà cada endoll.

La peça que omple l’espai entre dues biguetes i forma la cara inferior del forjat. Pot ser ceràmica, de formigó, de guix o, en cases antigues de les comarques gironines, una petita volta de maó de pla feta a l’obra. No té funció estructural principal, però és el que aguanta el paviment de sobre i el que es veu des de sota quan es deixa vist.

Foradar un revoltó per passar un tub o penjar-hi res no és innocu, especialment si és ceràmic i prim. Els passos per forjat es fan on diu el tècnic.

La capa de formigó que forma el terra d’una planta baixa recolzada directament sobre el terreny, normalment sobre una subbase de graves i, quan està ben feta, sobre una barrera contra la humitat. És el pla de partida de tot el paviment i la primera línia de defensa contra la humitat que ve del subsòl.

Abans de col·locar un paviment sensible sobre una solera antiga, es comprova la seva humitat. El plàstic segellat 48 hores continua sent la prova de camp més honesta.

El folre interior d’una paret existent, fet amb plaques de guix laminat sobre estructura metàl·lica o enganxades directament, amb aïllament o sense. Serveix per aïllar tèrmicament i acústicament, per passar instal·lacions sense obrir regates i per adreçar una paret torta sense refer-la.

No es fa mai davant d’una paret humida sense haver resolt abans la causa: l’aigua continua pujant, les sals cristal·litzen dins de la cambra i el problema desapareix de la vista, no de la casa.

Sistema de volta construïda amb maons col·locats de pla, en dues o tres capes enganxades amb guix ràpid i morter, sense necessitat de cindri complet. Treballa a compressió i és molt lleugera per a la llum que cobreix. És habitual en masies, cellers i cases de poble del Gironès i el Pla de l’Estany, i sovint és el valor patrimonial de la casa.

Recuperar-la vista és possible i molt agraït, però demana netejar-la sense abrasius, respectar-ne el gruix i no penjar-hi càrregues puntuals. No és un sostre qualsevol.

Sistema basat en una bomba de calor aire-aigua que agafa energia de l’aire exterior per escalfar, refredar i produir aigua calenta sanitària. Com que transporta calor en comptes de generar-la per combustió, per cada quilowatt hora elèctric consumit en lliura diversos en forma de calor, i el rendiment depèn molt de la temperatura a què treballa.

Rendeix millor com més baixa és la temperatura d’impulsió: va de bracet amb terra radiant o radiadors generosos, i molt pitjor amb radiadors petits pensats per a caldera.

El tub vertical que recull les aigües residuals o pluvials de les plantes i les porta al col·lector general. En un edifici de veïns acostuma a ser un element comú que travessa tots els pisos. La seva posició condiciona on es pot col·locar un inodor, perquè la distància i el pendent del desguàs tenen un límit físic.

Moure un inodor tres metres no és una qüestió de voluntat: o hi ha pendent fins al baixant o cal un triturador, que és un aparell amb manteniment i sorolls propis.

El certificat d’instal·lació elèctrica que emet un instal·lador habilitat i que es registra davant l’administració. Descriu la instal·lació executada, la potència màxima admissible i els circuits, i és el document que la companyia distribuïdora demana per donar subministrament nou o per ampliar potència. Sense butlletí, una instal·lació nova no es pot posar en servei legalment.

Ha de constar al pressupost com una partida. Demaneu-lo amb l’esquema unifilar del quadre: és el mapa de la vostra casa per als pròxims vint anys.

Cada línia que surt del quadre cap a un grup de punts de consum, amb la seva protecció i la seva secció de cable: l’enllumenat, les preses generals, la cuina, la rentadora, el bany, l’aire condicionat. Repartir la casa en circuits vol dir que una avaria en deixa un fora de servei i no tot l’habitatge, i que cap cable treballa per sobre del que li toca.

Penseu en circuits futurs mentre les parets són obertes: un punt per a cotxe elèctric, un per a plaques o un per a un despatx costen poc ara i molt d’aquí a cinc anys.

La vàlvula que permet tallar l’aigua d’una zona o d’un aparell sense deixar tota la casa sense subministrament. N’hi ha la general d’entrada, les de cada estança humida i les d’escaire de cada sanitari i electrodomèstic. Costen molt poc mentre la paret és oberta i no tenen substitut quan ja està tancada.

