Reformes integrals a Llambilles

A Llambilles el terme mana molt més que el nucli. El poble en si és reduït i bona part de l’habitatge està escampat: masies i cases de pagès de tota la vida, cases aïllades construïdes entre els anys setanta i noranta i grups d’habitatges dins o tocant al bosc, al peu de les Gavarres, a pocs quilòmetres de Girona per l’eix de la C-65. Per això la primera visita no serveix per parlar d’acabats sinó per contestar tres preguntes: com hi arriba un camió carregat, quina potència elèctrica hi ha realment i d’on surt l’aigua. Segons les respostes, la mateixa obra pot valer molt diferent.

El terreny és l’altra particularitat. Aquesta banda de les Gavarres és granítica, i el que hi ha per sobre acostuma a ser sauló, granit descompost, un material sorrenc que dona dues notícies alhora. La bona: excavar-hi és ràpid i barat, i les rases d’instal·lacions, els drenatges i les fonamentacions superficials no demanen martell pesant, cosa que sí que passa quan es troba roca sana de seguida. La dolenta: el sauló deixa passar l’aigua i l’aigua se l’endú a ell. Rampes, camins i talussos sense cuneta ni punt de desguàs s’omplen de xaragalls la primera tardor de pluges fortes.

El mateix val per als murs de contenció, que en aquest terreny són freqüents perquè les parcel·les tenen pendent. Un mur sense drenatge al darrere —tub, grava i barbacanes— acaba rebent l’empenta de l’aigua a més de la de la terra, i es panxa o es fissura. I hi ha un tercer detall que convé conèixer: dins la massa de sauló hi sol haver blocs de granit sa que no s’han alterat. Per a una ampliació, un annex o una piscina això vol dir que a pocs metres de distància el suport pot ser molt diferent, i és el motiu pel qual demanem estudi geotècnic en comptes de fiar-nos del que veu la cullera de l’excavadora.

Hi ha una conseqüència elèctrica del terreny granític que gairebé mai s’explica i que aquí és ben real: la presa de terra. La resistivitat d’aquests sòls és alta i una pica clavada al costat de la casa sovint no arriba al valor que necessita la instal·lació. La solució passa per piques més llargues o diverses piques unides entre si, per un conductor enterrat en anell al perímetre de l’edifici i, sobretot, per mesurar el resultat en comptes de suposar-lo. No és un caprici de tècnic: tota la protecció de l’habitatge, diferencials inclosos, depèn d’aquest valor.

Al mateix capítol hi ha el subministrament. Moltes cases del disseminat pengen de línies llargues i tenen una potència ajustada, amb caigudes de tensió i talls quan hi ha temporal. Abans de prometre una aerotèrmia, una placa d’inducció i un acumulador d’aigua calenta cal mirar què hi ha: potència contractada, secció de la derivació, estat del quadre i proteccions contra sobretensions, que en cases aïllades i exposades no són cap luxe. L’autoconsum amb bateria, en aquest context, té tant sentit per continuïtat de servei com per estalvi. I si l’aigua ve de pou, el cabal i la pressió condicionen el bany abans de dibuixar-lo.

L’entorn forestal té la seva pròpia normativa i afecta directament qui hi viu. La Llei 5/2003, de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions, els nuclis de població, les edificacions i les instal·lacions situats en terrenys forestals, obliga a disposar d’una franja perimetral de protecció al voltant de les zones edificades i a mantenir-la neta de vegetació; el Decret 123/2005 la va desplegar per a les urbanitzacions sense continuïtat immediata amb la trama urbana. És una obligació de la propietat i no de l’obra, però quan ja hi ha equip i maquinària a la finca surt molt més barat deixar-ho resolt que encarregar-ho a part.

En una reforma, aquest context es tradueix en decisions concretes. Si es refà la coberta, materials no combustibles i canals que es puguin netejar, perquè la fullaraca acumulada és el primer que s’encén. Xemeneia amb protector d’espurnes i coronació ben resolta si s’instal·la una estufa de llenya. Pèrgoles i porxos de fusta enganxats a la façana, llenyers apilats contra la paret i mobiliari de plàstic al costat de la porta són el pont perfecte perquè una guspira arribi a casa: es col·loquen separats. I quan es refà el camí d’accés o la tanca, val la pena pensar en l’amplada i el radi de gir que necessita un vehicle d’extinció i en portes que es puguin obrir des de fora.

