Aïllar la casa: per on començar i què compensa

La conversa sobre eficiència sol començar per la caldera i acabar per l’aïllament. És exactament al revés del que convé. Un sistema de calefacció potent en una casa que perd calor per tot arreu és una manera cara d’escalfar el carrer.

La bona notícia és que l’ordre correcte no és una qüestió d’opinió. Surt de multiplicar tres coses per cada element de l’envolupant —quanta superfície ocupa, com de dolent és tèrmicament i quants graus de diferència aguanta— i de mirar quines partides són cares de tocar dues vegades. Això és el que trobareu aquí, amb números i sense fórmules.

Per on marxa la calor de veritat

La pregunta correcta no és quin element aïlla pitjor, sinó quin multiplica més. Una finestra pot ser cinc vegades més dolenta que un mur per metre quadrat i, tot i així, pesar menys a la factura si només n’hi ha vuit metres quadrats i la coberta en fa noranta. Per això la resposta canvia segons la casa: en un pis intermedi la coberta no existeix i les mitgeres donen a veïns que també escalfen; en una casa aïllada de dues plantes, coberta i façanes s’ho reparteixen gairebé tot.

Dues conclusions pràctiques. La primera: la fila que gairebé sempre es queda sense pressupost és la de la renovació d’aire, i és la que torna mesos després en forma de condensacions. La segona: el terra és l’últim de la llista en pèrdues i el primer en cost, així que només s’aïlla quan el paviment ja s’aixeca per un altre motiu, com posar terra radiant.

1. La coberta, sempre primer

La calor puja. En una casa unifamiliar de dues plantes sense aïllament sota teulada, la coberta és la superfície per on més energia se’n va. També és, a l’estiu, la que converteix la planta de dalt en inhabitable a partir de les cinc de la tarda.

Els números són poc discutibles. Un forjat de sotacoberta sense aïllar, amb teula al damunt, es mou al voltant d’una transmitància de 2 W/m²K. Afegir-hi 12 cm d’un aïllament de conductivitat 0,035 W/m·K aporta una resistència tèrmica de 3,4 m²K/W i deixa el conjunt per sota de 0,3 W/m²K: el mateix element passa a deixar escapar entre sis i vuit vegades menys energia. Cap altra partida d’una reforma dona un salt d’aquesta mida per aquests diners.

Hi ha dues maneres de fer-ho i la diferència és si la teulada s’havia de tocar igualment. Per l’interior, amb un trasdossat o un cel ras aïllat sota el forjat de l’última planta —o directament aïllant el terra de les golfes si no s’hi viu—, és ràpid, barat i no demana bastida. Per l’exterior, refent la coberta amb aïllament continu i cambra ventilada sota teula, és tèrmicament millor perquè no deixa cap pont tèrmic a la trobada amb la façana, però és una obra amb bastida, llicència i calendari propi. Si la teulada ja fa aigües, no us ho penseu: allà l’aïllament surt gairebé com un extra. La part constructiva d’aquesta obra —pendents, suport, ventilació sota teula— la desenvolupem a la pàgina de cobertes i teulades.

Dos detalls separen una coberta ben aïllada d’una que dona problemes al cap de tres anys. Un: si l’aïllament va per dins, cal una barrera o un fre de vapor pel costat calent, el de l’habitatge, perquè si no el vapor entra dins de l’aïllament i condensa a la cara freda. Dos: la cambra ventilada sota teula necessita entrada d’aire pel ràfec i sortida per la carena; una cambra tancada per les dues bandes no ventila, acumula humitat i acaba podrint el suport de la teula.

2. La fusteria: què mirar al pressupost

Molts habitatges gironins dels anys 70 a 90 tenen alumini sense trencament de pont tèrmic i vidre simple o doble antic. Substituir-los per fusteria amb trencament de pont tèrmic i vidre baix emissiu redueix pèrdues, elimina les condensacions als perfils i, de propina, retalla el soroll del carrer.

Una finestra són tres coses alhora: el vidre, el marc i la col·locació. El pressupost sol parlar només de la primera i la que més sovint falla és la tercera.

El vidre baix emissiu porta una capa metàl·lica gairebé invisible que torna cap a dins la radiació de calor de l’habitació; l’argó de la cambra condueix menys que l’aire; i el separador de vora càlida, de material plàstic en comptes d’alumini, evita que el perímetre del vidre sigui una línia freda on es forma baf. A l’estiu qui mana és una altra xifra, el factor solar g: un vidre de control solar deixa passar molta menys energia radiant que un de normal i, en una obertura a sud o a oest, això es nota més que qualsevol dècima de transmitància.