Demaneu una clau de tall per bany i una per a la cuina, registrables. El dia que rebenti un flexible, la diferència entre una tovallola i un parquet perdut és aquesta clau.

L’aparell del quadre que protegeix les persones. Compara el corrent que entra amb el que torna i, si detecta que se’n fuga una part —per exemple, a través d’algú que toca un element en tensió—, talla en mil·lisegons. En habitatges la sensibilitat habitual és de 30 mil·liamperes. No protegeix els cables: això ho fan els magnetotèrmics.

Premeu el botó de prova un cop al mes: és l’única manera de saber que encara actua. Un diferencial que salta només quan plou sol indicar humitat en una caixa o en un circuit exterior.

L’interruptor automàtic que protegeix la instal·lació, no les persones. Té dos mecanismes: el tèrmic salta quan hi ha una sobrecàrrega sostinguda, i el magnètic salta a l’instant quan hi ha un curtcircuit. El seu calibre ha d’anar lligat a la secció del cable que protegeix, perquè el que evita és que el cable s’escalfi més del que pot suportar.

Posar-ne un de més amperatge perquè «salta massa» és exactament el contrari del que s’ha de fer: es desprotegeix el cable i el problema es trasllada a dins de la paret.

La inclinació que ha de tenir un tram horitzontal de sanejament perquè l’aigua i el que arrossega circulin per gravetat sense deixar sediments. El document bàsic DB-HS 5 del Codi tècnic fixa els valors segons el diàmetre i el tipus de tram, habitualment entre l’1 i el 4 per cent. Ni massa poc ni massa: si va massa ràpida, l’aigua marxa i els sòlids es queden.

És la raó tècnica per la qual un plat de dutxa enrasat o una cuina lluny del baixant obliguen a aixecar el terra o a fer un fals sostre a la planta de sota.

El circuit que connecta les masses metàl·liques de l’habitatge —electrodomèstics, canonades, estructura— amb una pica clavada al terreny, de manera que una derivació trobi un camí de baixa resistència cap a terra i el diferencial pugui detectar-la i tallar. És la meitat silenciosa de la protecció elèctrica.

A molts edificis anteriors als anys setanta simplement no existeix. Si reformeu, és el moment de posar-la: després caldrà tornar a obrir regates per tota la casa.

La caixa on arriba l’escomesa de l’habitatge i des d’on surten tots els circuits, amb l’interruptor general, els diferencials i un magnetotèrmic per circuit. El reglament de baixa tensió (ITC-BT-25) fixa un nombre mínim de circuits independents per a habitatges: enllumenat, preses d’ús general, cuina i forn, rentadora i termos, i preses de bany i cuina.

Un pis reformat amb dos o tres automàtics per a tota la casa no compleix. Demaneu que al pressupost hi consti quants circuits nous es deixaran i amb quina secció.

Reglament electrotècnic per a baixa tensió, aprovat pel Reial decret 842/2002. És la norma que fixa com ha de ser una instal·lació elèctrica d’habitatge: seccions de cable, proteccions, nombre mínim de circuits, distàncies en banys i alçades de mecanismes. Es desenvolupa en instruccions tècniques complementàries, les ITC-BT.

Quan un pressupost diu «segons REBT» hauria de poder demostrar-ho amb el butlletí. És la diferència entre una instal·lació nova i una instal·lació apedaçada.

Equip de ventilació mecànica de doble flux que extreu l’aire viciat de banys i cuina i introdueix aire exterior filtrat als dormitoris i a la sala, fent passar els dos cabals per un intercanviador on el corrent que surt escalfa —o refreda— el que entra, sense barrejar-se. Permet renovar l’aire tot l’any sense llençar l’energia per la finestra.

Necessita espai per a conductes i fals sostre, i manteniment de filtres. En una casa molt estanca deixa de ser un luxe i passa a ser la manera d’evitar condensacions.

Reglament d’instal·lacions tèrmiques als edificis, aprovat pel Reial decret 1027/2007. Regula les instal·lacions de calefacció, refrigeració, aigua calenta sanitària i ventilació: exigències d’eficiència, aïllament de canonades i conductes, regulació, i el manteniment i les inspeccions periòdiques segons la potència de l’equip.

