Tractament d’humitats: diagnòstic abans que solució

Una humitat no és un acabat espatllat: és aigua que arriba d’algun lloc. Mentre no se sàpiga d’on ve, qualsevol obra que s’hi faci és una aposta. Per això aquesta pàgina no comença pels productes ni pels materials, sinó pel diagnòstic, que és la part de la feina que gairebé no es veu al pressupost i que decideix si l’obra servirà per a alguna cosa.

Tractem humitats com a feina pròpia, no només com un capítol dins d’una <a href="/reformes-integrals/">reforma integral</a>. De vegades la intervenció és mig dia a la coberta i de vegades és obrir el perímetre sencer d’una planta baixa. El que no canvia és l’ordre: entendre l’origen, tallar l’aigua, esperar que el material s’assequi i, només al final, refer l’acabat. Qui inverteix aquest ordre paga l’acabat dues vegades. Si el que voleu primer és aprendre a distingir-les vosaltres mateixos, ho expliquem a <a href="/blog/tipus-dhumitats-com-distingir-les/">tipus d’humitats i com distingir-les</a>.

Quatre orígens i quatre obres que no s’assemblen

L’aigua d’una paret humida només pot venir de quatre llocs: del terreny, que puja pels porus del mur; de fora, que entra per un defecte de la façana o de la coberta; de l’aire de dins, que es condensa sobre una superfície freda; o d’una canonada que perd. No hi ha un cinquè origen, i aquesta és la part bona: el diagnòstic és un problema tancat i es pot resoldre.

La part dolenta és que les quatre obres són diferents i, en bona part, incompatibles entre elles. Contra la capil·laritat es treballa a la base del mur i s’obre el perímetre. Contra una filtració es puja a la coberta o a la façana i sovint no cal tocar l’interior. Contra la condensació no es tracta la paret sinó l’aire i la temperatura de la superfície. I contra una fuita es busca el tram de canonada. Aplicar la solució equivocada no deixa les coses com estaven: una impermeabilització que va bé per aturar una filtració, posada sobre una capil·laritat, li treu la sortida a l’aigua i fa pujar el front mig metre més amunt.

Per això la primera pregunta d’un pressupost seriós no és quants metres quadrats de paret hi ha, sinó d’on ve l’aigua. Dos pressupostos per a la mateixa taca poden diferir en un ordre de magnitud i tots dos ser correctes, senzillament perquè no estan tractant el mateix problema.

• Capil·laritat: barrera a la base del mur, drenatge i revestiments que deixin evaporar.
• Filtració: localització del punt d’entrada i reparació de l’envolupant, gairebé sempre des de fora.
• Condensació: extracció, ventilació i eliminació del punt fred; la paret gairebé no es toca.
• Fuita o accident: localització del tram, reparació i retirada del material que s’ha begut l’aigua.
• Combinacions: en una planta baixa és habitual trobar-ne dues alhora, i l’ordre en què es tracten no és lliure.

La visita de diagnòstic: què mirem i què mesurem

La visita comença amb preguntes, no amb aparells. A quina alçada arriba la taca i on comença. Quan es va veure per primera vegada i què passava a la casa aquells mesos. Si es mou després d’una pluja o si va igual tot l’any. Què hi ha a l’altra banda del parament: un bany, un pati, terra. I què s’hi ha tocat els darrers anys, perquè moltes humitats apareixen just després d’una fusteria nova, d’un arrebossat de ciment o d’un paviment que ha tapat l’única superfície per on el mur respirava.

Després es mira el parament per les dues cares i des de fora. Es busca la línia on s’atura el front i si és contínua, la pols blanca de sals a la base, si el revestiment només està tacat o s’ha disgregat, i si la floridura marxa amb un drap o el material està tou per sota. Aquestes comprovacions ja separen una humitat superficial d’una que ha carregat el mur, que són dues obres molt diferents.

I es mesura, perquè estimar no serveix. La humitat de l’aire es llegeix amb un higròmetre ambiental. La del material, no: un higròmetre de contacte dona lectures altes quan hi ha sals encara que el mur estigui sec, de manera que només val per comparar punts entre ells. Quan la xifra ha de decidir alguna cosa —per exemple si ja es pot col·locar un paviment— es fa servir la mesura de carbur o l’assecatge en estufa a 105 °C. Els termes que apareixen en un informe d’humitats estan definits al <a href="/glossari-obra/">glossari d’obra</a>, per si voleu llegir-lo amb el diccionari al costat.