La permeabilitat a l’aire es classifica per la norma UNE-EN 12207 en quatre classes, assajades segons la UNE-EN 1026. És una dada que hauria de constar al pressupost i que gairebé mai no hi consta.

I queda la col·locació. Una finestra de classe 4 muntada amb escuma i prou pot acabar filtrant per la juntura més que la vella: el segellat correcte és estanc a l’aire per la cara interior i permeable al vapor per l’exterior, de manera que el poc que hi entri en pugui sortir. Aprofiteu també per revisar la caixa de la persiana: sovint és el forat més gran de tota la façana i ningú no se’n recorda. Una caixa registrable sense aïllar és una franja de façana de 30 cm d’alçada amb la meitat de gruix i una escletxa oberta al carrer; hi ha caixes aïllades i tapes amb junta que ho resolen dins del mateix canvi de fusteria.

3. La façana: per fora, per dins o per la cambra

Aïllar la façana per l’exterior (SATE) és la solució tècnicament millor perquè elimina els ponts tèrmics, però és una obra que afecta tot l’edifici i, en un pis, depèn de la comunitat. Per l’interior es perd una mica de superfície i no es resolen tots els ponts, però és viable pis a pis i es fa dins de la mateixa reforma. I hi ha una tercera via que molta gent oblida: insuflar aïllament dins de la cambra d’aire, si l’edifici en té.

El SATE té lletra petita que convé conèixer abans de portar-lo a una junta. La façana surt entre 8 i 16 cm cap enfora, i això obliga a refer escopidors, allargar reixes, moure baixants, ajustar portes de carrer i resoldre l’arrencada de terra amb un material que no xucli aigua. Als nuclis antics i als entorns protegits —el Barri Vell de Girona, Besalú, el centre de Banyoles— el planejament pot impedir directament que es toqui la façana, així que la primera trucada és a l’ajuntament i no al proveïdor. I l’acabat no és pintura sobre paret: és un sistema complet amb adhesiu, plaques, fixacions mecàniques, malla, capa base i revestiment, amb marcatge CE com a sistema; barrejar productes de fabricants diferents n’anul·la la garantia.

La cambra d’aire insuflada és l’actuació més barata que existeix quan es pot fer, però només es pot fer si la cambra hi és, és contínua i està buida. Es comprova amb un endoscopi per una perforació de prova abans de pressupostar res. Si la cambra és plena de morter caigut, si el full exterior té filtracions o si el mur és massís, no és una opció. En cases de pedra el criteri canvia del tot: no s’ha d’encapsular el mur amb materials impermeables, perquè ha de poder transpirar. Aquí es treballa amb morters de calç i aïllaments compatibles, pels motius que expliquem a l’article sobre com distingir la capil·laritat, la condensació i la filtració.

4. Aïllar per l’interior: els tres inconvenients que ningú explica

És l’opció més habitual perquè és la que es pot decidir sol i executar dins d’una reforma. Val la pena, però amb els ulls oberts.

Superfície. Un trasdossat autoportant amb perfil de 46 mm, aïllament de 40 a 50 mm i placa de 15 mm ocupa uns 7 cm; si voleu un gruix d’aïllament seriós de 80 mm, en són 10. En un pis de 90 m² amb 30 metres lineals de paret exterior, 8 cm de trasdossat es mengen 2,4 m² de superfície útil. No és dramàtic, però s’ha de saber abans i s’ha de dibuixar al plànol: hi ha habitacions on aquests centímetres decideixen si el llit hi cap o si la porta obre.

Ponts tèrmics. L’aïllament per l’interior tapa el pany de paret i deixa fora tot el que el travessa: el cantell del forjat, els pilars, els envans que arriben a la façana, les llindes i els brancals de les finestres. Aquests punts es queden freds i, en una casa que ara està més calenta i amb més humitat relativa, es converteixen en els nous punts de floridura. Hi ha un mínim que no és negociable: el trasdossat ha de retornar cap al brancal i la llinda de cada finestra almenys 30 o 40 cm, o l’aïllament s’acaba justament allà on comença el problema. Als balcons és habitual embolcallar la llosa per sobre i per sota un tram d’un metre, perquè una llosa de formigó continua cap enfora es comporta com una aleta de refrigeració.

