Reformes integrals a Girona
Reformem pisos i cases a tots els barris de Girona, des del Barri Vell fins a Montilivi. Cada zona de la ciutat té el seu parc d’habitatge i els seus problemes típics: als edificis del centre històric manen l’accés i l’estructura de fusta; als blocs dels anys 60 i 70 manen les instal·lacions. Visitem, mesurem i lliurem un pressupost per partides sense compromís.
Girona no és un mercat homogeni. En tres quilòmetres es passa d’una casa de murs de pedra al Barri Vell a un pis de bloc de la Creu de Palau i a un adossat de Domeny acabat fa vint anys. Cada un d’aquests habitatges falla per un motiu diferent i s’hi entra amb una estratègia diferent, i per això no apliquem el mateix pressupost tipus a tota la ciutat: aquí el cost d’una reforma el decideixen tant l’època de l’edifici com el carrer on és.
Al Barri Vell, al Mercadal i a Pedret treballem amb edificis antics, amb murs de càrrega de maçoneria i forjats de biguetes de fusta amb revoltó. Abans de moure cap envà obrim cales als caps de biga, que és on la fusta es podreix perquè hi arriba la humitat del mur, i comprovem en quin sentit treballa el forjat: aquí un envà que sembla purament divisori de vegades està repartint càrrega. A més, bona part d’aquests immobles estan dins de l’àmbit de protecció patrimonial del planejament, i tot el que toqui façana, coberta o obertures necessita el vistiplau corresponent abans que ningú entri a picar.
La logística del centre històric pesa tant com la feina. Hi ha carrers per on no entra un camió, escales de pedra que no admeten carretó i trams de zona de vianants amb horaris de càrrega i descàrrega regulats. Es tradueix en runa que baixa amb sacs a mà, material que puja a mà i un calendari més llarg que el del mateix pis a l’Eixample amb ascensor. No és cap recàrrec amagat: al pressupost ho separem, perquè es vegi què costa l’accés i què costa l’obra. Com organitzem aquesta part ho expliquem al nostre mètode de treball.
A l’Eixample, al Migdia, a l’entorn del carrer Güell i a la Creu de Palau manen els blocs dels anys seixanta als vuitanta: pisos de 70 a 100 m² amb passadís llarg, cuina tancada i habitacions petites. La intervenció que més canvia el dia a dia és obrir la cuina al menjador i, alhora, refer les instal·lacions. L’electricitat original d’aquests pisos sovint no té presa de terra ni circuits independents i s’ha de refer sencera fins a deixar-la conforme al reglament electrotècnic de baixa tensió, amb butlletí. La fontaneria de plom o de ferro galvanitzat se substitueix per multicapa. I quan els baixants són de fibrociment, la retirada només la pot fer una empresa inscrita al RERA amb pla de treball aprovat: és una partida que s’ha de preveure des del primer dia, no improvisar a mitja reforma integral.
Sant Narcís és un cas a part dins de la ciutat: un barri de cases baixes amb pati projectat als anys cinquanta, amb trama pròpia i molt poca alçada. Són cases agraïdes perquè permeten unificar la planta i obrir-se al pati, però repeteixen dues patologies. La primera és la coberta, feta sense aïllament ni cambra ventilada, que converteix el sostremort en un forn a l’estiu i el deixa gelat al gener; refer-la amb una coberta aïllada i ventilada és el que més confort dona per euro invertit. La segona és la humitat de capil·laritat de la planta baixa, que puja pel mur perquè no hi ha cap barrera sota el paviment i es reconeix per l’arrebossat que es desfà a mitja alçada; abans de tractar-la convé distingir de quin tipus d’humitat es tracta, perquè condensació, capil·laritat i filtració es reparen de maneres oposades.
A Santa Eugènia, Can Gibert del Pla, Sant Ponç, Vila-roja i la Font de la Pólvora dominen els blocs plurifamiliars de quatre i cinc plantes, bona part sense ascensor. L’encàrrec més freqüent és el bany i, dins del bany, el canvi de banyera per un plat enrasat. Sembla una feina menor i no ho és: en aquests edificis el desguàs entra directe al baixant comunitari i la ventilació es resol amb un conducte col·lectiu que amb els anys s’obtura, de manera que hi ha reixa però no hi ha extracció real. El dia que s’obre el bany és el dia bo per revisar-ho, no cinc anys després.