• Dues visites quan cal: una amb la casa com està i una altra després d’una pluja de vent.
• Marcar la vora de la taca amb la data al costat: un mes de marques val més que qualsevol aparell.
• Fotos de la mateixa paret en èpoques diferents de l’any, si en teniu.
• Lectura del comptador amb tot tancat, quan la taca creix sense esperar la pluja.
• Comprovació de l’exterior: canalons, escopidors, junta amb la mitgera i nivell del terreny arrambat al mur.

Capil·laritat: tallar l’ascens, reduir l’aportació i tornar l’evaporació

Un mur sense barrera a la base xucla l’aigua del terreny pels seus porus i la reparteix cap amunt fins que el que s’evapora per la cara vista compensa el que arriba per sota. Aquell equilibri és el que dibuixa una franja d’alçada constant, més alta a la cara nord i a l’interior que a la banda que toca el sol. Només passa on hi ha terreny en contacte amb el mur: planta baixa, soterrani, o una casa de poble amb el carrer arrambat a la façana.

El tractament té tres potes i cap no és un producte que es pinti. La primera és tallar l’ascens, normalment amb una barrera injectada a la base del mur, perforant a intervals regulars i saturant la fila fins que el producte forma una franja contínua. La segona és reduir el que arriba: drenatge perimetral amb tub ranurat, grava rentada i geotèxtil quan hi ha terreny al voltant, i rebaixar el nivell exterior quan ha anat pujant amb els anys. La tercera és tornar-li al mur la sortida del vapor: retirar el revestiment carregat de sals i refer-lo amb morters de calç macroporosos que deixin evaporar i que allotgin la sal que queda. En cases de pedra ho detallem partida per partida a la pàgina de <a href="/rehabilitacio-de-masies/">rehabilitació de masies</a>, que és on aquesta patologia surt gairebé sempre.

I aquí toca dir una cosa que no se sent gaire: en capil·laritat no sempre hi ha una solució definitiva. Una injecció funciona bé en un mur homogeni, accessible i de gruix moderat. En una paret de maçoneria amb reblert intern, plena de buits i de pedres de mides diferents, no hi ha manera de garantir que la barrera hagi quedat contínua, i llavors el que es pot prometre honestament és control, no eradicació. Passa el mateix quan no es pot accedir a una de les dues cares, quan el mur és mitger o quan l’estança queda per sota del nivell del carrer. En aquests casos plantegem l’objectiu d’una altra manera —baixar el front, estabilitzar l’acabat i comptar amb un manteniment— i es diu abans de començar, no quan la taca torna a sortir.

• Mur homogeni, accessible i de gruix moderat: la injecció és fiable.
• Maçoneria amb reblert, gruixos grans o una cara inaccessible: barrera parcial i objectiu de control.
• Terreny arrambat i sense drenatge: sense tocar això, qualsevol barrera treballa en contra.
• Sals: encara que es talli l’origen, el revestiment contaminat continua captant humitat de l’aire i s’ha de retirar.
• El resultat es jutja després d’un hivern sencer, no la setmana següent.

Filtració: la reparació és el punt d’entrada, no la taca

Una filtració és aigua líquida que travessa l’envolupant per un defecte concret: una esquerda a l’arrebossat, una junta oberta entre fusteria i obra, un escopidor sense goteró, una impermeabilització de terrassa que ja ha fet la seva vida, un canaló que vessa per darrere, una teula moguda o una trobada mal resolta entre coberta i mitgera. La taca pot sortir a qualsevol alçada i a qualsevol planta, i es mou a salts: creix unes hores o un parell de dies després de la pluja i llavors s’atura.

Localitzar el punt d’entrada és la meitat de la feina i es fa per eliminació, mullant una sola zona cada vegada i de baix cap amunt mentre algú mira des de dins. Mullar-ho tot alhora estalvia una hora i costa una obra, perquè si surt aigua ja no se sap per on entrava. Les que més costen de reproduir són les filtracions de pluja amb vent, les que peguen de cara contra la façana: hi ha parets que només filtren amb temporal i que amb la mànega no diuen res. En un <a href="/reformes-de-locals-i-oficines/">local o una oficina</a> el punt d’entrada acostuma a ser un altre: la trobada de l’aparador amb el paviment, un pati interior que desguassa malament o una claraboia.