Condensacions intersticials. Quan l’aïllament va per dins, el mur queda fora de la zona calenta i el punt de rosada es desplaça cap a l’interior del tancament. Si el vapor de l’habitatge hi pot entrar lliurement, condensa allà on ningú no el veu, dins de la cambra del trasdossat. Per això el fre de vapor va sempre al costat calent, continu i amb les juntes segellades: un tall a la barrera per passar un endoll val tant com no haver-la posada. La comprovació d’aquest risc té norma pròpia, la UNE-EN ISO 13788, i es fa sobre la secció completa del tancament abans de decidir el gruix. Amb SATE aquest problema pràcticament desapareix, perquè el punt de rosada cau dins de l’aïllament exterior.

Aïllar no és posar un material: és decidir per on passa la línia que separa el fred del calent i no deixar-hi cap forat.

5. Per què canviar només les finestres pot empitjorar les humitats

És el cas més repetit i el que genera més trucades de reclamació. La seqüència és sempre la mateixa. Una casa amb fusteria antiga té infiltracions per tot arreu: es perd calor, sí, però el vapor que genera la família marxa sol pels marcs. I una família en genera molt més del que sembla entre respirar, dutxar-se, cuinar i, sobretot, estendre la bugada a dins, que per si sola pot deixar anar un parell de litres per rentadora. Amb finestres de classe 4 aquest camí de sortida es tanca de cop.

I passa una segona cosa menys evident. Abans, la superfície més freda de l’habitació era el vidre: allà es formava el baf, es veia, s’eixugava i s’acabava el problema. Amb un vidre baix emissiu, la cara interior del vidre ja no és la més freda, i el vapor va a buscar el següent punt fred de la llista: la cantonada entre dues parets exteriors, el cantell del forjat, la caixa de la persiana o el darrere d’un armari. Allà no s’eixuga i allà surt la floridura. La condensació no ha augmentat perquè les finestres siguin dolentes; ha canviat de lloc perquè les finestres són bones i la resta continua igual.

La conclusió no és que no s’hagin de canviar les finestres, sinó que el canvi de fusteria i la ventilació són una sola decisió. Com a mínim: extractors de cuina i de bany amb sortida real a l’exterior i no a una cambra, aireadors a la fusteria dels dormitoris i el saló, i pas d’aire per sota de les portes cap als locals humits. El CTE DB-HS 3 planteja exactament aquest esquema —admissió a les estances seques, extracció a les humides i circulació entremig— i és el mínim del qual no convé baixar encara que l’abast de l’obra no obligui a justificar-lo.

6. Ventilació: de la finestra oberta al recuperador de calor

Ventilar és renovar l’aire sense llençar la calor. Hi ha quatre nivells i el salt de preu entre ells és gran, però també ho és la diferència de resultat.

Tres advertiments honestos sobre el recuperador de calor. El primer: en una casa amb escletxes són diners llençats, perquè l’aire entra i surt per on vol i el bescanviador amb prou feines el veu passar; per això té sentit després d’aïllar i canviar la fusteria, mai abans. El segon: consumeix electricitat i demana manteniment real —canviar filtres un o dos cops l’any i netejar el bescanviador—, i un equip amb els filtres bruts ventila pitjor que una finestra mig oberta. El tercer: els conductes s’han de dibuixar des del primer dia, perquè necessiten un cel ras continu; si es decideixen a mitja obra acaben convertits en un recorregut de calaixos vistos pels passadissos.

7. La climatització, l’últim pas

Un cop la casa reté la calor, el sistema es pot dimensionar més petit i funcionar menys hores. L’aerotèrmia amb terra radiant és la combinació que millor funciona en cases de molta inèrcia tèrmica, com les masies i les cases de pedra, perquè treballa a baixa temperatura de manera contínua.

La raó és física i no comercial: una bomba de calor rendeix més com més baixa és la temperatura a què ha de portar l’aigua. Un terra radiant treballa amb aigua a 30–38 °C i un radiador convencional en demana 60–70. El mateix equip, amb el mateix consum elèctric, dona molta més calor en el primer cas. Per això substituir la caldera per una bomba de calor sense canviar els emissors acostuma a decebre: es paga una màquina cara i se la fa treballar en el seu pitjor punt de funcionament. Les instal·lacions tèrmiques d’un habitatge estan regulades pel RITE i les elèctriques pel REBT: un pressupost seriós inclou la posada en marxa i els certificats d’instal·lació, no només l’aparell.

