Polir el parquet o canviar-lo? Com saber si el teu encara es pot recuperar

Hi ha una pregunta que ens arriba sovint amb la resposta ja decidida: «vull canviar el parquet». De vegades és el que toca. De vegades el terra encara té gruix, no li passa res estructural i el que necessita és una màquina de polir i uns dies de feina, no una obra.

Nosaltres no polim ni envernissem parquet. No és el nostre ofici i no hi entrem. Això vol dir que quan et diem que el teu es pot salvar no hi guanyem absolutament res, i és justament per això que podem escriure aquest article: qui poleix cobra per polir, qui ven paviments cobra per vendre paviments, i tots dos t’explicaran per què el seu camí és el bo. Nosaltres, en aquest cas concret, només perdem una feina.

El que ve a continuació és el criteri complet perquè ho decideixis tu mateix aquesta tarda, amb una llanterna i un regle.

La regla dura: 2,5 mm, i cada polit se’n porta d’1 a 1,5

Un paviment de fusta només es pot dir parquet si la capa de fusta noble fa un mínim de 2,5 mm abans de col·locar-lo, segons la definició de la EN 13756. Per sota d’aquest gruix continua sent un revestiment de fusta perfectament digne, però ja no és parquet i, sobretot, ja no li queda material per treballar.

Polir és treure material. Cada passada completa se’n porta d’1 a 1,5 mm segons la profunditat del mal, el gra que faci falta i el que costi deixar la superfície plana. Una capa noble de 3 mm admet una passada i una de 6 mm, tres.

Dues advertències sobre aquesta aritmètica. La primera: és un pressupost de material, no una garantia. Un terra amb cops profunds o amb lames que han quedat desnivellades es menja més gruix del previst, perquè la màquina ha de baixar fins al punt més fondo per deixar-ho tot pla. La segona, i la que més sorpreses dona: la xifra que compta és el gruix que et queda ara, no el de la fitxa de fàbrica. Si el terra ja s’ha polit una vegada, hi has de restar el que ja se’n va anar.

Primer de tot: el que tens és fusta o és una fotografia de fusta?

Aquesta pregunta decideix la meitat dels casos i es respon en trenta segons. Un laminat és un nucli de fibres premsades amb un paper decoratiu imprès a sobre i una capa transparent de protecció al damunt. No hi ha fusta a la superfície: hi ha la fotografia d’una fusta. Un vinílic, el mateix però amb base polimèrica. Cap dels dos es poleix, i no és una qüestió de gruix ni de qualitat, és que no hi ha res a rebaixar.

El que confon tothom és el multicapa, que es col·loca igual que un laminat —flotant, amb clic, amb manta a sota— però que porta una làmina de fusta real a la cara. Aquest sí que es poleix, sempre que li quedi capa noble. La nomenclatura sencera la tens a el glossari d’obra. Aquests són els indicis que et diuen amb què estàs tractant sense desmuntar res:

• El dibuix repetit. En un laminat el decorat és una imatge impresa i el patró es repeteix cada poques lames: si camines per l’habitació i trobes dues lames bessones, veta per veta i nus per nus, és imprès. En fusta, cap lama és idèntica a una altra.
• Un cantell escantonat. Busca una vora malmesa, un tall antic d’una obra o el cantell que queda sota una porta. En laminat, sota la capa de superfície apareix un nucli marró uniforme, sense veta. En fusta, la veta continua cap avall i es veu la línia de cola que separa la capa noble del suport.
• El relleu i la veta. En bona part dels laminats la textura de la superfície no segueix el dibuix: passes el dit per un nus i el relleu no hi coincideix. En fusta, el gra i el tacte van junts perquè són la mateixa cosa.
• Un cantell que ha tocat aigua. Si una lama s’ha inflat i el gruix ha crescut per la vora com una esponja, i quan s’ha assecat no ha tornat, és nucli de fibres. La fusta també es mou amb l’aigua, però es mou d’una altra manera.
• La lama sacrificada. Si res del que hi ha a dalt et treu el dubte, treu la lama d’un racó que quedarà tapat per sempre —dins d’un armari encastat, sota un moble ancorat— i mira-li la llengüeta. En un terra flotant es fa desmuntant el sòcol d’un racó; en un encolat no ho intentis, perquè en trauràs estelles i cap mesura fiable.

