Enguixat i arrebossat a Girona: quina capa demana cada paret

La pregunta amb què comença aquesta feina és sempre la mateixa: aquesta paret s’ha d’enguixar o arrebossar? La resposta curta és guix a dins i en sec, morter a fora i allà on hi hagi aigua. La llarga ocupa aquesta pàgina, perquè de la tria en depèn el gruix, el preu, l’ordre dels oficis i si l’acabat aguantarà o es començarà a bufar per la base als primers hiverns.

Fem revestiments continus: guarnit i lliscat de guix a l’interior, arrebossats de morter a façanes, patis, garatges i zones mullades, i el repàs de paraments vells —treure gotelé, allisar, refer racons i mestres— quan el que es vol és una paret plana per pintar. La placa de guix laminat és una altra solució, no una versió moderna d’aquesta: es fa en sec, penjada d’una estructura, i la col·loca una empresa especialitzada. Aquesta feina va sovint dins d’una <a href="/reformes-integrals/">reforma integral</a> o d’una <a href="/rehabilitacio-d-habitatges/">rehabilitació d’habitatge</a>, però també es contracta sola.

Guix, morter o placa: qui mana és l’aigua, no el gust

El guix i el morter no competeixen pel mateix lloc de la casa. El guix fragua per hidratació: els cristalls de sulfat de calci creixen entrellaçats i és aquesta trabada mecànica la que dona la duresa a la paret. Si més endavant hi torna a haver aigua lliure dins la massa, aquella aigua lubrica els punts de contacte entre cristalls i desfà la trabada. Per això un enguixat que es mulla no s’espatlla per la superfície: perd cohesió des de dins. El que era una paret dura passa a marcar-se amb l’ungla, i cap capa de pintura no ho recupera.

L’IVE ho tradueix en una regla que es pot comprovar amb un higròmetre i que és el millor resum d’aquesta pàgina: no es revesteix amb guix un local amb humitat relativa habitual superior al 70 %, ni cap superfície que rebi esquitxades, ni metall sense protegir (IVE, fitxa ERPG). Aquests tres casos són el mapa complet del que no és del guix. Un bany ventilat amb extracció a l’exterior no hi entra; un soterrani que sua tot l’any, sí. La zona de dutxa d’aquell mateix bany, tampoc: allà rep esquitxades i el suport ha de ser morter, un punt que detallem a <a href="/reformes-de-bany/">reformes de bany</a>.

El metall sense protegir és el cas que més sorprèn dels tres i, a la pràctica, vol dir una cosa molt concreta: perfils, caixetins, marcs i qualsevol element metàl·lic que hagi de quedar sota la pasta es protegeixen abans, no després. És una feina curta que ja no es pot fer quan la capa hi és a sobre.

I la placa de guix laminat? És la tercera resposta, i és la bona quan no toca cap de les dues primeres: quan cal aïllar, passar instal·lacions per dins del parament, corregir un desplom gran sense carregar la paret de pasta o treballar en sec perquè no hi ha temps d’assecatge. No és una versió moderna de l’enguixat, és una altra manera de resoldre el mateix parament, i la col·loca una empresa especialitzada. Nosaltres apliquem pasta i morter; quan la resposta és placa, ho diem i no la venem.

• Interior sec, amb humitat relativa habitual per sota del 70 %: guix.
• Exterior, patis, garatges i tot el que rep esquitxades: morter.
• Zona de dutxa i banyera: morter al suport, mai guix.
• Metall sense protegir: es protegeix abans o no s’enguixa.
• Aïllament, instal·lacions per dins o desploms grans: la solució sol ser placa, i la fa una empresa especialitzada.

Els mil·límetres: 12 de guarnit, 3 de lliscat, 15 d’arrebossat

El gruix no és un detall d’ofici, és la partida. Un guarnit de guix es projecta a 12 mm. Si el parament n’exigeix més perquè està desplomat o irregular, no s’engreixa la capa: es divideix en capes de 15 mm com a màxim, cada una sobre l’anterior ja endurida (IVE, fitxa ERPG). La NTE-RPG dona el mateix ordre de magnitud amb una forquilla de 10 a 20 mm i un valor nominal de 12, i el generador de preus de CYPE, a la partida RPG010, pressuposta 15 mm amb pasta de guix B1 segons la UNE-EN 13279-1. Tres fonts diferents i el mateix ordre de magnitud.

