Rehabilitació de masies i cases de pedra

Una masia no es reforma com un pis. La pedra respira, la fusta treballa i la humitat puja del terreny per capil·laritat. Aplicar-hi solucions d’obra nova —ciment pòrtland a les juntes, pintures plàstiques, terres impermeables— és la manera més ràpida de fer malbé un edifici que ha aguantat dos-cents anys.

L’ordre tampoc no és negociable: primer l’aigua (coberta, drenatge, capil·laritat), després l’estructura (fusta, murs, fonaments), després les instal·lacions i, només al final, els acabats. Qui comença per la cuina acaba picant-la. I abans de tot això hi ha una pregunta administrativa que decideix si el projecte existeix: si la finca està en sòl no urbanitzable, el que es pot fer depèn de si la casa consta al catàleg de masies del municipi.

Treballem amb el criteri contrari al de l’obra nova: materials compatibles amb l’original (calç, morters transpirables, fusta tractada i classificada), intervenció mínima sobre el que està sa i substitució honesta del que ja no compleix. El resultat ha de ser una casa còmoda i eficient, no un decorat rústic.

Abans de tocar res: com es diagnostica una casa de pedra

El pressupost d’una masia no es pot fer per telèfon ni des d’unes fotos. El que decideix el cost final no és la superfície construïda, sinó tres incògnites que només es resolen obrint: què hi ha sota el paviment, en quin estat estan els caps de les bigues dins del mur i per on entra l’aigua. Dues cases del mateix poble, de la mateixa època i dels mateixos metres quadrats poden separar-se en un factor de dos pel que hi ha darrere del guix.

Per això la primera fase és un diagnòstic i no una proposta d’acabats. Comença per un aixecament de l’estat actual —plantes, seccions i façanes mesurades, perquè el plànol del cadastre gairebé mai coincideix amb el que hi ha— i segueix per cales puntuals: una a peu de mur per veure la fonamentació, una al forjat per saber el gruix del reblert que hi ha sobre els revoltons i una al parament per comprovar si el mur és massís o de dos fulls amb reblert intern. Aquest últim punt canvia tota l’estratègia: un mur de tres fulls no respon a la injecció ni admet els mateixos ancoratges que un mur massís.

Les fissures són la informació més barata i la que més es malinterpreta. La direcció i el recorregut en diuen l’origen: una fissura vertical a la cantonada acostuma a indicar que dos murs s’han separat per falta de lligada; una fissura inclinada que baixa escalonada per les juntes apunta a assentament diferencial de la fonamentació; una fissura horitzontal a l’alçada del forjat o de l’arrencada de la coberta sol ser empenta. Abans de decidir cap reforç es col·loquen testimonis o fissuròmetres i es llegeixen durant un cicle anual sencer: una fissura que no s’ha mogut en dotze mesos és una cicatriu antiga, i tractar-la com si fos activa vol dir gastar diners en un problema que ja no existeix.

Un diagnòstic honest també diu què no se sap. Hi ha coses que no es poden saber fins que s’enderroca —el gruix real d’un fals sostre, l’estat d’una jàssera encastada— i el pressupost ho ha de reflectir amb partides d’imprevistos acotades i preus unitaris pactats per endavant, no amb un import global que després es dispara.

• Aixecament de l’estat actual: plantes, seccions i façanes mesurades, no el plànol del cadastre.
• Cala a peu de mur: moltes masies no tenen fonament pròpiament dit, sinó un eixamplament de la base del mur recolzat sobre terreny natural o sobre roca.
• Cala al forjat: gruix i pes del reblert de runa sobre els revoltons, sovint de 10 a 20 cm.
• Cala al parament: mur massís o de dos fulls amb reblert intern. D’això depèn si es pot injectar, cosir o ancorar.
• Humitat mesurada, no estimada: mètode del carbur (CM%) o gravimètric amb assecatge a 105 °C. L’higròmetre de contacte queda falsejat per les sals i només val per comparar punts.
• Fusta: punxó als caps de biga, higròmetre de puntes i, quan cal, resistògraf per llegir la secció sana sense destruir la peça.
• Fissuròmetres llegits durant un cicle anual complet abans de decidir cap reforç estructural.
• Documentació: fitxa del catàleg de masies, fitxa del catàleg de béns protegits del POUM i règim urbanístic de la finca.

El morter: per què el ciment pòrtland mata un mur de pedra

Un mur de pedra aguanta des de fa segles per un motiu contraintuïtiu: el material que uneix les pedres és més feble que les pedres. El morter de calç és la peça sacrificable del conjunt. Quan el mur es mou, s’assenta o dilata, qui cedeix i es fissura és la junta, que es pot refer; la pedra, que és el que val diners i el que dona l’aspecte, queda intacta. Aquesta jerarquia és tota la regla: el morter no ha de ser mai més resistent que la pedra que uneix.

