Quin terra poso a cada estança: laminat, vinílic SPC, multicapa o porcellànic

Un habitatge no es pavimenta amb un material: se’n sol pavimentar amb dos o amb tres, i el que decideix quin va a cada lloc no és el catàleg, són cinc preguntes molt concretes. Aquest article les creua amb set estances i diu què hi posem, què hi descartem i per quin motiu. El que no fa és repetir la pàgina de paviments, parquet i vinílic: allà hi ha les famílies de producte, les classes, la preparació del suport i el protocol d’execució. Aquí hi ha només la decisió.

Una nota de vocabulari que estalvia discussions davant del mostrari, i seguim. Laminat, vinílic i parquet no són tres qualitats del mateix producte: són materials diferents, i la conseqüència pràctica és que el que porta fusta de debò es pot polir i la resta, quan s’espatlla, es canvia. La segona conseqüència enganxa molta gent: l’escala d’abrasió AC està escrita a l’EN 13329 per al laminat i per a res més. Demanar l’AC d’un multicapa de roure és demanar una xifra que no existeix, i si algú us la dona, se l’ha inventada.

Cinc eixos, i només un el noteu el primer dia

• Classe d’ús (ISO 10874). Per a quin trànsit està homologat el paviment: el primer dígit és l’àmbit i el segon la intensitat, de manera que 23 és domèstic intens, 32 comercial mitjà i 33 comercial intens. En laminat va lligada a l’AC —23 amb AC3, 32 amb AC4, 33 amb AC5, 34 amb AC6—; en fusta i en vinílic, l’AC no hi pinta res.
• Aigua real. Resistent i impermeable no volen dir el mateix, i la diferència es mesura en hores. La pregunta que ho resol de veritat no és quant aguanta la lama, sinó si l’estança té desguàs a terra.
• Terra radiant. No decideix el material: decideix la resistència tèrmica de tot el que queda per sobre de la solera, manta i adhesiu inclosos.
• Soroll d’impacte. No és un eix de material, és un eix de veí. En una planta baixa sense ningú a sota deixa de comptar, i aquells diners van a parar a un altre lloc.
• Recuperable o d’un sol ús. Només el que té capa noble de fusta es pot polir. La capa d’ús d’un vinílic i la sobrecapa d’un laminat no es poleixen: quan s’acaben, s’acaben.

La taula, estança per estança

Cuina i bany: aquí es decideix de veritat

A la cuina, el vessament visible no és el problema: el problema és la fuita que ningú no veu. Un ràcord que degota darrere del rentaplats o un sifó que plora sota la pica no fan cap bassa a la vista; envien aigua sota els mobles i sota les lames, i allà s’hi queda setmanes. Per això la barrera de 24 o de 72 hores que declaren els laminats de nucli hidròfug resol l’accident i no resol la cuina: està pensada per a un got que cau i que algú recull, no per a una humitat continuada que no ha detectat ningú.

Aquesta és la raó per la qual a la cuina hi posem nucli mineral o ceràmica. Amb SPC, l’aigua pot passar entre lames i el paviment no s’infla, cosa que dona temps a descobrir la fuita sense haver de canviar el terra. Amb porcellànic no s’infla res. Cap dels dos no evita que l’aigua es quedi a sota: el que canvia és si al final trobareu una avaria, o una avaria més un paviment nou. La resta de decisions de la cuina —alçada de plans, endolls, campana, ordre dels gremis— van a la pàgina de reformes de cuina.

Hi ha un detall de cuina que no surt a cap fitxa tècnica i que trenca paviments cars: un terra flotant necessita moure’s, i sota un moble baix carregat o sota una illa no pot. Si les lames passen per sota dels mobles fixos, el pes les bloqueja i la dilatació surt per on pot, que sol ser el mig de l’estança. O el paviment mor a la línia del sòcol dels mobles, o s’assumeix que aquella franja ja no és flotant.

Al bany la decisió no la pren el paviment: la pren el que hi ha a sota. Si hi ha desguàs a terra, dutxa enrasada o pendents formades, hi ha una làmina impermeable i l’acabat s’hi ha d’adherir a sobre, amb les juntes segellades. Un paviment de clic és exactament el contrari: viu solt i amb una junta perimetral oberta per tot el contorn, que és justament el camí que busca l’aigua. Per això al bany hi va gres, i per això la reforma de bany es planteja des de la impermeabilització cap amunt i no des del mostrari cap avall.