És el motiu pel qual una caldera o una bomba de calor no es poden posar en qualsevol lloc ni sense certificat d’instal·lació. Demaneu la documentació al final de l’obra.

Conducte de ventilació col·lectiu format per un tub principal i derivacions individuals de cada planta, molt habitual als edificis dels anys seixanta a vuitanta per ventilar banys interiors i cuines. Funciona per tir tèrmic, no per pressió, i està pensat perquè els fums d’un pis no entrin al del veí.

Connectar-hi un extractor de gran cabal o tallar-lo dins d’una paret durant una reforma són dos errors clàssics. Abans de tocar-lo, cal saber si el conducte és comú.

El colze en forma d’essa que hi ha sota cada desguàs i que reté una petita quantitat d’aigua. Aquest tap d’aigua és el que impedeix que les olors i els gasos de la xarxa de sanejament pugin cap a l’habitatge. Cada aparell en porta un: lavabo, dutxa, aigüera, rentadora i, integrat, l’inodor.

Un bany que fa olor gairebé sempre és un sifó buit per falta d’ús o mal ventilat, no una canonada trencada. Deixar-hi caure un got d’aigua un cop per setmana ho resol.

Canonada formada per dues capes de polietilè amb una ànima d’alumini al mig. L’alumini li dona estabilitat: no es dilata tant com el plàstic sol, fa barrera a l’oxigen i conserva la forma quan es corba. S’uneix amb accessoris premsats i s’ha convertit en l’estàndard de fontaneria i calefacció en reformes d’habitatge.

El que falla gairebé mai és el tub: és l’accessori mal premsat. Per això les unions han de quedar registrables o, si van encastades, s’han de provar a pressió abans de tapar.

La renovació d’aire que s’aconsegueix obrint dues obertures en façanes o orientacions oposades, de manera que l’aire entri per una i surti per l’altra arrossegant humitat, olors i calor. És molt més eficaç que obrir una sola finestra i és el que fa que cinc minuts de ventilació valguin per una hora de finestra entreoberta.

En reformes que uneixen espais o tanquen galeries, val la pena comprovar que la casa conserva un recorregut d’aire de banda a banda. Es perd sense adonar-se’n.

La degradació del ciment aluminós que es va fer servir en biguetes prefabricades entre els anys cinquanta i setanta. Amb el temps, la humitat i la calor, els compostos del ciment canvien d’estructura, el material es torna més porós i perd resistència, i l’armadura queda exposada i s’oxida. Afecta el forjat, no els envans ni els acabats.

Ni el color taronja ni una fissura la confirmen: només ho fa un assaig de laboratori sobre una mostra. Si un edifici del període us preocupa, el que cal és un tècnic, no una opinió.

La capa que frena el pas del vapor d’aigua cap a l’interior d’un tancament, per evitar que condensi dins de l’aïllament i el faci malbé. Va sempre a la cara calenta del tancament, és a dir, del costat de l’habitatge en el nostre clima. Col·locada a l’altra cara, aconsegueix exactament el contrari del que pretén.

És un detall invisible que decideix la vida útil d’un aïllament. Si es fa un trasdossat aïllat, pregunteu on va la barrera i com se segellen els encontres i els forats dels endolls.

El tractament que crea una barrera horitzontal a la base d’un mur que no en tenia, injectant un producte hidrofugant per una filera de perforacions fetes a intervals regulars. El producte impregna els porus i talla el camí de l’aigua que puja. És una de les tres potes de la solució d’una capil·laritat, juntament amb el drenatge i el revestiment transpirable.

No fa efecte l’endemà: el mur ha de perdre l’aigua que ja té a dins, i això vol dir setmanes o mesos segons el gruix. Qui promet un resultat immediat no diu la veritat.

La humitat que puja des del terreny pels porus d’un mur que no té cap barrera a la base, igual que puja per un terròs de sucre. S’atura on el que s’evapora per la cara de la paret iguala el que arriba per sota, i per això deixa una franja amb el límit superior gairebé horitzontal. Només apareix on hi ha terra a tocar.

Porta sals dissoltes que cristal·litzen al revestiment i tornen a sortir per molt que es netegin. Tapar-la amb un material impermeable no l’atura: només fa pujar el front mig metre més amunt.