El ciment pòrtland inverteix la jerarquia. És molt més rígid i resistent, de manera que quan el mur treballa, qui es trenca ja no és la junta sinó el cantell de la pedra. I sobretot és molt menys permeable al vapor: els morters de calç declaren habitualment coeficients de resistència a la difusió del vapor (μ) d’ordre de 6 a 12, mentre que un morter de ciment se’n va per sobre de 15 i pot arribar a 35. Si la junta deixa de deixar passar el vapor, l’aigua que puja pel mur ha de sortir per un altre lloc, i surt per la pedra. En sortir, les sals que arrossega cristal·litzen dins del porus superficial i el desfan: la pedra es converteix en sorra. Es reconeix a simple vista, perquè les juntes de ciment queden ressaltades com una reixa i la pedra recula al seu voltant. Als tres o quatre anys ja es veu; als deu, s’ha perdut un centímetre de pedra que no torna.

La calç no és una sola cosa. La UNE-EN 459-1 distingeix les calçs aèries (CL 90, CL 80, CL 70), que endureixen per carbonatació amb el CO₂ de l’aire i ho fan lentament i de fora cap a dins, i les calçs hidràuliques naturals (NHL 2, NHL 3,5 i NHL 5), que a més fragüen amb aigua i tenen resistències a compressió a 28 dies de l’ordre del número de la designació expressat en N/mm². Per a façanes exposades a la tramuntana i a la pluja fem servir NHL 3,5, i NHL 5 en peus de mur i coronaments; per a interiors i paraments protegits, calç aèria o NHL 2, més transpirables i més dòcils de treballar.

Un rejuntat mal fet no serveix de res encara que sigui de calç. La junta s’ha de buidar fins a una fondària de dues a tres vegades la seva amplada, i mai menys de 20 o 25 mm: un rejuntat superficial d’un centímetre es desprèn en dos hiverns. El suport s’humecta abans, el morter es reomple per capes de com a molt 15 mm i el curat és humit durant cinc a set dies. No es rejunta per sota de 5 °C, ni amb sol directe al damunt, ni amb previsió de gelada.

• Dosificació orientativa de rejuntat: 1 part de calç per 2,5 o 3 de sorra en volum, amb granulometria de 0 a 3 mm ajustada a la junta original.
• Buidatge de junta: de 2 a 3 vegades la seva amplada, mínim 20–25 mm. Amb disc radial, només si el disc no toca la pedra.
• Acabat de la junta enrasat o lleugerament rehundit; mai ressaltat per damunt del pla de la pedra.
• Morters designats segons UNE-EN 998-1 (revestiment i rejuntat) i UNE-EN 998-2 (obra de fàbrica), amb la designació al full de subministrament.
• Els arrebossats també han de ser de calç: un arrebossat de ciment sobre pedra bufa i cau, i mentrestant reté l’aigua a dins del mur.
• Res de pintura plàstica ni d’hidrofugants filmògens sobre la pedra: tanquen el porus i traslladen el problema un pam més amunt.
• Franja orientativa de mercat per a rejuntat amb calç buidant junta: de 55 a 110 €/m² de parament, segons accessibilitat i estat.

Humitat per capil·laritat en murs de gruix gran

En pràcticament totes les cases de pedra que visitem, la primera patologia és la humitat per capil·laritat a la planta baixa. L’aigua del terreny puja per la xarxa de porus del morter i de la pedra perquè no hi ha cap barrera entre el mur i el terra, i puja tant més amunt com més fins són els porus. S’atura quan el que s’evapora per la superfície iguala el que puja: per això la taca té un límit superior gairebé horitzontal, i per això és més alta a la cara nord i a l’interior que a la cara assolellada.

D’aquí surt la conseqüència que gairebé ningú explica. Si es tapa la superfície —pladur, pintura plàstica, rajola, qualsevol revestiment impermeable— s’elimina l’evaporació i l’aigua ha de pujar més amunt fins a trobar una sortida nova. La humitat no desapareix: es desplaça, i reapareix mig metre per sobre del pladur i amb sals. Al blog tenim una guia per distingir capil·laritat, condensació i filtració, perquè les tres tenen solucions incompatibles entre elles i confondre-les és el motiu que un mur es pinti tres vegades.

La barrera química funciona bé en un envà de totxo de 15 cm i és molt menys previsible en un mur de maçoneria de 60 a 90 cm amb reblert intern. No és un fracàs del producte: és que el mur no és homogeni. Un tractament seriós perfora des de les dues cares, treballa amb crema de silà o siloxà en lloc de líquid a pressió, fa una segona passada de saturació allà on el reblert se l’ha begut i assumeix per escrit que en un mur de tres fulls la barrera pot ser parcial. Qui garanteixi el 100 % en un mur així sense haver-hi fet ni una cala, no l’ha mirat.

Per això la capil·laritat gairebé mai es resol amb una sola mesura. Es combina el tall de l’ascens amb la reducció de l’aportació —drenatge perimetral amb tub ranurat, grava rentada i geotèxtil, i rebaixar el terreny arrambat al mur, que en moltes masies ha crescut mig metre en cent anys— i amb la recuperació de l’evaporació: revestiments de sacrifici transpirables i, quan hi ha lloc, una cambra ventilada a la cara interior o un forjat sanitari sobre encofrat perdut en lloc d’una solera recolzada directament contra el mur.