El lliscat és una altra cosa i el seu gruix és un ordre de magnitud menor: 3 mm de projecte i, a la pràctica, entre 0 i 3 segons com hagi quedat el guarnit de sota. Per sobre de 5 mm ja no és un lliscat sinó una capa que s’ha fet servir per corregir el que s’havia de corregir abans, i es rebutja. És la comprovació més fàcil de fer i una de les que menys es fan: si el lliscat ha hagut de posar un centímetre, el problema no és l’acabat, és el guarnit.

A l’arrebossat el gruix de referència és 15 mm entre mestres. Quan es demana resistència mitjana a la filtració d’aigua a l’exterior, la forquilla és de 10 a 15 mm. Si l’arrebossat és hidròfug, els mínims pugen: 10 mm a l’interior i 15 mm quan porta additius, sempre amb el total per sota de 2 cm (IVE, fitxa ERPE). El morter habitual per a aquesta feina és un GP CSII W0 segons l’EN 998-1:2016, i aquesta designació hauria de sortir escrita al pressupost: és el que permet comparar dos pressupostos que diuen tots dos «arrebossat» i valen coses diferents. A les façanes, on el gruix té més conseqüències, ho lliguem amb la resta de l’envolupant a <a href="/facanes-i-aillament/">façanes i aïllament</a>.

• Guarnit: 12 mm de projecte; per capes de 15 mm com a màxim si el suport en demana més (IVE, fitxa ERPG).
• NTE-RPG: forquilla de 10 a 20 mm, amb nominal de 12.
• CYPE, partida RPG010: 15 mm amb pasta de guix B1 (UNE-EN 13279-1).
• Lliscat: 3 mm de projecte, de 0 a 3 a la pràctica; per sobre de 5 mm es rebutja.
• Arrebossat: 15 mm entre mestres, i de 10 a 15 mm quan es demana resistència mitjana a la filtració a l’exterior.
• Arrebossat hidròfug: mínim 10 mm a l’interior, mínim 15 mm amb additius, i mai més de 2 cm en total (IVE, fitxa ERPE).

Les mestres: el que separa una paret plana d’una d’ondulada

Una mestra és una franja del mateix material, aplicada abans i deixada a nivell, que fa de guia per passar el regle. La distància entre mestres decideix la planor del parament: com més lluny queda l’una de l’altra, més tram de regle treballa a l’aire i més fàcil és que la superfície quedi panxuda entremig. El criteri de referència es pot exigir i es pot escriure al pressupost: mestres separades com a màxim 3 m (CYPE, partida RPE005).

És la comprovació més barata d’aquest ofici i no cal ser del ram per fer-la. Amb una bombeta arran de paret, o amb la llum del vespre entrant de costat per la finestra, les ones surten totes. Una paret sense mestres, o amb les mestres posades massa lluny, la llum rasant la delata, i no hi ha pintura que ho arregli: la pintura fa la superfície més uniforme i més brillant, i com més brillant, més es veu.

Mestres i gruix van junts, perquè les mestres també fixen el gruix. Un arrebossat de 15 mm amb mestres a 3 m és una paret plana amb el gruix que li toca. Sense mestres, el gruix és el que va sortint segons com estigui el suport, i tota la conversa sobre mil·límetres de l’apartat anterior es queda en literatura.

• Mestres verticals a 3 m com a màxim, i sempre a cantonades i brancals.
• Regle passat de dalt a baix sobre dues mestres, mai a ull.
• Comprovació amb llum rasant abans de donar el parament per bo.
• Guardavius als cantells vius i cantoneres als brancals.
• Trobades amb paviment, fusteria i instal·lacions resoltes durant l’aplicació, no rascades després.

On no es pot enguixar, i què es fa llavors

Els tres casos on el guix queda descartat són concrets i comprovables abans de començar: humitat relativa habitual per sobre del 70 %, superfícies que rebin esquitxades i metall sense protegir (IVE, fitxa ERPG). No són preferències ni recomanacions comercials, són el límit del material, i el primer es mesura amb un aparell que costa menys que un sac de pasta.