El procés lent pel qual el diòxid de carboni de l’aire penetra al formigó i li rebaixa l’alcalinitat. Mentre el formigó és molt bàsic, l’acer de dins està protegit per una capa passiva; quan el front carbonatat arriba a l’armadura, aquesta protecció desapareix, el ferro s’oxida, augmenta de volum i trenca el recobriment de formigó.

Els senyals són fissures paral·leles a l’armadura, taques d’òxid i despreniments amb ferro a la vista. Reparar vol dir sanejar fins a ferro sa, passivar-lo i refer el recobriment; pintar-hi a sobre només amaga el rellotge.

L’aigua que es forma quan l’aire calent i carregat de vapor toca una superfície prou freda i deixa anar aquell vapor en forma líquida. Necessita tres coses alhora: vapor a l’interior, una superfície freda i poca ventilació. Per això surt a cantonades, sostres, contorns de finestres i darrere dels armaris, i no al mig d’una paret.

És l’única humitat que segueix el calendari: apareix de novembre a març i desapareix sola a l’estiu. Si una taca fa això any rere any, ja teniu el diagnòstic.

La rasa que es fa al voltant d’un edifici amb terreny a tocar, amb un tub perforat sobre llit de graves, geotèxtil i, sovint, una làmina nodular contra el mur, per recollir l’aigua del subsòl i portar-la lluny de la fonamentació. És la manera d’atacar la causa d’una capil·laritat en comptes dels símptomes.

Sense una sortida per gravetat o un pou de bombeig, un drenatge és una piscina soterrada. Pregunteu sempre on va a parar l’aigua que es recull.

El dipòsit blanquinós de sals que queda a la superfície d’un mur quan l’aigua que les portava dissoltes s’evapora i la sal no. És la signatura de la humitat de capil·laritat i també apareix en obra nova amb ciments joves. Aquestes sals són higroscòpiques: atreuen humitat de l’aire i mantenen la base molla encara que s’hagi tallat l’origen.

Netejar-les no serveix de res mentre hi hagi aigua que en porti de noves, i pintar-hi a sobre encara menys. El revestiment contaminat s’ha de retirar, no repintar.

Una obertura que travessa l’element constructiu i no només el seu acabat, sovint de més d’un mil·límetre, amb una direcció clara: diagonal cap a una cantonada, vertical en una trobada de materials o horitzontal seguint un forjat. Indica un moviment —assentament, dilatació, empenta o pèrdua de capacitat— i pot estar viva o aturada.

El testimoni de guix és barat i diu la veritat: si es trenca, l’esquerda es mou i el cas és per a un tècnic. Tapar-la abans de saber-ho és perdre l’única informació disponible.

Aigua líquida que entra per un defecte concret de l’envolupant: una esquerda a l’arrebossat, una junta oberta, un escopidor sense goteró, una impermeabilització de terrassa esgotada, un canaló embussat o una teula desplaçada. La taca té el centre fosc, la vora marcada i sovint un halo ocre, i pot aparèixer a qualsevol alçada i a qualsevol planta.

El calendari la delata: fa un salt entre unes hores i dos o tres dies després de la pluja i després s’atura. Si creix cada dia sense ploure, és una fuita de canonada.

Una obertura fina, normalment per sota del mil·límetre, que afecta només el revestiment i no l’element que hi ha a sota. Sol venir de la retracció del guix o del morter en assecar-se, d’un canvi de material sota la mateixa capa de pintura o de petites dilatacions. En general és estètica i estable en el temps.

La manera de saber si és fissura o esquerda no és el gruix: és el temps. Marqueu-la amb la data als dos extrems i mireu-la d’aquí a tres mesos.

La colònia de fongs que creix sobre una superfície quan hi ha humitat sostinguda i matèria orgànica de què alimentar-se, per exemple la cel·lulosa d’una pintura o d’un cartró de placa de guix. Apareix com taques negres o verdoses puntejades i és superficial: es passa un drap i marxa, i la paret de sota és seca.

Un fungicida guanya una temporada, no la guerra. Si la superfície continua per sota del punt de rosada, la floridura torna al mateix racó l’hivern següent.