Montilivi funciona amb una lògica pròpia perquè hi ha el campus universitari. Molts pisos d’aquesta zona es lloguen per habitacions i el que se’ns demana no és una reforma d’autor, sinó una que aguanti: paviments de classe d’ús alta, portes i ferramentes resistents, banys de manteniment senzill i acabats reparables per parts. També hi mana el calendari: la finestra real per fer obra en un pis d’estudiants són el juliol i l’agost, i això obliga a tenir el material comprat i a peu d’obra abans de començar.
Al nord de la ciutat —Domeny, Fontajau, Taialà, Germans Sàbat i el Pont Major— hi ha barreja d’habitatge dels anys vuitanta i noranta amb creixement més recent. En aquest parc l’estructura acostuma a estar bé i el que falla és l’envolupant: fusteria d’alumini sense trencament de pont tèrmic, vidre simple o doble antic i, als blocs, façanes sense aïllament. La reforma útil aquí no és tirar envans, sinó canviar fusteria, resoldre el pont tèrmic de les caixes de persiana i, si la intervenció afecta més d’una quarta part de l’envolupant, complir el que exigeix el CTE DB-HE. Si heu de triar per on començar, hi ha un ordre que rendeix més que un altre.
A la vall de Sant Daniel, a Campdorà, a Montjuïc i a les Pedreres el paisatge canvia del tot: cases aïllades i masies amb accés per camí estret, sense lloc on deixar un contenidor a la porta i amb subministraments que de vegades s’han de replantejar sencers. Aquestes obres es planifiquen amb menys transports i més acopi a peu d’obra, i sovint impliquen recuperar volums, coberta i estructura abans de parlar de cap acabat.
Un detall que a Girona ciutat surt gairebé sempre: es treballa dins d’una comunitat de propietaris. Avisar amb antelació, respectar les franges de soroll, protegir escala i ascensor amb cartró i film i deixar el replà escombrat cada dia forma part de la feina i va inclòs al preu. I abans de picar hi ha el tràmit: segons l’abast, cada obra necessita comunicació prèvia o llicència a l’Ajuntament de Girona, més l’autorització d’ocupació de via pública si hi ha contenidor o bastida. Als edificis plurifamiliars d’habitatges a partir dels quaranta-cinc anys d’antiguitat s’hi suma l’informe de la inspecció tècnica de l’edifici que regula el Decret 67/2015. Cada ajuntament té la seva ordenança i els seus terminis, i val la pena saber quin tràmit toca abans de tancar dates.
A banda de l’habitatge, a Girona també reformem locals i oficines: baixos comercials de l’Eixample i del Barri Vell i espais del polígon de Mas Xirgu, on manen l’evacuació, l’accessibilitat i la data d’obertura. Per fer-vos una idea abans de la visita, a la pàgina de preus orientatius hi ha les franges de mercat que fem servir com a punt de partida; la xifra definitiva surt del pressupost per partides, un cop hem vist el pis.
Preguntes sobre reformes a Girona
Feu reformes a Girona?
Sí. Girona (Gironès) és dins de la nostra zona de treball habitual amb equip propi, sense recàrrec de desplaçament. Fem reformes integrals, cuines, banys i rehabilitació, i la visita per valorar l’obra és gratuïta.
Quant costa una reforma a Girona?
Les franges són les mateixes que a la resta de la comarca: de 450 a 1.350 €/m² en una reforma integral segons el nivell, de 4.500 a 9.000 € un bany complet i de 6.500 a 14.000 € una cuina. El que canvia entre municipis no és el preu unitari, sinó l’estat de partida de l’edifici i la facilitat d’accés a l’obra.
Us encarregueu del permís a l’ajuntament?
Sí. Tramitem la comunicació prèvia o la llicència d’obres a l’Ajuntament de Girona, reservem el contenidor i gestionem la runa a planta autoritzada amb el justificant d’abocament.