Les sals mereixen paràgraf propi, perquè són el motiu que un arrebossat nou torni a bufar al cap de dos anys. Els nitrats i els clorurs són higroscòpics: capten humitat de l’aire per si sols i mantenen la taca fins i tot amb l’ascens ja tallat. Els sulfats cristal·litzen amb augment de volum i rebenten el revestiment des de dins. Per això no es reboca fins que el mur ha assecat i, quan la contaminació salina és alta, s’aplica primer un morter de sacrifici que va acumulant les sals i es pica al cap d’un o dos anys.

• Morter de sanejament segons UNE-EN 998-1 tipus R: porositat ≥ 40 %, penetració d’aigua < 5 mm a 24 h i absorció capil·lar Wc ≥ 0,3 kg/(m²·min^0,5).
• Capes del revestiment de sacrifici de 10 a 15 mm, mai closes amb lliscat de guix ni pintades amb plàstic.
• Drenatge perimetral: tub ranurat per sota de la cota de la solera, grava rentada de 20 a 40 mm i geotèxtil que eviti la colmatació.
• El CTE DB-HS 1 és el document que fixa les exigències de protecció enfront de la humitat en murs en contacte amb el terreny, sòls i façanes.
• Termini realista d’assecatge d’un mur de 60 cm després de tallar l’ascens: de sis mesos a dos anys segons gruix i ventilació. Qui reboqui abans, ho farà dues vegades.
• Franges orientatives de mercat: barrera química injectada, de 90 a 180 € per metre lineal de mur segons gruix; drenatge perimetral amb excavació, de 90 a 170 € per metre lineal.

Estructura de fusta: jàsseres, biguetes i revoltons

El forjat típic d’una masia és una successió senzilla: murs de càrrega i, quan la llum és gran, una jàssera —la biga mestra— recolzada sobre pilars de pedra o sobre mènsules; al damunt, biguetes perpendiculars amb un intereix habitual de 50 a 70 cm; entre bigueta i bigueta, un revoltó de rajola pla, de volta o de guix i canyís; i sobre el revoltó, un reblert de runa que anivella i sobre el qual descansa el paviment. Aquest reblert és el pes que ningú no compta, i sovint són de 10 a 20 cm de material heterogeni.

Les bigues antigues acostumen a estar sanes al centre i malmeses als caps, just on entren al mur, perquè és el punt on l’aigua de la coberta i la condensació han anat a parar durant dècades i on no hi ha ventilació. Per això la inspecció comença sempre pels caps i no per la part que es veu des de sota. Una biga amb fenedures longitudinals de secatge no és necessàriament una biga dolenta: la fenedura radial és normal en fusta massissa i afecta poc la resistència a flexió. El que sí que és greu és la pèrdua de secció al recolzament, la deformació permanent que creix any rere any i el nus de gran mida a la cara traccionada.

Quan el cap està podrit i la resta és sana, no cal treure la biga. Es fa una pròtesi: es talla la part perduda, s’hi col·loquen barres d’acer inoxidable o de fibra de vidre encolades amb resina epoxi i es reconstrueix el cap amb morter epoxi o amb una peça de fusta nova, deixant el suport dins d’una caixa ventilada perquè no torni a passar el mateix. És més barat i menys agressiu que substituir, i conserva la peça original, que en una masia catalogada pot ser una exigència de la fitxa i no una preferència nostra.

Quan sí que s’ha de substituir, la fusta nova es classifica. La UNE 56544 regula la classificació visual de la fusta serrada de coníferes per a ús estructural (classes ME-1 i ME-2) i la UNE-EN 338 assigna la classe resistent (sèries C i D). El càlcul es fa segons el CTE DB-SE-M i la deformació admissible surt del CTE DB-SE: la fletxa activa es limita a L/500 quan hi ha envans o paviments fràgils, a L/400 amb envans ordinaris i a L/300 en la resta de casos. En una masia amb voltes i paviments antics la xifra que mana és la primera, i és el motiu pel qual una bigueta que aparentment aguanta no passa el càlcul.

• Punts crítics d’inspecció: cap de biga dins del mur, trobada bigueta-jàssera, arrencada de la coberta i qualsevol punt sota un baixant o una xemeneia.
• Fenedures longitudinals de secatge: normals en fusta massissa; es valoren, però rarament obliguen a substituir.
• Pèrdua de secció al recolzament per sobre d’un terç: pròtesi o substitució, sempre amb càlcul.
• Classe d’ús biològic segons UNE-EN 335: classe 2 en interior amb condensació ocasional, classe 3 en fusta exterior no en contacte amb el terra.
• Fletxa activa admissible (CTE DB-SE): L/500 amb envans fràgils · L/400 amb envans ordinaris · L/300 en la resta.
• Franges orientatives de mercat: pròtesi de cap de biga, de 300 a 700 € per cap; substitució de bigueta amb apuntalament, de 90 a 250 € per metre lineal.