La capa contínua que impedeix el pas de l’aigua líquida en terrasses, cobertes, banys i murs enterrats. Pot ser prefabricada, com les làmines asfàltiques o sintètiques, o líquida, aplicada amb brotxa en dues mans creuades i armada als punts febles. El que la fa funcionar no és el material del mig: són les vores, les trobades i els encontres amb desguassos.

En un plat de dutxa d’obra, si no veieu la impermeabilització i la mitja canya abans d’enrajolar, no podreu saber mai si hi són. Feu-ne fotos aquell dia.

El punt d’un tancament per on la calor passa molt més de pressa que per la resta, perquè l’aïllament s’interromp o perquè el material és més conductor: cantells de forjat, pilars, llindes, caixes de persiana i les trobades entre dues façanes. A l’hivern aquests punts queden més freds per dins, i és exactament allà on apareix la condensació.

Un mapa de floridures d’un pis sol ser el mapa dels seus ponts tèrmics. Aïllar la paret i deixar el pont sense resoldre trasllada la taca, no la treu.

La temperatura a la qual l’aire, amb la humitat que porta en aquell moment, ja no pot retenir més vapor i comença a condensar. Depèn de la temperatura ambient i de la humitat relativa: amb aire a 20 graus i un 60 % d’humitat, qualsevol superfície que baixi d’uns 12 graus es mulla. Explica per què condensa una cantonada i no una paret interior.

Hi ha dues maneres d’allunyar-se’n: baixar la humitat de l’aire ventilant i estenent fora, o pujar la temperatura de la superfície aïllant-la. Escalfar més sense fer cap de les dues coses no ho resol.

La solució constructiva que talla la continuïtat d’un material conductor. En fusteria d’alumini és una peça de poliamida que separa el perfil exterior de l’interior, de manera que el fred de fora no arriba directament al marc de dins. Un alumini sense ruptura és una superfície freda garantida i, per tant, un condensador d’aigua a l’hivern.

Si canvieu finestres, comproveu que el pressupost ho digui explícitament. Entre un perfil amb ruptura i un sense n’hi ha molt poca diferència a la vista i molta al vidre mullat del gener.

Sistema d’aïllament tèrmic per l’exterior: plaques d’aïllant fixades sobre la façana existent, cobertes amb un morter armat amb malla i un acabat continu. Com que envolta l’edifici per fora, resol els ponts tèrmics dels cantells de forjat i dels pilars, no roba superfície interior i deixa el mur del costat calent, cosa que redueix el risc de condensacions.

Necessita vol suficient sobre la vorera, resoldre escopidors i baixants, acord de la comunitat i, en nuclis antics protegits, el vistiplau de patrimoni. No sempre és possible.

La quantitat de calor que travessa un metre quadrat d’un element constructiu per cada grau de diferència de temperatura entre les dues cares, expressada en W/m²K. Com més baixa, millor aïlla: una paret antiga sense aïllament pot estar per sobre d’1,5 i una de ben aïllada per sota de 0,3. El document bàsic DB-HE del Codi tècnic en fixa valors límit segons la zona climàtica.

És la xifra que permet comparar dues finestres o dues solucions d’aïllament sense parlar de marques. Demaneu-la sempre referida a la finestra sencera, no només al vidre.

Conglomerant obtingut de la cocció de calcàries amb argiles, que endureix amb aigua i dona morters més porosos, més flexibles i molt més permeables al vapor que els de ciment. És el material propi dels murs de pedra i de les masies, perquè deixa que la paret evapori i allotja les sals sense esclatar.

Les designacions NHL 2, NHL 3,5 i NHL 5 indiquen resistències creixents; no és el mateix que la calç aèria, que endureix amb l’aire i és molt més feble.

El conglomerant hidràulic més utilitzat: pastat amb aigua, sorra i graves dona morters i formigons que endureixen per reacció química i no per assecatge. És resistent, ràpid i econòmic, però també rígid, poc permeable al vapor i amb retracció, tres qualitats que en obra nova són indiferents i en un mur antic poden ser un problema.

Arrebossar amb ciment un mur de pedra o de tàpia li tanca la sortida del vapor i sol desplaçar la humitat cap amunt o cap a l’interior. En rehabilitació, la calç no és nostàlgia: és física.