Quan l’aigua entra per un element comú —façana, coberta o baixants generals— la reparació no és una decisió individual, i això allarga els terminis. El que sí que està a la vostra mà és el registre: fotos datades, marques a la vora de la taca després de cada pluja i comunicació per escrit des del primer dia. Si l’edifici ja ha passat la inspecció tècnica que regula el Decret 67/2015, l’informe acostuma a recollir les deficiències de l’envolupant i és el document que millor sosté una reclamació.

• Marcar i datar la vora de la taca després de cada pluja durant un mes.
• Provar amb mànega per zones, de baix cap amunt i una sola zona cada vegada.
• Revisar canalons i baixants abans de tocar la façana: és el defecte més barat i més freqüent.
• En elements comuns, documentar-ho per escrit des del primer dia.
• No tancar ni pintar fins que el parament hagi assecat, encara que la reparació ja estigui feta.

Condensació: es tracta l’aire i el punt fred, no la paret

L’aire calent porta més vapor que el fred i el deixa anar quan toca una superfície prou freda. Amb l’aire de casa a vint graus i un seixanta per cent d’humitat relativa, n’hi ha prou que un punt baixi d’uns dotze graus perquè s’hi formi aigua. El vapor el genera l’ús normal de la casa —dutxar-se, cuinar, respirar i sobretot estendre la roba a dins— i els punts freds els posa l’edifici: cantonades entre dues façanes, cantells de forjat, llindes, caixes de persiana i la paret de darrere d’un armari encastat contra el carrer, on l’aire no es mou.

Per això aquí la paret gairebé no es toca: el que fem és treure vapor i escalfar la superfície. Extracció amb sortida real a l’exterior a la cuina i al bany, no a un fals sostre ni a un pati tancat, un punt que detallem a la pàgina de <a href="/reformes-de-bany/">reformes de bany</a> i a la de <a href="/reformes-de-cuina/">reformes de cuina</a>. Ventilació creuada, curta i intensa, que renova l’aire en pocs minuts sense refredar els paraments. I tractament del punt fred concret: aïllar aquell tram per l’interior amb material permeable al vapor, resoldre la caixa de persiana o separar el moble de la paret perquè hi circuli aire. El Decret 141/2012 fixa les condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges a Catalunya, ventilació inclosa, i és el marc al qual s’ajusta qualsevol reforma.

La part honesta és aquesta: l’obra pot reduir molt el risc, però no decideix quanta gent viu a la casa ni si la bugada s’estén al menjador. Si una fusteria nova ha segellat un pis que abans ventilava sol per les escletxes, el problema de fred s’ha canviat per un problema d’humitat i es resol amb ventilació, no amb pintura. Un deshumidificador tampoc no és una reparació: és una manera de conviure-hi mentre no es toca cap de les dues causes.

• Extractor de bany i campana de cuina amb conducte fins a l’exterior i cabal suficient.
• Ventilació creuada de pocs minuts, millor que una finestra entreoberta tot el dia.
• Aïllament interior permeable al vapor al punt fred concret, no a tota la casa.
• Caixes de persiana: dels punts freds que més condensen i dels més fàcils de resoldre.
• Higròmetre a casa: si l’aire es manté molt per sobre del 60 % de manera sostinguda, el problema és de ventilació.

Fuites i accidents: l’única humitat que no espera la pluja

El quart origen no és una patologia de l’edifici sinó una avaria: una canonada de pressió que degota dins d’un envà, un desguàs que perd a la trobada amb el sifó, la impermeabilització d’un plat de dutxa que ha fallat per la junta o un electrodomèstic. Es distingeix de les altres tres pel comportament: creix cada dia, no s’atura, no li importa el mes de l’any i, si el tub és d’aigua calenta, sovint la paret està tèbia al tacte.

La comprovació inicial és la lectura del comptador amb tot tancat: si es mou sense que ningú consumeixi, la pèrdua és a la xarxa de pressió. Si no es mou, el sospitós és el desguàs, que només perd quan s’utilitza, o el bany de la planta de sobre. Localitzar bé abans d’obrir és el que estalvia rajola i dies d’obra: es busca el tram, no la paret sencera.

Un cop reparada l’avaria queda la part que la gent no espera, que és el material que s’ha begut l’aigua. L’aglomerat d’un moble baix de cuina, una placa de guix xopa per la base o una manta acústica sota un parquet no es recuperen assecant-se: s’han de treure. I abans de col·locar un paviment nou sobre una solera que ha estat molla s’ha de mesurar la humitat que li queda, no mirar-la. És el criteri tècnic de referència del sector, recollit a la UNE 56810, i és el motiu que un <a href="/paviments-parquet-i-vinilic/">parquet</a> col·locat massa aviat s’infli per les juntes al cap de pocs mesos.

