Rehabilitació de la coberta d’un paller

La fotografia d’estat previ mostra el sistema original: bigues rodones —troncs amb prou feines escairats i col·locats a ull— i, entre biga i biga, un revoltó de rajola ceràmica que forma una volta petita i treballa a compressió. Barat, honest i durador, però aquí ja havia perdut l’arrebossat, tenia les juntes obertes i la rajola es desfeia per sota.

El problema d’aquests sostres gairebé mai és el centre de la biga: és el cap, el tros encastat dins del mur. Allà no hi ha ventilació, la pedra li passa humitat i la fusta perd secció sense que des de terra se’n vegi res. Una biga pot semblar sana i estar buida just als quinze centímetres que la sostenen: per això s’inspecciona amb punxó, sondejant amb el martell i mirant si hi ha serradures a terra.

Amb el diagnòstic a la mà hi ha dos camins. Sanejar cap per cap i posar-hi pròtesis —tallar la part malmesa i reconstruir el suport amb resina epoxi i barres— té sentit quan les bigues sanes són majoria. Aquí es va substituir: la degradació era generalitzada i el revoltó ja no lligava, i reparar-los un per un hauria costat més hores que aixecar una coberta nova per acabar amb un sostre amb dues vides diferents a dins.

L’estructura nova són jàsseres de fusta laminada encolada i bigues d’avet. La laminada dona llums llargues amb secció controlada, sense les fendes ni els nusos passants d’un massís equivalent; a les secundàries, amb llums curtes, l’avet ja compleix i costa força menys. Per damunt hi va un panell sandvitx encadellat, que resol tres capes amb un sol element: fusta vista per sota, aïllament al mig i tauler de suport per al rastrell i la teula per sobre. Així s’evita el fals sostre que hauria tapat justament allò que s’havia anat a buscar.

El detall que val la pena mirar de prop és la trobada de la jàssera amb les bigues. La jàssera creua a mitja llum i les bigues hi passen per sobre i continuen a l’altra banda: treballen com dos trams curts en lloc d’un de llarg, i la secció necessària baixa molt. A l’esquerra s’hi veu un dau de formigó al coronament del mur, perquè sobre un mur de còdols lligats amb calç una càrrega concentrada en un punt és la manera de fer-lo obrir. I els caps nous ja no s’enterren dins del mur com els vells: o queden vistos, o se separen del morter amb una làmina, o se’ls ventila l’allotjament.

La teula àrab es va desmuntar a mà, seleccionar i tornar a col·locar. D’una coberta desmuntada no se’n recupera mai el cent per cent, i el que falta s’ha de comprar. El criteri es llegeix a la coberta acabada: la teula vella, amb la pàtina i el liquen, va a la cobertora, que és la que domina la vista; la nova va a la canal, que queda amagada. Sobre el panell hi va el rastrell, i sempre es fixen ràfec, carener, arestes i laterals, que és on la succió del vent estira de debò.

A la fotografia de l’armat hi ha el segon problema del conjunt: la primera filada de blocs de formigó i, al darrere, una malla amb barres d’espera travades contra el mur de pedra. Un mur de còdols baixa càrrega vertical, però no està fet per aguantar l’empenta horitzontal de les terres; en lloc de reforçar-lo, se li posa al davant un mur de contenció que se’n fa càrrec, i el bloc hi fa d’encofrat perdut i de cara vista. El que no surt a la foto és mitja feina: sense làmina drenant, tub dren i material granular al darrere, el mur acaba aguantant també l’aigua que no té sortida.

Els paraments es van netejar i rejuntar amb morter de calç, mai amb ciment. En un mur de còdols la pedra és rodona i no trava: qui treballa és el morter. El ciment és més dur i menys permeable que la pedra, i l’aigua que abans sortia per la junta passa a buscar sortida per la pedra, que és el que acaba descomponent-se. La junta es deixa lleugerament enfonsada perquè cada còdol es llegeixi.

L’accés es va resoldre amb l’arc rebaixat de maó massís rejuntat i una porta nova de dues fulles feta seguint la corba de l’intradós, presa amb plantilla perquè cap d’aquests arcs no és una corba perfecta. Sembla una decisió estètica i és estructural: tapiar la part alta d’un arc per encabir-hi un rectangle sol venir acompanyat de picar-ne el ronyó per fer-hi lloc, que és justament on no s’ha de tocar.

Per a una obra semblant, tres coses. La decisió es pren als caps de biga i no des de terra. L’aïllament ha d’anar dins de l’element que dona l’acabat. I la teula recuperada es pressuposta per hores i no per metres quadrats: desmuntar, triar i tornar a col·locar a mà és més car que posar teula nova i, tot i així, sol valer la pena.