Reformes integrals a Cornellà del Terri

Cornellà del Terri no es llegeix com un poble sol. El terme és una plana agrícola travessada pel Terri, i al voltant del nucli hi ha una desena de nuclis i veïnats amb entitat pròpia —Borgonyà, Corts, Sords, Ravós del Terri, Santa Llogaia del Terri, Pujals dels Cavallers i Pujals dels Pagesos, entre d’altres— cadascun amb la seva església, el seu grup de cases i el seu camí. Segons on caigui la casa, l’obra és una o una altra: al nucli és una casa entre mitgeres amb pati al darrere; als veïnats és una casa de pagès amb finca, sense clavegueram i sovint amb pou.

La casa de poble d’aquí té una forma reconeixible: façana estreta al carrer, molta fondària, planta baixa, pis i golfes, i un pati al darrere amb les antigues dependències agrícoles enganxades —el paller, les corts, el celler o el cup. La planta baixa era espai de treball i de magatzem, no d’estar, i per això té sostres alts, poques obertures i un paviment que sovint recolza directament sobre terra natural. La conseqüència pràctica és doble: el centre de la planta és fosc i la humitat entra per baix. Qualsevol reforma seriosa d’una d’aquestes cases passa per resoldre aquestes dues coses abans de parlar de cuines i de paviments.

Bona part de la construcció anterior als anys seixanta és de tàpia o de totxo massís, sovint amb un sòcol de pedra a la base. La tàpia aguanta molt bé si es respecten tres regles i molt malament si no. Primera: no li pot arribar aigua a la base, ni per capil·laritat ni per esquitx del carrer, de manera que el drenatge i el sòcol són prioritaris. Segona: es revesteix amb morters de calç, que la deixen transpirar; un arrebossat de ciment o una pintura plàstica hi tanquen el vapor a dins i la disgreguen des de darrere. Tercera: no s’hi obren forats grans sense llinda i sense repartir la càrrega, i durant l’obra no es deixa mai a la intempèrie.

Els sostres d’aquestes cases són de dues generacions. Els més antics, de bigues de fusta amb revoltó ceràmic o entrebigat de rajola, fallen pel cap de biga i pels corcs. Els de mitjan segle, de biguetes ceràmiques armades, fallen d’una altra manera: on hi ha hagut humitat mantinguda —el bany, la cuina, sota un terrat mal impermeabilitzat— l’armadura es corroeix, augmenta de volum i obre una fissura longitudinal a la cara inferior de la bigueta, amb despreniment del recobriment. Aquesta fissura no és estètica i no es tapa amb massilla. S’ha de valorar, apuntalar si cal i decidir entre reforç o substitució, i això demana càlcul, no criteri d’ofici.

La coberta de teula àrab sobre cabirons i llates, sense aïllament ni sub-teula, és l’altre punt fix. Quan es refà s’aprofita per posar aïllament continu i cambra ventilada, per canviar la fusta que ha treballat i per refer canals i baixants, que en aquestes cases sovint desguassen al pati o directament al carrer. I hi ha un detall que apareix gairebé sempre a les dependències annexes: les cobertes de fibrociment dels anys setanta i vuitanta. L’amiant no es pot trencar ni es pot llençar en un contenidor de runa. La retirada l’ha de fer una empresa inscrita al Registre d’Empreses amb Risc d’Amiant, amb pla de treball aprovat i gestió com a residu especial, i això té un cost i un termini propis que han de constar al pressupost des del primer dia.

La reforma més característica de Cornellà del Terri és la del paller. Un volum gran, amb poques obertures, la cota del terra desnivellada respecte de la casa i un mur mitger que sovint fa de càrrega per a totes dues. Convertir-lo demana forjat nou, coberta nova, obertures noves i, gairebé sempre, canvi d’ús. La decisió que ho canvia tot es pren al principi: s’annexa a la casa com una peça més —una sala gran, una suite, un despatx— o se’n fa un habitatge independent? Són dues obres diferents i, sobretot, dos tràmits diferents, amb condicions d’habitabilitat, d’instal·lacions i de llicència que no tenen res a veure. Decidir-ho a mitja obra és el camí segur cap al sobrecost.

Les instal·lacions d’aquestes cases són un sediment de reformes superposades. És habitual trobar-hi cables sense presa de terra passats per fora del parament, canonades d’acer galvanitzat, desguassos vells que van a parar a la fossa, un quadre amb dos automàtics i, damunt de tot això, una reforma dels anys noranta feta a sobre sense treure res. Aquí no s’adoba: es refà. Escomesa i quadre nous amb els seus circuits i diferencials, xarxa d’aigua nova, desguassos amb pendents i ventilació correctes, i previsió de tubs buits per al que vindrà —punt de recàrrega, plaques, xarxa de dades. Fer-ho tot alhora, amb la casa buida, val bastant menys que fer-ho a trossos amb la casa habitada.

El problema de la llum té solucions concretes i totes costen diners, per això es decideixen d’hora. Obrir un celobert al mig de la planta, posar una lluerna a la caixa d’escala, enderrocar una part de les dependències del pati per guanyar un espai obert, o girar la casa cap al darrere i posar-hi les estances de dia. En un nucli antic, la façana del carrer sol tenir més condicions —composició, material, fusteria— que la del pati, i per tant l’obertura nova gairebé sempre és més fàcil al darrere. Val la pena consultar-ho a l’ajuntament abans de dibuixar, perquè el planejament pot tenir elements catalogats i condicions estètiques que no es dedueixen mirant el carrer.

El Terri condiciona una part del terme. Les finques pròximes a la llera queden dins de les franges de servitud i de policia del domini públic hidràulic, i qualsevol obra dins de la zona de policia necessita l’autorització de l’Agència Catalana de l’Aigua a més de la llicència municipal. Si a més la parcel·la és en zona inundable, això té conseqüències de projecte molt concretes: cota de la planta baixa, materials que suportin una remuntada d’aigua sense fer-se malbé, quadre elèctric i caldera elevats i no al soterrani, i res de peces habitables per sota de la cota que marqui l’estudi. Comprovar-ho al principi surt molt més barat que descobrir-ho amb el projecte fet.

Als veïnats les regles canvien un altre cop. Allà hi ha cases de pagès i masies en sòl no urbanitzable, on el que s’hi pot fer depèn del catàleg de masies i cases rurals del planejament, i on l’aigua ve de pou i el sanejament és autònom. En canvi, la logística hi juga a favor: hi ha espai a la finca per al contenidor, per apilar material i per plantar-hi una grua o una plataforma elevadora, cosa que al nucli, amb carrers estrets i places d’aparcament comptades, s’ha de resoldre amb ocupació de via pública, horaris i sacs de runa. És de les poques vegades que la casa més apartada surt més barata de moure que la del carrer principal.

El que ens demanen més sovint a Cornellà del Terri és sempre la mateixa família de feines: rehabilitar una casa de poble de dalt a baix amb instal·lacions noves, refer la coberta amb aïllament, convertir el paller o les antigues corts en espai de la casa i treure la humitat de la planta baixa perquè no torni. Els preus orientatius i el detall de cada servei —coberta, paviments, cuina, bany— són a les seves pàgines. La particularitat local és la que hem anat desgranant: la tàpia, els pallers i la proximitat del Terri obliguen a decidir l’ordre de la rehabilitació abans que el pressupost.