Corc, tèrmits i podriment: tres atacs amb tres signatures

Es diu corc a tot i no és el mateix. Els insectes de cicle larvari, els tèrmits i els fongs deixen rastres diferents, tenen tractaments diferents i, sobretot, tenen pronòstics diferents. Confondre’ls costa diners: hi ha qui fumiga una casa sencera quan el que tenia era una filtració a la coberta.

Els anòbids —Anobium punctatum, el corc comú de la fusta— deixen forats de sortida rodons d’1 a 3 mm i serradures fines com talc sota la peça. Ataquen coníferes i frondoses i tornen a pondre sobre la mateixa fusta, de manera que l’atac és acumulatiu i sostingut en el temps. El corcó gros de les cases, Hylotrupes bajulus, fa forats ovalats de 5 a 10 mm, ataca només l’albeca de les coníferes i pot buidar una biga per dins deixant la superfície gairebé intacta: quan es veu, sovint ja és tard. Els líctids fan forats d’1 a 2 mm i només ataquen l’albeca de frondoses amb midó, cosa habitual en fusteria nova mal assecada i poc freqüent en una biga vella.

El tèrmit subterrani del gènere Reticulitermes, el que hi ha a Catalunya, no deixa forats de sortida i per això es descobreix tard. Menja seguint la veta i deixa la peça buida sota una làmina superficial finíssima; les galeries van folrades de terra i, quan ha de travessar un material que no menja, construeix cordons de terra que pugen pel mur o pel sòcol. Ve del terreny i necessita mantenir el contacte amb la humitat del sòl, de manera que un tractament seriós ataca la colònia amb sistemes d’esquer o crea una barrera al perímetre, i no es limita a pintar la biga amb un protector.

Els fongs de podriment són un problema d’aigua, no de fusta. Necessiten que la fusta estigui per sobre d’un 20 % d’humitat; per sota d’aquest llindar, la fusta no es podreix per antiga que sigui. El podriment bru deixa la fusta esquerdada en forma de cubs i esmicolable amb els dits; el podriment blanc la deixa fibrosa i descolorida. El cas dolent és Serpula lacrymans, la mèrula, capaç de transportar aigua pels seus rizomorfs i de travessar l’obra de fàbrica per anar a buscar fusta seca a l’altra banda del mur. Amb podriment, qualsevol tractament químic sense tallar abans l’entrada d’aigua és diners llençats: primer la coberta i el drenatge, després la fusta.

• Anòbid: forat rodó d’1 a 3 mm i serradures fines. Tractament superficial i injectat, amb reposició de secció si la pèrdua és estructural.
• Hylotrupes bajulus: forat ovalat de 5 a 10 mm, només albeca de conífera. Sovint obliga a substituir perquè buida la peça per dins.
• Líctid: forat d’1 a 2 mm en albeca de frondosa amb midó. Habitual en fusteria nova, rar en biga antiga.
• Reticulitermes: sense forats de sortida, cordons de terra pel mur i fusta buida sota una làmina fina. Esquers de colònia o barrera perimetral.
• Podriment: només amb humitat de la fusta per sobre del 20 %. Sense tallar l’aigua, cap producte no ho atura.
• Franja orientativa de mercat: tractament curatiu de fusta amb injecció i aplicació superficial, de 25 a 60 €/m² de fusta tractada.

Sostres i forjats: què aguanta i què no

Un forjat de fusta es va dimensionar per al que hi havia a sobre: un paviment de fang de dos centímetres i mobles de fusta. La reforma hi vol posar altres coses. El CTE DB-SE-AE fixa per a zones d’habitatge una sobrecàrrega d’ús de 2 kN/m², i de 3 kN/m² en escales i zones d’accés; però això és només la sobrecàrrega. El que es discuteix de veritat és el pes propi que hi afegim nosaltres.

Les xifres són fàcils de fer i eviten discussions. Una capa de morter de 5 cm pesa uns 100 kg/m², és a dir, prop d’1 kN/m²: la meitat de tota la sobrecàrrega d’ús d’un habitatge, només per anivellar. Una llosa de formigó armat de 5 cm són uns 125 kg/m². Un terra radiant humit amb recrescut afegeix pràcticament el mateix. En canvi, un sistema radiant sec de plaques ranurades de 15 a 25 mm es queda entre 20 i 30 kg/m². En planta baixa, sobre solera nova, la primera opció és perfecta; en un forjat de fusta de planta pis, sol ser la que fa que el forjat no passi el càlcul.

Abans de reforçar val la pena treure. En moltes masies el reblert de runa sobre els revoltons pesa més que tot el que hi volem posar; substituir-lo per àrid lleuger d’argila expandida allibera càrrega sense tocar cap biga i és la intervenció amb millor relació entre cost i benefici estructural. Si així i tot no arriba, l’escala d’intervencions va de menys a més: doblar biguetes, reduir la llum amb una jàssera nova o executar una capa de compressió connectada —el forjat mixt de fusta i formigó—, que multiplica la rigidesa però afegeix pes i obliga a comprovar els suports i els murs que el reben.