N’hi ha una quarta cosa que no és una prohibició sinó una condició de disseny: el guix es mou. El moviment higrotèrmic del material és d'1,5 a 2 mm per metre, i això vol dir que un parament llarg, o un que canvia de suport a mig camí, necessita que aquell moviment tingui on anar. Quan no en té, surt on pot, sovint com una fissura fina que segueix exactament la junta entre dos materials diferents o el cantell d’un forjat. És una fissura de revestiment, i es distingeix precisament perquè segueix una junta en comptes de dibuixar el seu propi camí.

Què es fa quan el guix queda descartat? En un parament que es mulla, arrebossat de morter i, si el cas ho demana, hidròfug amb el gruix mínim que marca la fitxa. En un local que sua tot l’any, primer es resol per què sua i després es revesteix: revestir abans és posar-li data de caducitat a la feina. I quan hi ha aigua que arriba d’algun lloc —del terreny, de fora o d’una fuita—, això ja no és una decisió de revestiments sinó de <a href="/tractament-d-humitats/">tractament d’humitats</a>, i l’ordre és aquest i no l’invers. És l’error més car d’aquesta feina: un revestiment nou sobre una humitat viva dura el que dura l’estiu.

• Humitat relativa habitual per sobre del 70 %: no s’enguixa (IVE, fitxa ERPG).
• Superfícies que rebin esquitxades: no s’enguixen.
• Metall sense protegir: es protegeix abans o queda fora.
• Moviment higrotèrmic del guix: d'1,5 a 2 mm per metre.
• Si hi ha aigua que arriba d’algun lloc, el revestiment va després del diagnòstic, mai abans.

Temperatura, humitat i la prova de la brotxa

Un material que fragua amb l’aigua que porta depèn tant de la que té com de la que perd, i per això les condicions del dia pesen igual que el producte. El guarnit es fa entre 5 i 40 °C i amb la humitat relativa per sota del 70 % mentre es guarneix. Per sota del mínim l’aigua es congela abans d’haver fet la seva feina; per sobre del màxim, i sobretot amb corrent d’aire, la pasta perd l’aigua per evaporació abans que els cristalls hagin acabat de créixer, i queda una capa amb menys cohesió de la que hauria de tenir.

Abans de tot això hi ha una comprovació molt curta i que decideix si el suport es pot revestir tal com està: es mulla amb una brotxa i es mira el rellotge. La superfície ha de quedar enfosquida entre 3 i 5 minuts. Si torna al color sec de seguida, el suport és massa absorbent i xuclarà l’aigua de la pasta abans que fragui. Si es queda mullat molta més estona, no absorbeix prou i l’adherència serà pobra. Tots dos casos tenen solució —humectació prèvia, imprimació o pont d’adherència—, però s’han de detectar abans, no quan la capa comença a sonar a buit.

A l’arrebossat, i molt especialment a l’exterior, la llista de motius per parar la marca l’ITeC a la fitxa EK811: es para per sota de 5 °C, per sobre de 35 °C, amb vent de més de 50 km/h o amb pluja. A Girona aquestes condicions es donen unes quantes vegades l’any i la de vent no és cap raresa. Parar un dia surt més barat que refer un parament: un morter que perd l’aigua per la cara vista mentre el fons encara treballa acaba donant la cara, i normalment quan la bastida ja no hi és.

• Guarnit entre 5 i 40 °C i amb la humitat relativa per sota del 70 % mentre es guarneix.
• Prova d’absorció: mullat amb brotxa, la superfície ha de quedar enfosquida de 3 a 5 minuts.
• Es para per sota de 5 °C i per sobre de 35 °C (ITeC, fitxa EK811).
• Es para amb vent de més de 50 km/h o amb pluja (ITeC, fitxa EK811).
• Protecció del que ja està col·locat: la pasta de guix es neteja bé en fresc i molt malament en sec.

Els quatre acabats i com es demanen

L’ITeC recull a la fitxa EK811 quatre acabats, i saber-ne els noms no és pedanteria: demanar l’acabat correcte estalvia una capa sencera a la partida següent. Són el reglejat, el remolinat, el lliscat i l’esquerdejat.