El granit porta associat un altre tema que fa deu anys gairebé no es mirava: el radó. El Codi Tècnic de l’Edificació inclou el document bàsic HS 6, de protecció davant l’exposició al radó, que fixa mesures segons el municipi on és l’edifici. Abans de projectar un soterrani habitable, una planta baixa nova o una ampliació en contacte amb el terreny, es comprova què li correspon a la finca. Les mesures habituals van de la barrera de protecció a la cambra ventilada sota la solera o a l’extracció, i totes són molt més barates quan es preveuen abans de formigonar que quan s’han d’afegir després.

Per a les masies i cases de pagès del terme hi ha un pas administratiu previ que decideix el projecte sencer. En sòl no urbanitzable, el que es pot fer amb una edificació existent depèn en bona mesura que estigui inclosa al catàleg de masies, cases rurals i altres edificacions en sòl no urbanitzable del planejament municipal i de quins usos hi tingui admesos. Comprovar-ho és el primer que fem, perquè marca la diferència entre una rehabilitació viable i una conversa sobre distribucions que no anirà enlloc. A partir d’aquí, l’ordre de la feina no admet dreceres: coberta, estructura, humitats, instal·lacions i acabats.

L’altre gruix de la feina són les cases aïllades dels setanta i vuitanta, les que es van fer amb parcel·la gran, garatge, llar de foc oberta i caldera de gasoil amb dipòsit. Es van projectar per passar-hi els estius i els caps de setmana, i moltes s’han acabat habitant tot l’any: aquest canvi d’ús de fet, sense cap obra pel mig, explica bona part dels problemes de confort que ens expliquen. La llar de foc oberta, que era l’encant de la casa, és a més un forat permanent per on la calefacció se’n va xemeneia amunt els dies que no està encesa. L’ordre que recomanem és sempre el mateix: primer coberta, envolupant i fusteria; després el sistema de calefacció, dimensionat sobre la casa ja aïllada. Fer-ho a l’inrevés vol dir pagar una màquina més gran de la que caldrà i conviure-hi vint anys.

Viure dins del bosc té efectes que es veuen a l’interior de la casa. Les façanes ombrejades per arbrat es mantenen fredes i humides, i és a les habitacions orientades a nord on apareixen les floridures darrere dels armaris arrambats al mur. Rarament és una filtració: sol ser condensació superficial, i es resol combinant tres coses —trencar el pont tèrmic amb un trasdossat aïllat ben executat, garantir la ventilació de l’habitatge segons el document bàsic HS 3 i deixar aire entre el moble i la paret—. En cases amb estructura o sostres de fusta, a més, la humitat ambiental alta és el que alimenta corcs i fongs, i això es comprova a la visita amb cales als caps de biga.

La logística mereix un paràgraf propi perquè és on es desvien els pressupostos mal fets. A moltes finques s’hi arriba per pista, i una pista de sauló moll no aguanta un camió carregat: cal preveure transbord amb vehicle petit o dúmper, agrupar comandes per no multiplicar viatges i encaixar les setmanes d’excavació i de formigó fora dels episodis de pluja. En canvi, aquí no hi ha el problema del nucli antic: hi ha espai per al contenidor, per a la caseta i per a l’apilament de material a la mateixa parcel·la, i això estalvia moltes hores de transport manual. El cost no és l’espai, és el viatge.

En un terme com el de Llambilles, la pregunta administrativa que decideix més coses no és quin imprès s’omple sinó on cau la finca: en sòl no urbanitzable el procediment pot anar més enllà de l’ajuntament i condicionar el projecte sencer, i això s’ha de saber abans de dibuixar plànols. Per al sòl urbà, quin tràmit correspon segons l’abast és a la guia de permisos. Els residus d’obra van a gestor autoritzat i el comprovant forma part de la documentació que es lliura en acabar. El que ens arriba des de Llambilles és sobretot això: masies que es rehabiliten per fases, cobertes que demanen aïllament, cases dels setanta que s’han de fer habitables tot l’any i instal·lacions que s’han de posar al dia en un lloc on la xarxa no perdona. Cap d’aquestes obres es tanca amb un preu per metre quadrat: el que mou el número amunt o avall és sempre el mateix parell de factors, l’accés a la finca i la distància a la xarxa.