El soroll d’impacte és l’altra queixa clàssica d’un forjat de fusta rehabilitat, i no es resol amb una manta gruixuda sota el parquet. Es resol desolidaritzant: una llosa flotant sobre banda perimetral resilient, o un terra tècnic amb suports elàstics. I com que el revoltó sol haver de quedar vist des de sota —que acostuma a ser el motiu pel qual s’ha fet tota l’obra—, tot el que es pugui fer s’ha de fer per sobre.

• Sobrecàrrega d’ús (CTE DB-SE-AE): 2 kN/m² en zones d’habitatge · 3 kN/m² en escales i zones d’accés.
• Pesos de referència: morter de 5 cm ≈ 100 kg/m² · llosa de formigó de 5 cm ≈ 125 kg/m² · radiant sec de plaques ≈ 20–30 kg/m².
• Reblert de runa existent sobre revoltó: de 10 a 20 cm. Substituir-lo per argila expandida allibera càrrega abans de reforçar res.
• Capa de compressió connectada: molta rigidesa, però pes afegit i comprovació obligatòria de suports i murs de recolzament.
• Soroll d’impacte: llosa flotant amb banda perimetral resilient. Una manta més gruixuda sota el parquet no resol un forjat de fusta.
• Franja orientativa de mercat: reforç de forjat de fusta amb capa de compressió connectada, de 120 a 220 €/m².

Obrir una finestra o una porta nova en un mur de càrrega

Un mur de fàbrica no reparteix la càrrega com una biga: la condueix cap avall pel camí més curt. Quan s’hi obre un buit, el material del damunt forma un arc de descàrrega i la llinda només ha de suportar el pes del triangle de mur que queda per sota d’aquest arc, sempre que per damunt de l’obertura hi hagi prou alçada de mur —orientativament, com a mínim mitja amplada del buit. Si l’obertura queda just sota el forjat o sota l’arrencada de la coberta, l’arc no es pot formar i la llinda ha de rebre tota la càrrega que hi arriba, inclosa la del forjat. Són dos càlculs completament diferents, i és el primer que s’ha de mirar.

Els brancals són l’altra meitat del problema i la que més sovint s’oblida. En obrir el buit, la càrrega que passava per aquella franja de mur es desvia cap als costats i es concentra als brancals: allà on abans hi havia una tensió repartida, ara hi ha una càrrega puntual que ha de baixar fins a la fonamentació. Per això un buit nou en planta baixa és molt més delicat que el mateix buit sota coberta, i per això de vegades una obertura acaba portant una represa de fonament que ningú no havia previst.

L’execució en un mur gruixut es fa per fulls i mai de cop. S’apuntala el forjat a banda i banda, es fa el tall en una de les cares del mur, s’hi col·loca la meitat de la llinda amb la seva entrega, es falca amb morter sense retracció perquè la llinda entri en càrrega de seguida, i només llavors es repeteix l’operació a l’altra cara. L’entrega de la llinda sol demanar de 20 a 30 cm a cada costat segons l’amplada del buit i el tipus de fàbrica. Un mur de tres fulls obliga, a més, a cosir el reblert perquè no es descalci en fer el tall.

La part administrativa acompanya la tècnica. Una obertura nova altera el sistema estructural i la composició exterior, de manera que entra de ple en el que la Llei 38/1999 d’ordenació de l’edificació considera obra amb projecte i direcció facultativa, i es tramita com a obra major. Si la finca està catalogada, a més, la fitxa pot fixar la proporció, la posició i el material dels buits: una finestra que tècnicament és possible pot no ser autoritzable.

• Comprovació prèvia: alçada de mur per damunt del buit (mínim orientatiu, mitja amplada) i càrregues de forjat i coberta que hi descarreguen.
• Entrega de la llinda: de 20 a 30 cm a cada costat, segons amplada del buit i tipus de fàbrica.
• Execució per fulls, amb apuntalament previ i falcat amb morter sense retracció. Mai dos buits alhora sense càlcul.
• Brancals reconstruïts amb pedra escairada o reforçats, comprovant que la càrrega arriba fins a la fonamentació.
• Tramitació: obra major amb projecte i direcció facultativa. Amb catalogació, autorització prèvia i condicions de composició.
• Franja orientativa de mercat: obertura nova amb llinda en mur de pedra, de 900 a 2.500 € per buit segons amplada, gruix i acabat de brancals.

Aïllar una casa de pedra sense tapar-li la respiració

Un mur de pedra de 60 cm té una transmitància tèrmica de l’ordre de 2 W/m²K: aïlla molt malament i esmorteeix molt bé. Té tanta inèrcia que a l’estiu es comporta millor que un envà modern, i a l’hivern és una nevera si no hi ha calefacció contínua. Aquesta és la raó per la qual l’aïllament d’una masia comença per la coberta i per la fusteria i no pel mur: allà hi ha més pèrdua i molt menys risc.