Les dues planxes de poliestirè més habituals. L’EPS, expandit, és el blanc de boletes: lleuger, econòmic i molt usat en SATE. L’XPS, extruït, és de cèl·lula tancada, resisteix millor la compressió i l’aigua, i per això va sota soleres, en cobertes invertides i en murs enterrats.

Cap dels dos aïlla del soroll: qui vulgui guanyar acústica necessita llana mineral o solucions de massa. I tots dos són combustibles i necessiten estar protegits per un revestiment.

La combinació de formigó, que resisteix molt bé la compressió, i barres d’acer col·locades allà on l’element treballa a tracció. Perquè duri, l’acer ha d’estar cobert per un gruix mínim de formigó, el recobriment, que el manté en un medi alcalí i el protegeix de la corrosió durant dècades.

Quan veieu ferro a la vista en un balcó o en una biga, el problema no és estètic: és que el recobriment ha fallat i el procés ja ha començat.

Peça ceràmica premsada i cuita, habitualment esmaltada: sota l’esmalt hi ha un suport de fang cuit i a sobre una capa vitrificada que dona el color, el dibuix i la resistència a les taques. És el paviment i el revestiment més comú perquè és barat, estable i fàcil de netejar.

La resistència de l’esmalt al desgast es classifica amb l’escala PEI, de I a V. En un rebedor o una cuina de casa, per sota de PEI III es nota abans del que es pensa.

Aïllant fibrós de llana de roca o de vidre que atrapa aire dins de la seva estructura. Aïlla tèrmicament, absorbeix el so —cosa que els aïllants rígids fan molt pitjor— i és incombustible. S’utilitza dins de trasdossats, envans de plaques, cambres de façana i sota coberta.

Perd eficàcia si es mulla o si es comprimeix. Ha d’omplir tot el gruix de la cambra sense forats: un buit del deu per cent de la superfície es menja bona part del guany.

Dues peces que s’assemblen i no fan la mateixa feina. El gero és el maó perforat, dens i resistent, apte per a murs de càrrega i tancaments. La totxana té forats grans i és lleugera i barata, però només serveix per a envans i tancaments que no reben càrrega. La diferència és estructural, no de preu.

Un envà de totxana no es converteix en mur de càrrega perquè sigui gruixut, i no admet penjar-hi un moble carregat sense tacs químics o una placa de repartiment.

Revestiment continu de ciment, resines i pigments que s’aplica en capes de pocs mil·límetres sobre un suport existent i s’acaba amb un segellador. Permet renovar terres i parets sense enderrocar el que hi ha i sense juntes, cosa que el fa atractiu en banys petits i en reformes on es vol guanyar continuïtat visual.

No és impermeable per si sol: qui impermeabilitza és el sistema de sota i el segellador de sobre, que és un consumible i s’ha de renovar. I si el suport es mou, el microciment ho ensenya.

L’adhesiu ceràmic amb què es col·loquen rajoles i paviments. La classificació europea el designa amb lletres: C1 és adhesió normal i C2 millorada, i les lletres S1 i S2 indiquen que és deformable o molt deformable, cosa que li permet absorbir petits moviments del suport sense que la peça es desenganxi.

Un porcellànic de gran format o un paviment sobre terra radiant demanen C2 i doble encolat. Col·locar-lo amb un adhesiu bàsic és estalviar euros i comprar-ne desenes de peces buides.

Morter industrial per a façanes que en una sola aplicació d’un centímetre i mig aproximadament fa tres feines alhora: regularitza el suport, el protegeix de l’aigua de pluja i aporta el color i la textura definitius, sense necessitat de pintar després. S’aplica sobre suport net i ferm i es raspa o s’hi fa la textura escollida.

No arregla un mur amb moviments: si hi ha esquerdes vives, tornaran a sortir a través seu. I les juntes de desmodulació s’han de deixar on toca, no on queda bé.

Placa formada per un nucli de guix entre dues cares de cartró, cargolada sobre una estructura metàl·lica. N’hi ha d’estàndard, d’hidròfugues per a locals humits i de resistents al foc, i el conjunt es completa amb aïllament dins de la cambra. Permet fer envans i fals sostres nets, ràpids i amb instal·lacions passades per dins.

No és pitjor que l’obra, és diferent. Per penjar televisors o mobles alts cal preveure reforços dins de la cambra abans de tancar-la, i cap tac normal no els substitueix.

