Reformes integrals a Bordils

Bordils és un poble de plana, agrícola i amb passat fabril: la proximitat del Ter hi va portar indústria a la riba i el suro hi va deixar tallers i magatzems repartits pel nucli. Aquest origen es llegeix al parc d’habitatge. El poble està format sobretot per cases entre mitgeres anteriors als anys setanta, de mur de pedra amb els junts refets o arrebossat, amb planta baixa, un o dos pisos i pati al darrere; a la vora hi ha promocions més recents amb parcel·la i, escampats per la plana, masos i cases de pagès. Cadascun d’aquests tres grups planteja una obra completament diferent.

Si hi ha una constant a les obres de Bordils és la humitat de la planta baixa. El poble s’assenta sobre els materials solts que ha anat dipositant el Ter —sorres, llims i graves— i l’aigua és a poca fondària. Els murs es van bastir directament sobre el terreny, sense cap barrera pel mig, i l’aigua puja per l’interior de la pedra fins que troba per on evaporar-se. El símptoma clàssic és una franja de guix bufat i pintura escrostonada que recorre la paret d’un extrem a l’altre, sempre a una alçada bastant constant i amb una pols blanca a la superfície: sals que cristal·litzen quan l’aigua se’n va.

Abans de tractar res convé saber què s’està tractant, perquè no tota taca a la planta baixa és capil·laritat. Pot ser condensació —i llavors la solució és ventilació i aïllament, no injectar res—, pot ser una fuita d’una canonada enterrada o d’un desguàs vell de gres, i pot ser aigua que ve del pati, d’un rec o de la casa del costat. Distingir-ho és qüestió de mirar on són les taques, fins a quina alçada arriben, si canvien amb l’estació i si la humitat es concentra en un punt o recorre tot el mur. Una injecció de barrera química en una paret que el que té és una canonada trencada són diners tirats.

Quan sí que és capil·laritat, el tractament que aguanta té tres peces i cap no és una pintura: barrera química injectada a la base del mur, arrencada de l’arrebossat afectat fins per sobre de la franja de sals i reposició amb morters de calç o de sanejament, i, si s’ha de refer el terra, forjat sanitari ventilat en lloc d’una solera nova. Aquest últim punt és el que més canvia el resultat a Bordils. Col·locar un gres o un vinílic damunt d’una solera humida sense cambra és tancar el vapor a dins: al cap d’un any l’aigua surt per la vora del sòcol o s’endú l’adhesiu.

Les cases del nucli tenen un element que val la pena mirar-se dues vegades abans de tocar-lo: el portal. Molts són d’arc de mig punt o rebaixat, amb dovelles de pedra i brancals massissos, i són el que dona caràcter al carrer. La temptació habitual quan es reforma és quadrar l’obertura amb una llinda i posar-hi una porta de catàleg. És una decisió difícil de desfer i que, a més, sovint xoca amb el que el planejament protegeix a les façanes del nucli. Es pot resoldre d’una altra manera i queda millor: fusteria feta a mida, fulla recta a l’alçada de pas i un timpà fix, cec o vidriat, que acompanyi la corba de l’arc.

L’altra característica d’aquestes cases és la proporció: façana estreta, molta fondària i llum només pels dos extrems. El resultat és una franja central fosca, on solen quedar el bany i l’escala, i és el problema que més sovint ens demanen resoldre. Les sortides passen per obrir el pla: connectar la cuina i el menjador cap al pati, substituir l’escala tancada per una d’oberta, encaixar una claraboia al capdamunt de la caixa d’escala perquè la llum zenital baixi fins a la planta baixa, o sacrificar una peça del mig per convertir-la en un pati petit. Les tres primeres són compatibles amb mantenir la façana tal com és.

Aquestes cases han crescut per etapes i això es nota el dia que s’obren. És habitual trobar-hi el cos original amb sostres de bigues de fusta i revoltó, una ampliació dels anys seixanta o setanta amb biguetes de formigó i un cobert posterior fet amb el que hi havia. Els forjats no estan a la mateixa cota, hi ha graons enmig de la casa i les parets de càrrega no continuen d’un cos a l’altre. Als sostres de fusta el punt crític és el cap de biga, allà on s’encasta al mur; als de formigó, el recobriment escàs i l’armadura oxidada. En tots dos casos toca fer cales abans de dibuixar cap distribució.

Una petició que a Bordils es repeteix molt és convertir la planta baixa —antic magatzem, celler, quadra o garatge— en part de l’habitatge. És un canvi d’ús que demana llicència i que topa gairebé sempre amb el mateix obstacle: l’alçada lliure. Aquestes plantes baixes es van fer per guardar-hi coses, no per viure-hi, i entre el paviment i la biga sovint no hi ha el que la normativa d’habitabilitat exigeix. Rebaixar el terra per guanyar centímetres és possible en alguns casos, però afecta la base dels murs i el drenatge i s’ha de valorar amb criteri. Val més saber-ho el dia de la visita que a mitja obra.

El pati posterior és el gran actiu d’aquestes cases i, alhora, una part important de la logística. Quan té sortida a un carrer o a un pas del darrere, el material entra i la runa surt sense creuar l’habitatge i l’obra va molt més de pressa; quan no en té, tot passa pel corredor de l’entrada, amb protecció de paviments i transport a mà. Les mitgeres són l’altre punt a parlar abans de començar: tot el que hi afecti —regates, ancoratges, aixecar-hi una paret nova— s’acorda amb el veí, i quan la casa del costat és més baixa la mitgera queda vista i s’ha d’impermeabilitzar i aïllar com si fos façana.

Fora del nucli la feina és una altra. Als masos i cases de pagès de la plana i als camins que baixen cap al riu, els subministraments no es poden donar per fets: sense gas natural, amb un clavegueram que no sempre hi arriba, amb aigua de pou i sanejament per fossa sèptica, i amb una escomesa elèctrica dimensionada per a una casa que no cuinava amb inducció ni escalfava amb bomba de calor. Per això la visita comença mirant el quadre, l’escomesa i el pou, i no els catàlegs de material. A les promocions més recents de la perifèria, en canvi, l’encàrrec és el propi d’una casa de vint-i-cinc anys: cuina i bany originals esgotats, fusteria d’alumini sense trencament de pont tèrmic i una sotacoberta que a l’estiu no es pot fer servir.

A Bordils, el que més sovint fa canviar una decisió ja presa és el planejament de les façanes del nucli antic: portals, obertures i acabats hi poden tenir condicions pròpies, i val més consultar-ho abans de prendre mides per a la fusteria que quan ja és al taller. La resta del procediment és el comú a tots els ajuntaments i el resumim a la guia de permisos. A peu d’obra queden dues gestions que no fallen mai: el permís per ocupar via pública amb contenidor o bastida i el justificant d’abocament de la runa, que entra dins la documentació que lliurem en acabar.

Resumint el que ens arriba de Bordils: sanejament d’humitats i forjat sanitari a planta baixa, reformes integrals de casa de poble conservant el portal d’arc, obertura del pla cap al pati per fer entrar llum, canvis d’ús de la planta baixa i posada al dia de cuines i banys tant al nucli com a la perifèria. Com es tradueix tot això en un calendari i en un pressupost per partides ho tenim descrit a com treballem, i el detall tècnic de cada ofici, a la seva pàgina de servei. Aquí ens hem limitat al que és propi de Bordils.