La combinació que fa malbé més masies és justament la que funciona en obra nova: poliestirè, barrera de vapor de plàstic i pladur contra la cara interior del mur. En un mur que rep aigua per sota, això porta el punt de rosada cap a dins de la fàbrica i li tanca la sortida: condensació intersticial a la interfície, floridura a l’esquena del pladur i podriment de qualsevol fusta que hi arribi. El CTE DB-HE obliga a comprovar les condensacions intersticials, i el mètode de Glaser de la UNE-EN ISO 13788 és precisament el que suspèn aquesta solució en un mur humit.

El que sí que funciona són els aïllaments capil·larment actius i permeables al vapor, que absorbeixen la humitat de la interfície i la retornen cap a l’interior perquè s’evapori. Els habituals són les plaques de silicat de calci (λ d’uns 0,050 a 0,065 W/mK, amb μ molt baix, de 3 a 6), els panells de fibra de fusta (λ de 0,038 a 0,048), els morters de calç alleugerits amb suro o amb vidre cel·lular i el cànem i calç (λ de 0,06 a 0,09). Tots aïllen menys per centímetre que un poliestirè, i és exactament per això que aquí es poden fer servir.

Les xifres ajuden a decidir el gruix. Prenent un mur de 60 cm amb una conductivitat de l’ordre de 2 W/mK, la transmitància de partida ronda els 2,1 W/m²K. Amb 50 mm de silicat de calci baixa a uns 0,77 W/m²K; amb 80 mm, a uns 0,55. El salt gran és el primer: a partir dels 8 cm es paga molt per guanyar poc, i cada centímetre és superfície útil que es perd. Vuit centímetres a les quatre parets d’una habitació de 4 × 4 m se’n mengen més d’un metre quadrat.

Convé saber també quan la normativa entra en joc: quan la intervenció renova més del 25 % de l’envolupant tèrmica final de l’edifici, el CTE DB-HE deixa de ser una recomanació i s’han de complir els valors límit de transmitància de la zona climàtica que correspongui —Girona és zona C segons l’apèndix B del document, i els municipis del Gironès i el Pla de l’Estany propers en altitud comparteixen zona. Val la pena saber-ho abans de dibuixar, perquè determina gruixos, fusteria i, de retruc, pressupost.

• Silicat de calci: λ 0,050–0,065 W/mK, μ 3–6, capil·larment actiu. El més indicat en murs amb humitat residual.
• Fibra de fusta: λ 0,038–0,048 W/mK. Bon desfasament tèrmic a l’estiu, sobretot sota coberta.
• Cànem i calç, projectat o en bloc: λ 0,06–0,09 W/mK. Regula humitat i s’adapta a paraments irregulars.
• Trasdossat autoportant amb cambra ventilada: no aïlla gaire per si sol, però asseca la cara interior del mur.
• Descartat en un mur humit: XPS o EPS amb barrera de vapor de plàstic, escuma de poliuretà projectada contra la pedra i pintura plàstica al damunt.
• Comprovació obligatòria de condensacions intersticials (CTE DB-HE, mètode de Glaser segons UNE-EN ISO 13788).
• Franja orientativa de mercat: aïllament interior transpirable amb acabat de calç, de 70 a 140 €/m² de parament.

Instal·lacions en murs que no es poden regatejar

En un pis, les instal·lacions es resolen fent regates. En una masia, no. Un mur de maçoneria de 60 cm sovint és de dos fulls amb un reblert intern de pedra petita i terra: obrir-hi una regata vertical vol dir tallar el full exterior i buidar el reblert, i el mur perd molt més del que sembla. I si la finca està catalogada, el parament pot estar protegit i la discussió s’acaba abans de començar.

La sortida és canviar de plànol: en comptes de dins del mur, per davant. El trasdossat tècnic autoportant amb una cambra de 4 a 7 cm resol tots els verticals d’una estança sense tocar la pedra; el sòcol tècnic registrable resol els horitzontals i deixa la instal·lació accessible per sempre; els patinets verticals dins d’un armari o d’un buit de servei resolen el pas entre plantes; i tot el que es pugui passar per sota del paviment s’ha de passar quan el paviment està aixecat, que és l’únic moment en què surt gratis. El cel ras entre bigues és l’últim recurs: menja alçada lliure i tapa precisament la fusta per la qual s’ha fet tota l’obra.

Les regles no desapareixen pel fet que la casa sigui antiga. La ITC-BT-25 del Reglament electrotècnic de baixa tensió manté els traçats horitzontals a un màxim de 50 cm del sostre o del terra i els verticals a un màxim de 20 cm de cantonades i buits, i fixa el grau d’electrificació bàsic en 5.750 W i l’elevat en 9.200 W. En una masia el coll d’ampolla sovint no és la instal·lació interior sinó l’escomesa: una línia monofàsica antiga no dona per a aerotèrmia, inducció i vehicle elèctric alhora, i ampliar potència fora de nucli pot obligar a una extensió de línia amb drets regulats pel RD 1955/2000 i amb un termini que no depèn de la constructora.

