Enrajolat i paviment ceràmic: adhesiu, junta i planimetria del suport

El nostre servei de paviments cobreix la fusta i el vinílic, i aquesta pàgina cobreix el que allà queda fora: la ceràmica. Gres, gres porcellànic i rajola esmaltada, al terra i a la paret, en habitatges, cuines, terrasses i porxos. Són dos oficis diferents. Un laminat flotant es col·loca sobre el suport sense adherir-s’hi; una peça ceràmica queda enganxada per sempre a allò que hi hagi a sota i, per tant, n’hereta tots els defectes.

Per això aquesta és una pàgina d’execució i no un catàleg de models. La peça la triareu vosaltres a la botiga i és la part més fàcil de tot el procés. Les decisions que determinen si el terra aguantarà o s’acabarà aixecant es prenen abans: quin adhesiu, amb quina planimetria de suport, amb quina junta i amb quines juntes de moviment. Cap d’aquestes quatre decisions es veu quan l’obra està acabada, i totes quatre es veuen quan falla.

L’adhesiu es tria per lletres, no per marca: què diu la UNE-EN 12004-1

Quan un pressupost diu «ciment cola» està dient tan poc com si digués «pintura». La norma UNE-EN 12004-1:2017 classifica els adhesius per a rajola ceràmica amb un codi de lletres i xifres que va imprès al sac, i aquest codi és el que hauria de constar en un pressupost. Es llegeix per parts: primer la família, després la classe d’adherència i després les característiques opcionals.

Aquestes xifres no surten del text oficial de la norma, que és de pagament i no es pot enllaçar. Surten de les fitxes tècniques i de la documentació de fabricants i associacions del sector —ANFAPA, GECOL, Grupo Puma—, que coincideixen en els mateixos valors. És el mateix codi que porta imprès el sac que arriba a l’obra: es pot comparar amb el que diu el pressupost en deu segons. Les definicions curtes de cada terme són al <a href="/glossari-obra/">glossari d’obra</a>.

• Tipus C, adhesiu ciment: el sac de pols que es pasta a l’obra. És el més habitual en terres i parets.
• Tipus D, adhesiu en dispersió: ve llest per fer servir, en pasta, i s’asseca per evaporació.
• Tipus R, adhesiu de resina reactiva: cura per reacció química. El més car i el que resol els suports impossibles.
• Classe 1: adherència igual o superior a 0,5 N/mm². És el mínim normalitzat.
• Classe 2: adherència igual o superior a 1,0 N/mm². El doble que la classe 1.
• F, enduriment ràpid: es pot trepitjar i rejuntar abans, amb un temps obert mínim de 10 minuts.
• T, resistència al lliscament: un cop assentada a la paret, la peça baixa 0,5 mm com a màxim.
• E, temps obert allargat: 30 minuts o més abans que l’adhesiu formi pell i deixi d’agafar.
• S1 i S2, deformabilitat segons la UNE-EN 12002: S1 es deforma de 2,5 a menys de 5 mm; S2, 5 mm o més.

Taula de decisió: quin adhesiu per a cada cas

Aquesta és la part que no publica cap web de reformes de la província, i és exactament la que decideix bona part de les patologies que després es diagnostiquen com a «mala col·locació». El codi no es tria pel preu del sac: es tria pel suport, per la mida de la peça i per l’exposició.

Un codi complet es desxifra sencer: C2 TE S1 és un adhesiu ciment, de classe 2, amb temps obert allargat, resistent al lliscament i deformable. Si el pressupost només diu «ciment cola blanc», no sabreu si el que anirà al vostre terra és un C1 o un C2 S1, i entre tots dos hi ha la diferència entre un paviment que aguanta i un que s’acaba desenganxant. I si el que voleu sota els peus és fusta o vinílic, el criteri és un altre i el trobareu a <a href="/paviments-parquet-i-vinilic/">paviments, parquet i vinílic</a>.

