Reformes integrals a Celrà

El parc d’habitatge de Celrà és jove comparat amb el de la major part de municipis del Gironès, i això marca tota la feina que s’hi fa. El poble va créixer al ritme del polígon industrial i de la proximitat amb Girona, i el resultat és un predomini clar d’adossats i cases entre mitgeres dels anys noranta i dels primers dos mil. En aquestes cases no hi ha urgències estructurals ni instal·lacions elèctriques sense presa de terra: el que hi ha és fatiga d’acabats i una envolupant tèrmica executada amb els criteris de l’època, que avui es queda curta i es nota tant al rebut com al confort de juliol.

Als vint-i-cinc o trenta anys fallen sempre les mateixes peces, i fallen totes alhora. Els mobles de cuina perden guies i frontisses, el tauler laminat s’infla a la vora de l’aigüera i del rentavaixelles, les silicones del bany es taquen i la mampara ja no fa estanca la banyera, la caldera mural entra en la seva última revisió i les cintes de les persianes es trenquen. Per això a Celrà l’encàrrec típic no és una peça sola sinó cuina i bany a la vegada: s’aprofita el mateix desplaçament de gremis, el mateix contenidor, la mateixa gestió de runa i la mateixa setmana de pols.

La segona feina més habitual és tèrmica i té nom propi: la planta sota coberta. En molts adossats es va lliurar com a espai diàfan i s’ha acabat convertint en habitació, despatx o sala de jocs, amb una coberta de teula recolzada sobre el forjat, sense cambra ventilada i amb un gruix d’aïllament que avui seria insuficient. A l’estiu és la planta que no es pot fer servir. Si la teulada està sana, la solució raonable és aïllar per l’interior amb trasdossat i barrera de vapor; si toca refer-la, val la pena fer-ho per sobre i deixar cambra ventilada sota teula, que és el que realment treu la calor abans no entri.

La fusteria d’aquella època és l’altre punt feble. Alumini sense trencament de pont tèrmic, vidre doble antic de cambra petita i, sobretot, caixa de persiana encastada i sense aïllar, que sovint és el forat més gran de tota la façana. Canviar només el vidre no resol gran cosa si el marc continua condensant i la caixa deixa passar l’aire. La substitució completa amb perfils de PVC o d’alumini amb trencament de pont tèrmic, vidre baix emissiu i caixa aïllada o monobloc canvia el confort d’hivern i el soroll del carrer, i és de les intervencions que més es noten per euro invertit en aquest tipus de casa.

La geometria de l’adossat mana en el cost real de l’obra, i és una cosa que gairebé mai s’explica. Són cases de façana estreta i tres nivells —garatge o planta baixa, planta pis i sotacoberta—, amb escala de tram estret i replà, i pati posterior sense accés independent des del carrer. Tot el material entra per dins de la casa i tota la runa surt pel mateix camí, sovint per una escala on no passa un sac ple. No hi entra maquinària i el pati no es pot buidar amb camió. Per això el mateix bany no val el mateix en un adossat que en un pis amb ascensor i carrer ample.

El nucli antic de Celrà, al voltant de l’església i del carrer Major, és una altra obra i un altre criteri. Hi ha cases de pedra i de tàpia, amb voltes a la planta baixa i sostres de bigues de fusta, i el material de reparació ha de ser compatible amb el que hi ha: morters de calç que deixen transpirar el mur, i no ciment, que hi tanca el vapor i desplaça el problema a la peça del costat. Les obertures noves en mur de càrrega necessiten càlcul i llinda, i els carrers estrets obliguen a deixar el contenidor lluny del portal i a treballar amb sacs.

Al centre hi ha també blocs de pisos i cases de la primera onada de creixement lligada a la indústria. Són habitatges de superfície ajustada, amb passadís llarg, cuina tancada amb galeria i bany interior sense finestra. La reforma que se’ns demana aquí és de distribució: obrir la cuina cap al menjador —comprovant abans si el que separa les dues estances és un envà o un mur de càrrega—, guanyar amplada al bany a costa del passadís, refer les instal·lacions senceres i unificar el paviment de tot el pis perquè l’espai sembli el que és, més gran del que la distribució original deixava veure.

A les promocions més recents, les que ja van sortir amb gas, terra radiant i instal·lacions al dia, la reforma no és per patologia sinó per ús: la família ha canviat i la casa no. Tancar el porxo per guanyar una sala, ajuntar dues habitacions petites en una suite, treure la banyera que ningú fa servir o refer el paviment de tota la planta. En aquestes cases el paviment té una condició tècnica que no es pot saltar: amb terra radiant s’ha de respectar el protocol de posada en marxa i la resistència tèrmica del conjunt, perquè una manta mal triada es menja bona part del rendiment de la calefacció.

El perfil d’encàrrec també és propi de Celrà. Molta primera residència de famílies que treballen a Girona o al mateix polígon, amb pressupost ajustat i, sovint, amb una data de mudança o de final de contracte de lloguer que no es pot moure. Això obliga a planificar l’obra al revés del que es fa habitualment: primer es fixa el dia d’entrada i des d’aquí es reparteixen els gremis, els terminis de fabricació de la cuina i de la fusteria —que són els que més sorprenen— i les setmanes de marge. Decidir si s’hi viu durant l’obra o no forma part d’aquesta mateixa conversa.

A Celrà el tràmit rarament és el coll d’ampolla, perquè el parc és recent i la majoria d’encàrrecs són interiors. El que sí que s’ha de resoldre amb temps és l’ocupació de via pública: al nucli i als carrers d’adossats l’aparcament és escàs, i deixar-hi un contenidor o muntar una bastida vol permís i, sovint, una data concreta. Quan la reforma passa de la distribució i arriba a l’estructura, la façana, el volum o l’ús d’una planta, canvia de categoria i el procediment és un altre; el criteri per saber en quin cas es cau és a la guia de permisos. La runa va a planta autoritzada i el justificant d’abocament forma part del que es lliura en acabar.

Resumint el que ens arriba des de Celrà: cuina i bany alhora en adossats de trenta anys, aïllament i fusteria per fer habitable la planta de sota teula, distribucions obertes en pisos petits del centre i, de tant en tant, una casa de pedra del nucli antic que demana calç i paciència. Els imports orientatius els publiquem per franges i per tipus d’obra a l’apartat de preus, i el detall tècnic de cada servei —bany, cuina, paviments, portes— té la seva pròpia pàgina. El que és propi de Celrà és una altra cosa, i és el que hem intentat explicar aquí: en aquest municipi la data d’entrada mana tant com el pressupost.