L’excepció és honesta i val la pena dir-la: un bany petit amb plat de dutxa muntat, sense desguàs al paviment i ben ventilat admet un vinílic rígid i queda bé. Però ha de ser una decisió presa sabent què es guanya —pressupost i cap enderroc— i què es perd.

Saló, passadís i dormitori: radiant, sorra i el veí de sota

Si hi ha terra radiant, l’ordre de preferència s’inverteix i el que mana no és el material sinó una xifra: la resistència tèrmica del conjunt que queda per sobre de la solera ha d’estar per sota de 0,15 m²K/W en calefacció, i per sota de 0,10 si el sistema també refreda. Sembla molt de marge fins que es fan els comptes, perquè hi entra tot —la lama, la manta, l’adhesiu—, i amb el llindar de refrigeració el marge pràcticament desapareix.

D’aquí surt el conflicte que ningú no explica al taulell: la manta que millora l’aïllament acústic és la mateixa que empitjora el rendiment de la calefacció. Els dos objectius tiren en direccions contràries i cal decidir quin pesa més en aquella casa; els valors de cada manta són a la pàgina de paviments. El que no és negociable és el sostre de temperatura: 27 °C de superfície com a màxim, amb un tope absolut de 29 °C segons l’EN 1264. Un radiant no crema la fusta; el que la mou és haver de forçar la temperatura per compensar un paviment que aïlla.

Amb fusta i radiant hi ha tres condicions que decideixen més que l’espècie: densitat mínima de 550 kg/m³, encolat recomanat per sobre de 15 mm de gruix i una engegada progressiva, pujant 5 °C per dia. I un matís que sol sorprendre: la norma no prohibeix cap espècie concreta. Qui exclou fustes o hi posa condicions és el fabricant, al seu document de garantia. Per tant, la pregunta correcta a la botiga no és «aquesta fusta va bé amb radiant», sinó «ensenyeu-me on ho diu el fabricant».

Al passadís i al rebedor mana una altra cosa: l’abrasió. És per on entra la sorra, i la sorra és paper de vidre. Si hi ha un sol lloc de la casa on val la pena pujar de classe d’ús, és aquest. També és on es troben els paviments de tota la casa, de manera que és allà on es veurà si les cotes s’han previst des del principi o s’han resolt amb un perfil de tapar.

Al dormitori passa el contrari, i cal dir-ho clar: és l’estança on més gent sobre-especifica. Un AC5 en una habitació on entren dues persones descalces és pressupost gastat en una prestació que no es farà servir mai; amb AC4 i classe 23/32 en sobra. El que sí que compta al dormitori és el soroll d’impacte, i aquest no depèn del paviment sinó del forjat, de la capa que hi ha sota les lames i de qui viu a sota. En un pis antic amb veïns és un criteri de primer ordre; en una planta baixa o en una casa aïllada desapareix del tot, i aquells diners es poden posar en gruix, en acabat o en una altra estança.

I una última cosa del saló, que es decideix el dia que s’enderroca un envà: a partir de vuit metres seguits sense cap tall, un paviment flotant necessita una junta d’expansió intermèdia de deu mil·límetres com a mínim. Com que un sòcol estàndard tapa fins a uns disset mil·límetres, obrir la cuina al menjador pot voler dir acceptar un perfil visible al pas o repartir la superfície amb juntes. Val més saber-ho abans de triar la lama de dos metres, no després.

Planta baixa i exterior: el que no es pot triar sense mesurar

A la planta baixa la primera pregunta no és quin terra, és quan. Una solera acabada de fer conté aigua, i el paviment se n’assabenta més tard, quan ja hi ha mobles a sobre. El llindar de referència és 2,5 % d’humitat en solera de morter, per sota del 2 % si hi ha terra radiant i per sota del 0,5 % si la solera és d’anhidrita. I no es mesura a la superfície: es mesura a mitja alçada del gruix i com a mínim a 2 cm de fondària, amb higròmetre de carbur i un control cada 100 m² com a mínim.