El sanejament és l’altra sorpresa. Moltes masies del Gironès i del Pla de l’Estany no tenen connexió a clavegueram i s’han de resoldre amb fossa sèptica i rasa filtrant o amb una depuradora compacta, sempre amb l’autorització d’abocament corresponent de l’Agència Catalana de l’Aigua. La xarxa interior segueix el CTE DB-HS 5, i la instal·lació tèrmica, el RITE, que per sota de 70 kW es documenta amb memòria tècnica de disseny signada per instal·lador habilitat.

• Verticals per trasdossat tècnic amb cambra de 4 a 7 cm; horitzontals per sòcol registrable; pas entre plantes per patinet dins d’armari.
• Tot el que pugui anar sota el paviment s’ha de decidir abans d’enderrocar-lo. Després val el doble.
• REBT ITC-BT-25: traçats horitzontals a ≤ 50 cm del sostre o del terra i verticals a ≤ 20 cm de cantonades i buits.
• Grau d’electrificació: bàsic 5.750 W, elevat 9.200 W. Amb aerotèrmia i inducció, l’elevat és el punt de partida.
• Sense clavegueram: fossa sèptica amb rasa filtrant o depuradora compacta, amb autorització d’abocament de l’Agència Catalana de l’Aigua.
• Instal·lació tèrmica per sota de 70 kW: memòria tècnica de disseny segons el RITE, signada per instal·lador habilitat.
• Franja orientativa de mercat: sanejament autònom per a una casa de cinc o sis persones, de 3.500 a 8.000 € amb moviment de terres inclòs.

Confort i eficiència: coberta, fusteria i calefacció

La coberta és on es guanya més i on hi ha menys discussió estètica, perquè es pot aïllar per sobre sense tocar res del que es veu des de dins. Les pendents, els gruixos d’aïllament i les solucions de panell les detallem a la pàgina de cobertes de panell sandvitx, amb el procés de recuperació de la teula àrab original; aquí només cal retenir una cosa: la coberta és la primera partida de l’obra, i fer-la després dels acabats és la garantia de tornar-los a fer.

La fusteria és la segona. Fusta massissa amb vidre baix emissiu i cambra, ferramenta de tancament múltiple i, si la finca està catalogada, respectant la partició i les proporcions originals. Quan la fusteria original té valor i s’ha de conservar, la solució és una segona finestra interior: es manté la vista des de fora i s’aconsegueix el comportament tèrmic i acústic sense falsificar res.

La calefacció d’una masia s’ha de pensar al revés que la d’un pis. La casa té tanta massa que respon lentament: encendre i apagar no funciona, perquè quan la casa comença a estar calenta ja s’ha apagat. El terra radiant amb aerotèrmia és la combinació que millor s’hi adapta, perquè treballa en continu i a baixa temperatura —de 35 a 40 °C d’impulsió, davant dels 70 o 80 °C d’un radiador clàssic— i perquè escalfa la mateixa massa que després manté la temperatura hores. En planta baixa, sobre solera nova, el sistema humit necessita guanyar de 7 a 12 cm; en planta pis, sobre forjat de fusta, s’imposa el sistema sec pel pes.

• Ordre de prioritats per eficiència en una masia: coberta, fusteria, ponts tèrmics i, només després, el mur.
• Fusteria de fusta amb vidre baix emissiu; doble finestra interior quan l’original s’ha de conservar per fitxa de catàleg.
• Terra radiant a 35–40 °C d’impulsió amb aerotèrmia, en funcionament continu i no per cicles curts.
• Ventilació: en una casa segellada amb fusteria nova, la humitat interior deixa de sortir sola. Cal preveure ventilació, encara que sigui simple.
• Il·luminació rasant sobre la pedra només si el parament és pla: en un mur irregular, la llum rasant exagera cada defecte del rejuntat.

Catàleg de masies, POUM i béns protegits: què podeu fer i què no

Abans de dibuixar res, cal saber què permet la finca. En sòl no urbanitzable, el text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya (Decret legislatiu 1/2010) és taxatiu: només es poden reconstruir i rehabilitar les masies i cases rurals que calgui preservar per raons arquitectòniques, històriques, ambientals, paisatgístiques o socials i que estiguin incloses en el catàleg municipal que regula l’article 50. Si la construcció no és al catàleg, no hi ha rehabilitació amb canvi d’ús: hi ha conservació i prou.

La fitxa del catàleg és el document que mana. Diu quin volum es reconeix, quines parts són protegides, quins usos s’admeten i amb quines condicions. L’article 47.3 de la mateixa llei enumera els usos possibles: habitatge familiar, establiment hoteler amb exclusió de la modalitat d’hostal o motel, establiment de turisme rural, activitats d’educació en el lleure, artesanals, artístiques, de restauració i d’atenció o acolliment social i sanitari. Convertir una pallissa catalogada en dos habitatges independents, per exemple, no és una qüestió de pressupost: és una qüestió de si la fitxa ho contempla.