Si es refà el paviment durant la reforma, és el moment: després, posar terra radiant vol dir tornar a aixecar-ho tot. Els gruixos, les capes i la compatibilitat amb cada tipus de paviment els detallem a la pàgina de paviments, parquet i vinílic.

8. El certificat d’eficiència energètica: què mesura i què no

El certificat és obligatori per vendre o llogar un habitatge, el regula el Reial decret 390/2021 i a Catalunya es registra a l’ICAEN, que és qui emet l’etiqueta amb la lletra. Es redacta amb programes reconeguts —el CE3X és el més habitual en edificis existents— i té una vigència general de deu anys, amb un termini més curt per a la pitjor qualificació. Ara bé, val la pena saber què hi ha darrere de la lletra abans de decidir res a partir seu.

Hi ha un detall que val diners i que gairebé ningú no aprofita. Quan el tècnic no té documentació d’un element, ha de fer servir valors per defecte, que són conservadors i, per tant, penalitzadors. Si li porteu les factures de la fusteria amb la Uw, la fitxa de l’aïllament amb el gruix i la conductivitat i els plànols de la reforma, la lletra pot millorar sense tocar ni un totxo: el que ha canviat no és la casa, és la qualitat de la dada. I si penseu demanar cap ajut, el certificat de l’estat previ s’ha de fer abans de començar l’obra, perquè després ja no hi ha manera d’acreditar d’on veníeu.

9. Ajuts i deduccions: existeixen, però canvien cada any

Hi ha programes públics de rehabilitació energètica i deduccions fiscals per obres de millora de l’eficiència, i tots dos canvien de condicions, de terminis i de dotació cada exercici. Per això aquí no hi trobareu percentatges: qualsevol xifra que escrivíssim avui seria falsa d’aquí a uns mesos, i el que compta és la convocatòria vigent el dia que registreu la sol·licitud.

• Consulteu la convocatòria vigent a l’ICAEN i també a l’ajuntament: les línies municipals i les autonòmiques poden conviure o excloure’s entre elles.
• La majoria de programes demanen certificat d’eficiència energètica abans i després, amb una millora mínima acreditada.
• Gairebé sempre s’han de sol·licitar abans de començar l’obra, no un cop pagada.
• Guardeu factures, justificants de pagament bancari, fitxes tècniques dels materials i fotografies de l’estat previ: sense això no hi ha justificació possible.
• Per a la part fiscal, pregunteu-ho a un assessor amb la normativa de l’any en curs a la mà; és un terreny que es prorroga i es modifica sovint.

Per on començar segons la casa

Un ordre que estalvia diners

1. Diagnòstic i, si penseu demanar ajuts, certificat de l’estat previ: es fa abans de tocar res.
2. Coberta aïllada i ventilada, amb fre de vapor pel costat calent.
3. Fusteria amb trencament de pont tèrmic, vidre baix emissiu i classe 4 de permeabilitat; caixes de persiana resoltes.
4. Façana: per l’exterior si l’edifici ho permet, per la cambra si n’hi ha, per l’interior si no queda més remei.
5. Ventilació controlada, per no canviar humitats per estanquitat mal resolta.
6. Generació i emissió (aerotèrmia, terra radiant) dimensionades sobre la casa ja aïllada.

Fer-ho en aquest ordre vol dir que cada euro treballa sobre el problema anterior ja resolt. Fer-ho a l’inrevés vol dir sobredimensionar la instal·lació i pagar-la dues vegades. I hi ha una versió econòmica d’aquest ordre que sovint és la correcta: si el pressupost no arriba a tot, feu bé el primer pas i deixeu previstos els següents —passatubs, registres, alçada de cel ras, reserva de potència—, que és exactament el que expliquem a l’article sobre reformar per fases.

Els errors que veiem més sovint

• Començar per la màquina: bomba de calor nova en una casa que perd calor per la coberta.
• Aïllar una sola habitació i deixar-la envoltada de parets fredes, amb la floridura tocant just al límit del trasdossat.
• Canviar la fusteria i no tocar la caixa de la persiana, que continua sent el forat gran de la façana.
• Posar el fre de vapor pel costat fred, que és pitjor que no posar-ne.
• Instal·lar un recuperador de calor en una casa amb escletxes i esperar-ne els rendiments del catàleg.
• Tancar la casa amb finestres estanques sense cap sistema de ventilació i comprar un deshumidificador per conviure amb el resultat.
• Encapsular un mur de pedra amb XPS i placa de guix, que és la manera més ràpida de crear un problema d’humitat invisible.