• Rajola de format petit sobre un enguixat sa i pla, dins de casa: un C1 pot ser suficient.
• Gres porcellànic, sigui on sigui: C2 com a mínim. El porcellànic gairebé no absorbeix aigua i no «xucla» l’adhesiu, així que l’adherència l’ha de posar tota l’adhesiu.
• Enrajolat de paret amb peça mitjana o gran: C2 T. Sense la T, la peça llisca cap avall mentre l’adhesiu encara és fresc.
• Peça gran, calor, corrent d’aire o ritme de col·locació lent: C2 TE. El temps obert de 30 minuts o més evita assentar sobre adhesiu que ja ha fet pell.
• Terra amb calefacció radiant, suport jove o estructura que treballa: C2 S1 com a mínim, i S2 si el moviment previst és més gran.
• Terrassa, porxo i qualsevol exterior: C2 S1 i doble encolat. A fora hi ha aigua, gel i dilatació tèrmica alhora.
• Enrajolar sobre enrajolat existent, fora de zones de dutxa: C2 amb pont d’adherència, o R2 si el suport no absorbeix gens.
• Obra amb pressa real, com un bany que ha de tornar a funcionar l’endemà: C2 F. L’enduriment ràpid es paga amb un temps obert curt, de 10 minuts.
• Suports difícils: metall, fusta, superfícies no absorbents o ambients agressius demanen R2.

Doble encolat: quan deixa de ser opcional

El doble encolat consisteix a estendre adhesiu al suport i també al dors de la peça, en comptes de només al suport. No és un extra de qualitat: és una condició d’execució. La Guia de la baldosa ceràmica, publicada per ASCER amb l’Institut Valencià de l’Edificació, el dona per obligatori en dos supòsits: a l’exterior sempre, i quan la peça supera els 35 cm de costat o els 1.225 cm² de superfície.

El motiu és el contacte real. Amb encolat simple, la peça es recolza sobre els cordons que deixa la llana dentada i entre cordó i cordó hi queda aire. En un format petit això té poca importància. En un porcellànic gran, aquests buits són zones sense suport just on la peça és més fràgil, i qualsevol càrrega puntual —una pota de moble, un cop— hi troba el punt de trencament. A l’exterior, a més, aquests buits acumulen aigua que es gela i fa palanca fins que desenganxa la peça sencera.

Apliquem el llindar de 35 cm de costat, que per a una peça quadrada és el mateix que els 1.225 cm² de superfície: 35 × 35 són 1.225. Amb un format de 60 × 60 cm, molt habitual avui en saló, el doble encolat és obligatori.

Planimetria del suport: els 3 mm de la regla de 2 m

Abans de baixar cap sac del camió es passa una regla de 2 m pel suport, en diverses direccions. Si la llum màxima entre la regla i el suport passa de 3 mm, aquell suport no admet enrajolat directe i necessita una capa d’anivellament. La comprovació dura uns minuts i és la que separa un pressupost realista d’un pressupost que creix a mitja obra.

Hi ha marge de maniobra, però és petit i té nom. Per sobre d’aquí s’anivella el suport; no s’engreixa l’adhesiu. Posar més adhesiu per tapar un sot és el camí curt cap a una peça que sona a buit, que es mou i que acaba partida pel mig, perquè un gruix desigual d’adhesiu es retreu de manera desigual.

La planimetria del suport i la de l’acabat són coses diferents, i totes dues es poden exigir. A l’acabat, les desviacions màximes admeses són aquestes.

Amb formats grans, la cella d’1 mm no s’aconsegueix a pols: cal sistema d’anivellament de peces, les brides i falques que es trenquen l’endemà quan l’adhesiu ja ha agafat. En una peça llarga i rectificada, una cella d’1 mm es veu des de l’altre extrem de l’habitació.

• Cella entre dues peces contigües: 1 mm com a màxim. És el ressalt que es nota amb el peu descalç i que la llum rasant delata.
• Paraments enrajolats: 2 mm de desviació màxima de planimetria (NTE-RPA).
• Paviments: 4 mm de desviació màxima de planimetria (NTE-RSR).