Ceràmica premsada i cuita a temperatura molt alta fins a obtenir una peça gairebé impermeable, amb una absorció d’aigua per sota del 0,5 %. Això la fa duríssima, apta per a exteriors i resistent a les gelades. Pot ser esmaltada o de massa acolorida, cosa que fa que un cop a la vora no en canviï el color.

Que sigui porcellànic no vol dir que no llisqui. En banys, terrasses i entrades, el que compta és la classe de lliscament que exigeix el document bàsic DB-SUA segons la zona.

Paviment de peces prefabricades de morter de ciment amb àrids de marbre o granit vistos, polides a fàbrica o a l’obra. Va cobrir la major part dels habitatges construïts entre els anys cinquanta i vuitanta i, quan és de gra mitjà o gros, és un material molt més durador del que la seva mala fama suggereix.

Abans d’arrencar-lo, valoreu polir-lo i cristal·litzar-lo: sol costar bastant menys, no puja el nivell del terra, no obliga a retallar portes i genera molta menys runa.

Vidre doble o triple amb una capa metàl·lica invisible sobre una de les cares interiors, que reflecteix cap endins la calor radiant de l’habitatge en comptes de deixar-la escapar. Combinat amb una cambra d’aire o d’argó, redueix molt la transmitància del conjunt i puja la temperatura de la cara interior del vidre.

Una finestra és un conjunt: vidre, perfil i col·locació. Posar un vidre excel·lent en un marc sense ruptura de pont tèrmic o mal segellat contra l’obra desaprofita la meitat de la inversió.

La capa de morter que s’aplica sobre una paret per regularitzar-la i protegir-la, tant a l’interior com a la façana. Segons com s’acabi queda remolinat, fratassat o raspat, i serveix de base per a l’enrajolat, el monocapa o la pintura. En exteriors és la primera barrera contra l’aigua de pluja.

El material importa: en un mur antic de pedra, un arrebossat de ciment tanca el pas del vapor. Allà s’hi fan de calç, i no és una qüestió d’estil.

La classificació europea que mesura la resistència a l’abrasió de la capa superficial dels paviments laminats, de AC1 a AC6. Les classes baixes són per a dormitoris i ús ocasional, AC4 aguanta el trànsit d’una casa sencera amb nens i gossos, i les altes estan pensades per a locals comercials.

No és el mateix que la classificació PEI, que és per a ceràmica. I un AC alt no fa el terra impermeable: el punt feble d’un laminat continua sent l’aigua a les juntes.

El revestiment interior de guix que es projecta o s’estén sobre parets i sostres, d’un centímetre aproximadament, per tapar les irregularitats de l’obra i deixar una superfície contínua. És ràpid, econòmic i el suport habitual de la pintura a l’interior d’un habitatge.

El guix i l’aigua no es porten bé. En banys, cuines i qualsevol paret amb humitat, el que toca és morter de ciment o plaques hidròfugues, no guix repintat.

L’escopidor és la peça inclinada que remata la part baixa d’una finestra i expulsa l’aigua cap enfora. El goteró és la ranura que porta a la cara inferior i que trenca el recorregut de la gota, de manera que caigui al buit en comptes de tornar cap enrere i baixar llepant la façana.

Moltes taques d’humitat sota les finestres són exactament això: un escopidor sense goteró, amb el goteró tapat de pintura o amb un vol massa curt.

El sostre penjat de plaques de guix laminat o de peces registrables que es col·loca per sota del forjat per amagar conductes, baixants, màquines de climatització i cablejat, i per allotjar-hi il·luminació encastada. Pot ser continu o parcial, en forma de safata perimetral.

Roba entre cinc i quinze centímetres d’alçada lliure i s’ha de mirar amb les portes ja pensades. I sempre ha de deixar registres accessibles sobre claus de pas i màquines.

La primera mà que es dona sobre un suport nou o molt absorbent per segellar-ne la porositat i igualar l’absorció, de manera que la pintura de damunt s’hi agafi i quedi del mateix to a tota la superfície. Sobre guix nou, sobre pegats i sobre parets velles que deixen pols, no és opcional.

Si una paret acabada de pintar ensenya els pegats o les zones escatades quan hi toca la llum, gairebé sempre falta imprimació, no una tercera mà de color.