El reglejat és la superfície tal com la deixa el regle sobre les mestres: plana, amb la textura pròpia del material. El remolinat —en castellà d’obra se’n diu fratasado, i és pràcticament l’única equivalència que fa falta tenir clara— és el reglejat repassat fins a tancar el porus i uniformar el gra, i és l’acabat habitual d’un arrebossat que després es pintarà. El lliscat és la capa fina que dona superfície llisa i té una condició d’execució que no admet negociació: s’aplica amb la capa de sota encara humida. Un lliscat sobre una base ja seca no s’agafa igual, i el que es guanya en comoditat de calendari es paga en adherència. L’esquerdejat és el contrari de tots: una capa de base deixada rugosa a propòsit perquè s’hi agafi el que ve al damunt.

Triar l’acabat és una decisió de pressupost abans que d’estètica. Un parament que s’enrajolarà no necessita lliscat: n’hi ha prou amb el reglejat o amb l’esquerdejat, i pagar un lliscat per tapar-lo després amb rajola és tirar diners. Un parament que es pintarà els vol tots dos passos. I un que ha de rebre un revestiment continu decoratiu demana el que digui el fabricant d’aquell revestiment, que és qui posa la condició. Aquests noms i la resta del vocabulari que surt en un pressupost d’obra estan definits al <a href="/glossari-obra/">glossari d’obra</a>.

• Reglejat: pla, amb la textura del material; base per a rajola o per a capes posteriors.
• Remolinat: porus tancat i gra uniforme; acabat habitual d’un arrebossat que es pintarà.
• Lliscat: superfície llisa, i sempre amb la capa de sota encara humida.
• Esquerdejat: rugositat buscada perquè s’hi agafi el revestiment següent.
• Demaneu l’acabat que necessita el pas següent, no el més fi de tots.

Què costa i per què el material només n’és el 8 %

La partida RPE005 del generador de preus de CYPE, per a un arrebossat mestrejat, dona 16,54 €/m². El desglossament és el que canvia la conversa: 1,29 € de material, 14,93 € de mà d’obra i 0,32 € de costos directes complementaris. El material és el 8 % del que costa la paret.

Aquesta xifra necessita tres etiquetes o no serveix de res. Primera, què és: cost directe. No porta despeses generals, ni benefici industrial, ni IVA, de manera que no es pot posar a la mateixa taula que el preu d’un agregador de pressupostos, que sí que ho porta tot a dins. Segona, d’on surt i de quan: base de preus CYPE, partida RPE005, consultada l’agost del 2026; no és una oferta nostra ni un preu tancat. Tercera, què inclou i què no: inclou el morter, la mà d’obra d’aplicar-lo i els mitjans; no inclou bastida, ni protecció del que ja està col·locat, ni retirada del revestiment vell, ni reparació del suport, que és sovint la partida que acaba decidint el pressupost.

Aquell 8 % és la resposta a una pregunta molt habitual: «i si compro jo el material?». Sobre aquesta partida, comprant-lo vosaltres, l’estalvi màxim teòric és el 8 %, i només si compreu exactament el que toca i sense sobrant. La resta és el temps de qui l’aplica, que és justament la part que decideix si la paret queda plana, si el gruix és el que ha de ser i si l’acabat aguanta. A <a href="/preus-reformes-girona/">preus de reformes</a> hi ha les franges orientatives de mercat de la resta de partides, amb el mateix criteri d’etiquetar sempre què inclouen i si porten IVA.

• 16,54 €/m² d’arrebossat mestrejat (CYPE, partida RPE005, consultada l’agost del 2026).
• 1,29 € de material · 14,93 € de mà d’obra · 0,32 € de costos directes complementaris.
• És cost directe: sense despeses generals, sense benefici industrial i sense IVA.
• No inclou bastida, protecció, retirada del revestiment vell ni reparació del suport.
• No es barreja amb xifres d’agregadors, que van amb IVA i amb els costos indirectes a dins.

Treure gotelé i allisar: això és pasta, no pintura

Allisar un parament de gotelé sona a feina de pintor, però el que s’aplica és pasta i no color, i per això va en aquesta pàgina. Es fa de dues maneres. Rascant, quan el gotelé està ben adherit i el gra ho permet, i allisant després amb pasta fins a deixar la superfície plana. O omplint directament per sobre, quan rascar faria més mal que bé, amb la contrapartida que el gruix puja, i el gruix té les seves regles: exactament les mateixes del guarnit.