Juntes: la de col·locació, la perimetral i la de moviment

La «junta zero» és un argument de venda, no una tècnica. Tota peça ceràmica es col·loca amb junta i el mínim és 1,5 mm. Per sota d’això les peces es toquen, i qualsevol dilatació —tèrmica, per humitat o per moviment del suport— es converteix en una empenta directa entre cantells: primer salta la vora, després la peça.

Sobre suports deformables —fusta, plaques, recrescuts joves, terra radiant— la junta puja a 3 mm o més. La junta també absorbeix la tolerància dimensional de la peça: dues rajoles del mateix palet no fan exactament la mateixa mida, i una junta ampla ho dissimula mentre que una junta mínima ho acumula filada rere filada fins que es veu de lluny.

El rejuntat té dues regles que es passen per alt sovint. La profunditat: la junta s’ha d’omplir en 6 mm o més, no amb una passada superficial. I el termini, que va al revés del que molta gent creu: no es rejunta fins que l’adhesiu ha curat. Rejuntar sobre adhesiu fresc hi tanca la humitat a dins. Un rejuntat prim es buida amb el temps i deixa que l’aigua arribi fins a l’adhesiu, que és exactament el que no volíem. En zones amb aigua, junta i segellat perimetral formen part de la impermeabilització, i això ho expliquem a <a href="/reformes-de-bany/">reformes de bany</a>.

Les juntes de moviment són una altra cosa i són la causa número u dels paviments aixecats. Si algun dia veieu un paviment ceràmic aixecat en forma de tenda de campanya al mig d’una habitació, gairebé sempre és això. La ceràmica dilata, el suport dilata i l’edifici es mou; si no hi ha cap punt on aquest moviment es pugui acumular, el paviment busca la sortida cap amunt. N’hi ha de tres tipus i no són intercanviables.

El sòcol tapa la junta perimetral i per això molta gent no sap que hi hauria de ser. La comprovació és senzilla: si el paviment arriba a tocar la paret sense cap separació, no hi ha junta perimetral. En una terrassa o un porxo, on l’amplitud tèrmica és molt més gran que dins de casa, saltar-se aquestes regles és qüestió de temps. I si el que passa és que l’aigua arriba per sota, el que s’ha de mirar no és el paviment sinó la impermeabilització: això ho tractem a <a href="/tractament-d-humitats/">tractament d’humitats</a>.

• Estructurals: coincideixen amb les juntes de l’edifici i arriben fins al suport. No es desplacen ni es tapen; el revestiment les respecta exactament on són.
• De partició, a l’interior: un pany cada 50 a 70 m².
• De partició, a l’exterior: la meitat, cada 25 a 35 m², perquè el salt tèrmic de fora no s’assembla al de dins.
• Dimensió lineal màxima d’un pany: 8 m. Un passadís llarg necessita junta encara que no arribi als metres quadrats.
• Amplada de la junta de partició: 5 mm com a mínim, i ha de tallar el revestiment, l’adhesiu i el morter base. Si només talla la peça, no serveix de res.
• Perimetrals: a tots els trobaments amb parets, pilars, escales i canvis de material. Només es poden ometre en recintes de menys de 7 m².

Lliscament: què demana el CTE i què no diu de l’habitatge

La resistència al lliscament d’un paviment es mesura amb l’assaig del pèndol i es tradueix en un valor Rd. El Codi Tècnic de l’Edificació, al document bàsic de seguretat d’utilització, agrupa aquest valor en quatre classes.

Hi ha un detall que sovint es ven al revés: Residencial Habitatge no figura a l’àmbit d’aplicació d’aquesta exigència. Dins d’un pis o d’una casa unifamiliar, el CTE no obliga a cap classe concreta. Això no vol dir que doni igual; vol dir que la decisió és vostra, i que qui us digui que «la llei obliga» a posar una classe determinada al terra de casa vostra no us està explicant bé la norma.