El temps que això demana es pot estimar abans que comenci l’obra, perquè els dies d’assecat són aproximadament el doble del quadrat del gruix en centímetres: una solera de cinc centímetres se’n va a uns cinquanta dies. Aquesta xifra no és un detall d’execució, és una decisió de calendari. Si el paviment ha d’entrar abans, o es canvia el material, o es canvia el sistema de col·locació, o s’assumeix el risc sabent-ho. Els termes tècnics d’aquest paràgraf estan explicats un per un al glossari d’obra.

Si la planta baixa a més arrossega humitat de terreny —taca que puja del terra amb el límit superior gairebé horitzontal, pols blanca a la base de la paret—, cap paviment no és la solució i la fusta queda descartada mentre la mesura no digui el contrari. Posar-hi un terra estanc a sobre tapa el símptoma i mou el problema mig metre més amunt.

A la terrassa el debat s’acaba de seguida: no hi ha cap paviment d’interior que hi sigui apte, ni el vinílic, ni el laminat hidròfug, ni el multicapa. Hi va porcellànic antilliscant o tarima d’exterior de WPC encapsulat sobre rastrell. I la decisió important tampoc no és aquesta: és la impermeabilització, els pendents i els desguassos que queden a sota. Una terrassa és una obra d’estanquitat amb un acabat a sobre, no a l’inrevés.

Quatre paviments al mateix pis: cotes, portes i pressupost

Quan cada estança porta un material diferent apareix el problema que més s’improvisa: l’alçada. El gres suma adhesiu més peça; un vinílic de cinc mil·límetres suma poc més que ell mateix. Si el paviment es col·loca sobre l’antic sense picar, aquella diferència s’acumula i va a parar sempre als mateixos llocs: la fulla de la porta, que s’ha de rebaixar; l’entrada de la dutxa; el graó de la terrassa; i un que sorprèn tothom, l’alçada lliure sota el pla de la cuina, perquè si el terra puja vint mil·límetres el rentaplats encastat pot no tornar a sortir.

Els passos de porta són l’altre punt calent. Allà es troben dos materials amb dos gruixos i dos comportaments: un flotant que necessita moure’s i un gres que no es mou gens. Aquesta trobada o es resol amb un perfil pensat des del principi, amb la junta que li pertoca a cada costat, o es resol tapant. Es nota a la vista i es nota amb el peu.

Sobre el cost, val la pena separar el que és material del que és mà d’obra, perquè es barregen sempre. Les xifres publicades més citades a escala estatal són les de habitissimo, en un article actualitzat el 2 de març de 2025: instal·lació de tarima flotant de 15 a 35 €/m², mà d’obra sola a 30 € l’hora o a 10 €/m², material de tarima AC5 de 30 a 35 €/m² i AC4 o AC3 de 15 a 25 €/m², manta aïllant de 5 a 10 €/m² i sòcol de 5 a 10 € el metre lineal. Són franges estatals i orientatives, no de Girona, i la primera arrossega una ambigüitat que convé conèixer: no aclareix si aquells 15 a 35 € inclouen el material o només la col·locació.

L’exemple net d’aquell mateix article ajuda més que les franges: un saló de 30 m² amb multicapa surt per uns 1.500 € amb material inclòs i per uns 550 € si només es paga la instal·lació. Amb l’abast declarat es pot comparar; sense abast declarat, un preu per metre quadrat no vol dir res. la franja orientativa de mercat que publiquem per a laminat o vinílic col·locat és de 25 a 55 €/m² amb IVA a part i inclou preparació de la base, làmina aïllant, col·locació i sòcol, sense retirada del paviment antic; la resta de partides són a preus de reformes a Girona. De gres col·locat no en publiquem cap franja en aquest article, perquè la font verificada que tenim és de tarima i no volem donar un número que no podem sostenir.

Queda una última xifra que no és del paviment sinó de la factura: segons com siguin l’obra i l’habitatge, el tipus d’IVA aplicable canvia, i en una superfície gran això pesa més que triar entre un AC4 i un AC5. Ho expliquem a l’article sobre l’IVA i les deduccions.

I si després de tot això el dubte continua, la manera d’aclarir-lo no és mirar més mostres: és mesurar la humitat del suport, comprovar la planimetria amb regla de dos metres i saber si hi ha radiant i qui viu a sota. Amb aquestes quatre dades la llista es queda en una o dues opcions, i llavors sí que toca mirar mostres. Així ho fem i ho podeu veure a com treballem; si voleu que ho mirem a casa vostra, escriviu-nos des de contacte.