Com mesurar la capa noble sense aixecar res

No cal desmuntar mig terra per saber què et queda. Necessites una llanterna, un peu de rei o un regle amb marques de mil·límetre i, si tens la vista cansada, una lupa. El que busques és un cantell viu: qualsevol punt de la casa on el paviment estigui tallat i el tall quedi a la vista. Aquests són els quatre llocs on n’hi ha, ordenats de millor a pitjor.

1. El cantell d’un graó. És el millor de tots: la lama del davanter queda tallada i el gruix es veu sencer. Il·lumina-la de biaix i no de cara; així la línia de cola entre la capa noble i el suport es marca com una ratlla fosca i la pots mesurar amb la punta del peu de rei.
2. El forat del tub del radiador o del baixant. Treu el tapajunts de plàstic que amaga la perforació i tindràs tot el cantell del forat a la vista, protegit del desgast perquè ningú no hi ha trepitjat mai. Mesura de la cara trepitjada fins a la línia de cola.
3. Un registre. La tapa d’una clau de pas encastada al terra, una arqueta o el registre d’una instal·lació donen el mateix cantell tallat, i normalment són a llocs de pas poc habitual.
4. L’última lama d’un racó amagat. Dins d’un armari encastat o sota un moble que no es mourà mai. Si has de sacrificar una lama, que sigui una que no es torni a veure.

Què estàs mirant exactament. En un multicapa hi ha tres coses apilades i es distingeixen a ull nu perquè el color i la direcció de la veta canvien de cop: a dalt la capa noble, que és la fusta de debò i l’única que compta; al mig la línia de cola, sovint més fosca; a sota el suport, que sol ser contraxapat de làmines creuades o un tauler de fibres, amb una capa de contrabalanç al darrere. L’única cota que has d’apuntar és la primera: de la cara trepitjada a la línia de cola.

Dues precaucions. Mesura en tres punts allunyats entre si i queda’t amb la xifra més petita, perquè el desgast no és uniforme: el passadís i el pas de davant del sofà en tenen menys que el racó de sota l’armari. I si sospites que el terra ja s’ha polit alguna vegada, hi ha una comprovació que ho revela: desmunta un tros de sòcol i mesura el gruix de la lama allà sota, on la màquina no ha passat mai, perquè el sòcol la cobreix. Si aquella cota és més gran que la del mig de l’habitació, la diferència és exactament el que ja se n’han emportat.

Els senyals que diuen que ja no té remei

El gruix és condició necessària, no suficient. Un parquet pot tenir 6 mm de capa noble i ser igualment per llençar, perquè polir és una operació de superfície: treu material de dalt i prou. No enganxa res, no asseca res, no torna cap peça al seu lloc i no corregeix res del que hi ha a sota.

• Les lames ballen o grinyolen quan hi passes. Si el terra és encolat, vol dir que la cola ha fallat en aquell punt i que la lama treballa despresa del suport. Si és flotant, que el suport no és prou pla o que el terra ha perdut la llibertat de moure’s. Un polit ho deixa exactament igual, però més prim.
• Taques negres que travessen el gruix. Solen ser humitat antiga que ha penetrat en profunditat. Fes la prova: si rascant amb una espàtula en un racó discret la taca continua a sota, la màquina tampoc no hi arribarà, perquè hauria de baixar més del que et queda.
• Cantells inflats. Hi ha entrat aigua i el material s’ha esponjat. En laminat no torna mai. En fusta, aplanar un cantell inflat obliga a rebaixar tota l’habitació fins al punt més baix: acabes gastant les passades que et quedaven per resoldre un problema que era local.
• Encaixos trencats. Si el clic o la llengüeta s’han partit, les lames ja no fan conjunt. Es pot polir un terra amb els encaixos trencats, però continuarà obrint juntes i movent-se com abans, ara amb menys gruix per aguantar-ho.
• Juntes obertes a tot arreu. Una o dues es reparen. Totes alhora volen dir que el terra ha treballat amb la humitat ambiental fora de rang, i el polit no toca la causa: tornaran a obrir-se.
• Desnivells entre lames que no són desgast. Si el que s’ha mogut és el suport, la superfície es polirà plana i el desnivell tornarà a sortir a mesura que el terra es reposicioni.