El nostre criteri, que és un criteri i no una norma: classe 3 a terrasses, porxos i qualsevol zona exterior o amb aigua a terra; classe 2 a entrades, cuines i zones humides d’interior; a la resta de l’habitatge, el que preferiu. El valor Rd de cada model el publica el fabricant a la fitxa tècnica, i quan no el publica és una dada que es pot demanar abans de comprar, no després de trepitjar.

L’altra cara val la pena dir-la: un valor Rd alt s’aconsegueix amb relleu, i el relleu reté brutícia i costa més de netejar. En una terrassa exterior compensa sense discussió. En una cuina val la pena passar-hi el dit abans de decidir.

• Classe 0: valor Rd de 0 a 15.
• Classe 1: valor Rd de 15 a 35.
• Classe 2: valor Rd de 35 a 45.
• Classe 3: valor Rd superior a 45.

Sonar a buit i foradar porcellànic: dues preguntes de després

Un paviment que sona a buit quan s’hi passa el taló no sempre està mal col·locat. Sobre un recrescut flotant —el que va desolidaritzat del forjat, amb una capa aïllant a sota— o sobre una làmina desolidaritzadora, el so buit és el comportament esperat: sota el paviment hi ha una discontinuïtat intencionada i el so la delata. Saber-ho distingir és la diferència entre una obra ben feta i una reclamació mal plantejada.

El defecte de veritat es reconeix per acumulació de senyals, no pel so tot sol: la peça cedeix o es mou sota el pes, hi ha cella respecte de les veïnes, la junta de rejuntat s’esquerda o es buida just al voltant d’aquella peça, i el so buit apareix en punts aïllats. Un so buit uniforme a tota una superfície apunta al sistema constructiu; un so buit en tres peces soltes enmig d’un terra que sona ple apunta a la col·locació.

Foradar porcellànic sense trencar-lo és qüestió de quatre decisions. La broca: corona diamantada o broca específica per a porcellànic, mai el mode percussió del trepant. La refrigeració: aigua mentre es perfora, perquè el que esberla la peça és la calor acumulada a la punta, no la duresa de la broca. La fixació: tac químic en comptes de tac d’expansió, perquè el d’expansió treballa empenyent cap als costats i aquesta pressió radial és exactament la que fa saltar la ceràmica, mentre que el químic transmet la càrrega per adherència, sense empènyer. I la posició: el forat va al centre de la peça, mai sobre la junta. Sobre la junta la broca patina cap al punt tou i, si el tac obre, obre just contra els cantells de dues peces, que és la zona més fràgil de totes dues.

Un preu que es pot auditar: la partida de 34,85 € per metre quadrat

Donar un preu per metre quadrat sense dir què hi ha a dins no és informació, és soroll. Per això n’agafem un que qualsevol pot anar a comprovar: la partida RAG110 del generador de preus de CYPE.

La partida val 34,85 €/m² i es descompon en 17,99 € de material, 16,18 € de mà d’obra i 0,68 € de costos complementaris. L’abast és concret: rajola ceràmica de 20 × 20 cm del grup BIII, col·locada per capa gruixuda amb morter de ciment M-5 i junta de 3 mm.

I ara les tres etiquetes que gairebé mai s’escriuen. Primera: aquesta xifra és cost directe, sense IVA i sense despeses generals ni benefici industrial; una factura real hi suma els tres conceptes. Segona: correspon a una partida concreta, amb format petit, peça econòmica i tècnica de capa gruixuda, i un porcellànic de gran format amb doble encolat, adhesiu C2 S1 i anivelladors no s’hi assembla gens. Tercera: no inclou l’enderroc del paviment antic, ni la capa d’anivellament, ni els sòcols, ni la gestió de la runa.

La fem servir per una raó: perquè és comprovable. Qualsevol pressupost que rebeu, el nostre inclòs, s’hauria de poder llegir així: partida, abast, què no hi entra i si el preu porta IVA o no. Les franges orientatives de mercat de la resta d’obra les teniu a <a href="/preus-reformes-girona/">preus de reformes a Girona</a>, sempre etiquetades com el que són.