Per què pintar o tapar no resol res

La taca no és la lesió: és la sortida. Tapar-la elimina l’única informació que teníeu i deixa l’aigua exactament on era. Una pintura antihumitat és una pel·lícula, i sobre un mur que està evaporant aigua el vapor l’empeny des de dins fins que la bufa i la fa saltar a plaques. Sobre una condensació el fungicida guanya una temporada, però la superfície continua sent el punt més fred de l’habitació i la floridura torna al mateix racó l’hivern següent, perquè la causa era la temperatura i no el color.

Amb un trasdossat de placa de guix davant d’una capil·laritat el mecanisme és el mateix, però amagat. L’aigua continua pujant i ha perdut la cara per on s’evaporava, de manera que el front busca sortida més amunt i reapareix per sobre del trasdossat al cap d’un any o dos. A dins, les sals cristal·litzen a les fosques, els perfils s’oxiden i la placa es desfulla per la base. Una cambra tancada, humida i sense ventilació és el millor lloc per a la floridura que es pot construir, i ara ja no es veu.

Hi ha una excepció legítima i val la pena dir-la clarament: tapar és correcte quan la causa ja està resolta i el mur ha assecat, i és acceptable com a mesura provisional mentre s’espera que una comunitat repari una façana, sempre que es digui que és provisional. El que no és acceptable és cobrar-ho com una reparació.

L’ordre de la feina i el temps d’assecatge

L’ordre no és una preferència d’estil, és la condició perquè la feina duri. Cada pas depèn que l’anterior estigui resolt, i saltar-ne un fa fracassar tota la cadena encara que els materials siguin correctes.

L’espera és la partida que ningú vol i la que decideix el resultat. Un mur no s’asseca perquè s’hi posin estufes: la calor asseca la cara vista mentre el cor continua carregat, i si es mesura l’endemà d’haver forçat l’assecatge la lectura enganya, perquè en pocs dies la humitat torna a repartir-se cap a la superfície. La regla pràctica és mesurar, esperar una setmana i tornar a mesurar abans de tancar res. Setmanes en un envà prim; mesos en un mur de pedra o de tàpia de gruix gran.

Això té una conseqüència directa al calendari: un tractament d’humitats no és una obra contínua, té una pausa al mig, i s’ha de planificar així des del primer dia. A <a href="/com-treballem/">com treballem</a> hi ha el detall de com es fixen les fases, els accessos i la neteja entre elles.

• Primer, tallar l’aigua que ve de fora: coberta, canalons, façana i fuites.
• Segon, tallar la que puja del terreny: barrera i drenatge perimetral.
• Tercer, retirar el revestiment carregat de sals i deixar el mur obert.
• Quart, esperar i mesurar; no es tanca res mentre la xifra no baixi.
• Cinquè, ajustar l’aire: extraccions, ventilació i punts freds.
• I només llavors, refer l’acabat amb materials transpirables i pintar.

Per què una humitat mal diagnosticada torna al cap d’un any

El termini no és casualitat: és el cicle de les estacions. La condensació desapareix sola al maig i torna al novembre. La capil·laritat baixa a l’estiu i puja a final d’hivern. Una filtració pot passar mig any sense donar cap senyal si no hi ha pluja de vent. Qualsevol reparació jutjada al juliol sembla perfecta, i per això les feines fetes de pressa a la primavera es cobren al gener següent.

La segona raó és que un diagnòstic equivocat sovint deixa la causa intacta i només li treu la sortida. La paret es veu bé perquè està tapada i, mentrestant, el mur continua carregant-se. Quan reapareix, la taca és més alta que la primera vegada i el material està pitjor que abans, així que la segona obra és més cara que la que s’hauria hagut de fer.

Per això, quan tornem a una paret que ha rebrotat, el primer que revisem no és el material que hi vam posar: és el diagnòstic. Deixem per escrit què es va trobar, què es va fer i què esperem veure al cap d’un any, i demanem que les marques datades no s’esborrin. Treballem a Girona i als <a href="/zones/">municipis del Gironès i el Pla de l’Estany</a>, i la visita és el punt de partida de tot: podeu demanar-la des de <a href="/contacte/">contacte</a>.