I ara el senyal que no és cap senyal: que estigui fosc, groguenc, mat o ratllat de manera superficial. Això sol ser el vernís, no la fusta. És exactament el defecte que un polit resol, i el motiu pel qual moltes cases llencen un terra que només estava brut de temps.

Si hi ha aigua pel mig, primer mesura-la

Quan els senyals que has trobat són inflor, taques o moviment, hi ha una pregunta que va abans que totes les altres: d’on ve l’aigua. Substituir el paviment sobre un suport humit és tornar a pagar el mateix d’aquí a dos anys. Polir-lo és pitjor encara, perquè hi hauràs gastat passades que no es recuperen.

El llindar del suport és el mateix tant si hi poses un terra nou com si rehabilites el que hi ha: com a màxim un 2,5 % d’humitat en una solera de morter, per sota del 2 % si hi ha terra radiant i per sota del 0,5 % en anhidrita. Es mesura amb higròmetre de carbur, a mitja alçada del gruix i a un mínim de 2 cm de fondària, amb un control com a mínim cada 100 m². Si el suport és una solera nova, l’assecatge orientatiu es calcula amb una regla senzilla: dies = 2 × (cm)². Una solera de 5 cm són uns cinquanta dies, i no hi ha manera d’escurçar-los amb bona voluntat.

El protocol complet de suport, humitat i col·locació el tens a la pàgina de paviments. Aquí n’hi ha prou de retenir una cosa: la decisió de polir o canviar no es pot prendre fins que sàpigues si el problema és el terra o és el que hi ha a sota.

El que un polit no arregla mai

Encara que el gruix doni i no hi hagi cap senyal d’alarma, hi ha una llista de coses que la màquina no toca. Si alguna és a la teva llista de desitjos, la conversa ja no és polir o no polir: és una obra de paviment.

• La planimetria del suport. En un terra flotant la màquina segueix el pla que li dona el suport: si el suport ondula, el terra polit continuarà ondulant. La tolerància admissible són 3 mm mesurats amb una regla de 2 m, 1 mm amb una de 20 cm i un 0,5 % d’horitzontalitat. A aquests valors no s’hi arriba polint: s’hi arriba aixecant i allisant.
• La cota d’acabat. Si vols pujar el terra per quadrar-lo amb la resta de la casa, eliminar un graó entre estances o baixar-lo per guanyar alçada sota una porta, això és obra.
• El soroll d’impacte cap als veïns de sota. Depèn de la manta i del sistema de col·locació, i cap dels dos es toca polint.
• El format, el dibuix i la direcció de les lames. Un terra polit continua sent el mateix terra: si la direcció t’escurça visualment el passadís, seguirà escurçant-te’l.
• El terra radiant. Si el que vols és instal·lar-ne, el paviment ha de sortir igualment. I si ja en tens, el que decideix quin paviment hi pot anar és la resistència tèrmica del conjunt per sobre de la solera, que ha de quedar per sota de 0,15 m²K/W en calefacció i per sota de 0,10 si el sistema també refreda.
• La junta perimetral. Si el terra no en té o algú l’ha tapada amb massilla, el problema continuarà després del polit: la fusta necessita exactament el mateix espai per moure’s abans i després. En flotant no és un número fix sinó una proporció, un 1,5 ‰ de la dimensió major, i mai per sota dels 10 o 12 mm segons el material.

Espiga: el cas que s’ha de pensar dues vegades

L’espiga antiga de roure és alhora el terra que més sovint val la pena salvar i el que més car surt de substituir. Sovint té gruix, però no ho donis per fet: mesura-la igual que qualsevol altre, al cantell d’un graó o al forat d’un radiador, i queda’t amb la xifra més petita de tres.