I aquí hi ha una cosa que s’ha de dir sense dramatitzar-la ni amagar-la. Hi ha casos documentats de gotelé i de pintures texturades que contenien amiant, i a Espanya la prohibició és del 2002. Això no vol dir que el vostre en porti, i qui us digui quin percentatge de gotelés en porten s’ho està inventant: no hi ha manera de saber-ho mirant una paret. El que sí que es pot fer, i és el que correspon davant d’un gotelé anterior al 2002 que s’ha de rascar, és analitzar una mostra en un laboratori acreditat abans de començar. La mostra és barata i el resultat arriba en dies.

Si dona negatiu, es treballa amb normalitat. Si dona positiu, la feina canvia de naturalesa: ja no és de paleta ni de pintor, sinó retirada per una empresa autoritzada i inscrita al registre corresponent, amb pla de treball, i s’ha de plantejar d’una altra manera des del principi. Val la pena tenir-ho present abans de demanar pressupostos, perquè un pressupost d’allisat que no esmenta l’edat del gotelé no s’ha fet aquesta pregunta.

Un cop la paret és plana, el que ve després ja no és aquesta feina. Nosaltres deixem el suport: pla, sec i amb l’acabat que s’hagi demanat. Què s’hi pot posar a sobre, amb quina imprimació i en quin moment és una decisió dels treballs de pintura, que és un altre ofici amb els seus propis criteris sobre el suport ja acabat.

• Gotelé ben adherit i de gra moderat: rascar i allisar amb pasta.
• Gotelé molt agafat o suport delicat: allisar per sobre, comptant que el gruix puja.
• Gotelé anterior al 2002 que s’ha de rascar: mostra al laboratori abans de començar.
• Resultat positiu: retirada per empresa autoritzada amb pla de treball; deixa de ser feina de paleta.
• La frontera és el material: nosaltres apliquem pasta i morter; la pintura decideix sobre el suport ja acabat.

L’ordre dels oficis i el detall que estalvia una eflorescència

Hi ha un detall d’ordre que costa de trobar escrit i que estalvia un problema car. Quan un mateix parament s’ha d’enrajolar per una cara i enguixar per l’altra —el cas típic és l’envà entre un bany i una habitació— primer s’enrajola i després s’enguixa. Fer-ho a l’inrevés vol dir que l’aigua del material de la cara enrajolada travessa el parament i arriba al guix acabat de posar. El que en surt són eflorescències: sals que viatgen amb l’aigua, cristal·litzen a la superfície en evaporar-se i deixen taques blanques que no es tapen pintant-hi a sobre.

La resta de l’ordre és sentit comú d’obra, però és el que es trenca quan hi ha presses. El revestiment continu va després de tota la instal·lació encastada i de les rases tapades; abans dels paviments sempre que es pugui, perquè és una feina bruta; i sempre abans de la fusteria d’acabat. Cada salt d’ordre es paga en repassos, i els repassos són la partida que no era al pressupost de ningú. A <a href="/com-treballem/">com treballem</a> hi ha el detall de com s’encadenen les fases i què es protegeix entre una i l’altra.

Sobre terminis, la referència raonable en un habitatge sencer és un mes: hi ha capes que han d’endurir abans de rebre la següent i el parament ha d’assecar abans que hi vagi res a sobre. Una sola estança és molt menys. El que no existeix és la regla de tants dies per centímetre que de vegades es dona per bona: no té cap font tècnica al darrere. El temps real depèn del gruix, del suport, de la ventilació i de l’època de l’any, i qui doni una xifra tancada sense haver vist la paret està fent un número, no una previsió. Si teniu un parament concret sobre la taula, la manera d’aclarir-ho és mirar-lo: podeu demanar-ho des de <a href="/contacte/">contacte</a>.

• Instal·lacions encastades i rases tapades abans del revestiment continu.
• En un mateix envà: primer la cara que s’enrajola, després la que s’enguixa.
• Revestiment continu abans del paviment i sempre abans de la fusteria d’acabat.
• Res a sobre fins que el parament hagi assecat.
• Referència d’un mes en un habitatge sencer; una sola estança, molt menys.