El tall intencionat que es deixa en un paviment, un revestiment o una façana perquè el material pugui moure’s amb els canvis de temperatura i d’humitat sense trencar-se. En paviments ceràmics n’hi ha de perimetrals, amagades sota el sòcol, i de partició en superfícies grans o amb terra radiant.

Un paviment col·locat a tocar de la paret, sense junta perimetral, es pot arribar a aixecar sencer una tarda de calor. No és un defecte de la rajola: és una junta que no hi era.

La capa final de pocs mil·límetres de guix fi o pasta que s’estén sobre l’enguixat per deixar la superfície llisa i a punt de pintar. És l’acabat que decideix si la paret es veurà plana o si, amb la llum rasant d’un aplic o d’una finestra, hi apareixeran ones i marques.

Hi ha dos nivells d’exigència: «a bona vista» i acabat comprovat amb regla i nivell. Si les parets rebran llum rasant o color fosc, especifiqueu el segon al pressupost.

La guia de morter o el perfil metàl·lic que es col·loca a intervals regulars sobre una paret o un terra, ja aplomat i a nivell, per marcar el pla exacte on ha d’arribar el material. Entre mestra i mestra s’arrossega la regla, i el resultat és una superfície plana de veritat, no aproximada.

És invisible al pressupost i decisiva al resultat. Una paret sense mestrejar es nota el dia que hi acosteu un moble alt i queda un dit de llum a dalt o a baix.

El cordó còncau de morter o de producte impermeabilitzant que arrodoneix la trobada entre el terra i la paret en dutxes, terrasses i dipòsits. Elimina l’angle recte, que és precisament on una làmina o una impermeabilització líquida es plega, es tensa i acaba esquerdant-se amb el temps.

En un plat de dutxa fet d’obra és el detall que decideix si hi haurà una taca al sostre del veí d’aquí a tres anys. Si no la veieu abans d’enrajolar, pregunteu.

Morter molt fluid que s’aboca sobre una base irregular i s’estén per si sol fins a formar una superfície plana i contínua. Serveix per corregir desnivells abans de col·locar un paviment, especialment amb peces grans, làmines viníliques o parquets flotants, que no perdonen les diferències de pla.

No és impermeable ni resol cap humitat: si la base està molla, l’anivellador l’amaga i el problema surt més tard, sota un terra nou i car.

El canal que s’obre en una paret per encastar-hi tubs corrugats, canonades o caixes, i que després es tapa amb morter abans de revestir. És la feina que embruta més d’una reforma i la que explica per què canviar la instal·lació elèctrica obliga a repintar tota la casa.

Es fan verticals o horitzontals a distàncies definides, mai en diagonal ni sense control en un mur de càrrega. Feu fotos de totes les regates obertes abans de tapar-les: és el plànol real de casa vostra.

L’ompliment de les juntes entre rajoles un cop col·locades, amb un material de ciment o de resina epoxi. Segella el conjunt, evita que l’aigua arribi a l’adhesiu i és, visualment, el que més canvia l’aspecte d’un enrajolat: el color i el gruix de la junta pesen més que el dibuix de la peça.

En plats de dutxa i darrere de fogons, el rejuntat epoxi costa més i es neteja millor. En parets amb ciment normal, el que enfosqueix la junta és la brutícia, no la humitat.

El cordó flexible de silicona o de poliuretà que es col·loca allà on es troben dos materials que es mouen de manera diferent: la banyera i l’enrajolat, el plat de dutxa i la paret, l’aigüera i el taulell, el marc d’una finestra i l’obra. Absorbeix el moviment i impedeix que l’aigua s’hi coli.

És un consumible, no un acabat etern: s’ha de revisar i renovar cada pocs anys. I no substitueix mai una impermeabilització: un segellat és l’última línia, no la primera.

La peça perimetral que protegeix la base de la paret dels cops i de la fregona i que, sobretot, tapa la junta de dilatació que ha de quedar entre el paviment i el mur. Pot ser del mateix material del terra, de fusta lacada, d’alumini o enrasat amb la paret.

El sòcol enrasat queda molt net i costa bastant més, perquè obliga a preparar la paret amb un perfil abans de revestir-la. S’ha de decidir abans d’enguixar, no al final.