El que sí que has de saber abans de comparar pressupostos de substitució és que el recàrrec de l’espiga no té una xifra acordada. Unes fonts del sector el situen en un 30–50 % més de mà d’obra respecte d’una col·locació recta; habitissimo el dona com un extra de 7 a 14 €/m². Les dues xifres no quadren entre elles, i el motiu és que sota la mateixa paraula hi ha tres dibuixos amb feines molt diferents.

L’espiga clàssica col·loca les lames a 90° amb el cantell viu i es pot fer amb peces de sèrie. L’espiga francesa talla els caps a inglet perquè la junta quedi contínua. La punta d’Hongria es talla a un angle encara més tancat. Les dues últimes demanen tall angular peça a peça i molt més replanteig, i és exactament aquí on un recàrrec del 30–50 % té sentit i on un extra pla per metre quadrat es queda curt. Quan demanis preu, fes que el pressupost digui quin dels tres dibuixos estàs comprant: sense això, els números que compares no són comparables.

Números: el que et podem dir i el que no

No publicarem cap franja de preu de polit. No el fem, no comprem aquestes hores i no tenim cap font que puguem citar amb data. Donar-te una xifra inventada seria molt pitjor que no donar-te’n cap. Demana dos pressupostos a parquetistes i exigeix que hi consti el nombre de passades, els grans, la massilla de juntes, el tipus d’acabat i quantes capes en porta.

El que sí que podem posar damunt la taula és el cost de l’altra branca, la de substituir. Les xifres que venen ara són franges estatals publicades per habitissimo en un article actualitzat el 2 de març del 2025. No són preus de Girona, no són una oferta nostra i tenen l’ambigüitat que s’assenyala a cada fila.

la franja orientativa de mercat és pública i la trobaràs a preus de reformes a Girona: de 25 a 55 €/m² amb IVA a part per a laminat o vinílic col·locat, incloent-hi la preparació de la base, la làmina aïllant, la col·locació i el sòcol, i sense la retirada del paviment antic. També és orientativa: el número que val és el d’una visita i un pressupost per partides.

Un detall que canvia la comparació i que molta gent oblida: en un habitatge acabat fa més de dos anys, tant la substitució com el polit poden anar amb IVA reduït si es compleixen les condicions de la norma. Sobre una factura de 3.000 €, la diferència entre el 21 i el 10 % passa dels 300 €, i això pot decantar una decisió que semblava clara. Els requisits, un per un, són a l’article d’IVA i deduccions.

Cinc passos per decidir-ho aquesta tarda

1. Identifica el material. Si és laminat o vinílic, no hi ha res a polir i pots saltar directament al pas 5.
2. Mesura la capa noble en tres punts allunyats, amb la tècnica del cantell, i queda’t amb la xifra més petita.
3. Resta d’1 a 1,5 mm per passada i mira quantes en surten abans d’arribar a res. Recorda que la xifra bona és la d’ara, no la del catàleg.
4. Repassa la llista de senyals sense remei. Si n’hi ha un de generalitzat, el gruix ja no importa: el terra ha de sortir.
5. Mira la llista de coses que un polit no arregla. Si n’hi ha alguna que sí que vols —cota, radiant, acústica, format—, ja no estàs decidint entre polir i canviar: estàs plantejant una obra.

Si el teu parquet es pot polir, no necessites una reforma de terra: necessites un parquetista. I nosaltres no en som.

La nostra feina comença just on acaba aquesta decisió: quan el terra ha de sortir. Aixecar-lo, retirar-lo, comprovar i corregir el suport, triar el sistema de col·locació i deixar les cotes i els remats quadrats amb la resta de l’obra. Com ho plantegem, pas a pas, ho expliquem a com treballem, i si vols que hi anem a mirar-ho, ens trobes a contacte.

I si després de llegir això has decidit que el teu encara es pot polir, aquest article ja ha fet la seva feina.