La protecció patrimonial és una capa a part i s’hi superposa. La Llei 9/1993 del patrimoni cultural català distingeix els béns culturals d’interès nacional (BCIN), declarats pel Govern i amb un entorn de protecció propi, i els béns culturals d’interès local (BCIL), declarats per l’ajuntament i inscrits al Catàleg del Patrimoni Cultural Català. A sobre, el POUM de cada municipi porta el seu catàleg de béns protegits, previst a l’article 71 del mateix text refós. Una masia pot no ser ni BCIN ni BCIL i tenir, igualment, la façana i la volumetria protegides pel catàleg del POUM.

Què canvia a la pràctica si la finca està catalogada: la fusteria d’alumini queda descartada, els arrebossats de ciment també, la composició de les obertures es manté, els materials de coberta i de façana venen fixats i qualsevol intervenció en un BCIN o dins del seu entorn de protecció necessita autorització prèvia del departament competent en cultura abans de la llicència municipal. En temps, això vol dir sumar mesos de tramitació al calendari. És molt millor saber-ho el primer dia que quan ja hi ha una brigada esperant.

La resta és el circuit habitual: obra major amb projecte i direcció facultativa quan s’altera l’estructura, la volumetria o la composició exterior, segons la Llei 38/1999; comunicació prèvia per a les obres interiors que no toquen res d’això, en els termes de l’article 187 bis del text refós; impost sobre construccions, instal·lacions i obres, amb un tipus màxim legal del 4 % del pressupost d’execució material que cada ordenança fiscal municipal concreta; i cèdula d’habitabilitat segons el Decret 141/2012, que per a habitatge de nova creació demana un mínim de 36 m² útils i 2,50 m d’alçada lliure, amb 2,20 m admissibles en cuines, banys i espais de circulació.

• Primer document a demanar a l’ajuntament: fitxa del catàleg de masies i cases rurals i fitxa del catàleg de béns protegits del POUM.
• Sense inclusió al catàleg de masies, en sòl no urbanitzable no hi ha reconstrucció ni canvi d’ús: només conservació.
• BCIN: autorització prèvia del departament competent en cultura, també per a intervencions dins de l’entorn de protecció.
• BCIL i catàleg del POUM: condicions de material, composició i volum fixades per fitxa, municipi per municipi.
• ICIO: el tipus màxim legal és el 4 % del pressupost d’execució material; el tipus concret el fixa l’ordenança fiscal de cada municipi.
• Fonts citades en aquesta pàgina: Decret legislatiu 1/2010, text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya (arts. 47.3, 50, 71 i 187 bis) · Llei 9/1993 del patrimoni cultural català · Llei 38/1999 d’ordenació de l’edificació · Decret 141/2012 d’habitabilitat · CTE DB-HS 1, DB-HS 5, DB-HE, DB-SE, DB-SE-AE i DB-SE-M · UNE-EN 459-1, UNE-EN 998-1, UNE-EN 998-2, UNE-EN 338, UNE-EN 335, UNE 56544 i UNE-EN ISO 13788 · REBT ITC-BT-25 · RITE.

Què costa de veritat i per on es comença

El preu per metre quadrat és una unitat traïdora en una masia. En un pis, els acabats són prop de la meitat del pressupost; en una casa de pedra, entre un terç i la meitat del cost se’n va en feina que després no es veu: apuntalaments, enderrocs selectius amb accés difícil, estructura, drenatges i coberta. Dues masies idèntiques en superfície poden separar-se en un factor de dos només per l’estat de les bigues i pel fet de tenir o no clavegueram.

Per això treballem amb franges orientatives de mercat per partida i tanquem el preu per unitats d’obra després de la visita i de les cales. Les xifres que segueixen serveixen per decidir l’abast i per prioritzar, no per contractar: el preu vinculant surt sempre d’un pressupost per partides amb amidaments, i les franges són de mercat, no una oferta.

• Rehabilitació integral amb estructura i coberta incloses: de 900 a 1.800 €/m², i per sobre amb catalogació o accessos difícils.
• Diagnòstic tècnic amb aixecament, cales i informe: de 1.200 a 3.500 € segons superfície i complexitat.
• Rejuntat de mur de pedra amb calç, buidant junta: de 55 a 110 €/m² de parament.
• Barrera química contra capil·laritat: de 90 a 180 € per metre lineal de mur.
• Pròtesi de cap de biga: de 300 a 700 € per cap. Substitució de bigueta amb apuntalament: de 90 a 250 € per metre lineal.
• Reforç de forjat de fusta amb capa de compressió connectada: de 120 a 220 €/m².
• Obertura nova amb llinda en mur de càrrega: de 900 a 2.500 € per buit.
• Aïllament interior transpirable amb acabat de calç: de 70 a 140 €/m² de parament.
• Sanejament autònom amb autorització d’abocament: de 3.500 a 8.000 €.