Cuines a mida amb illa central

Les tres cuines venien del mateix lloc: una peça tancada, amb el rentat en un extrem i la cocció a l’altre, i una filera de mobles alts fins al sostre. Cap dels tres encàrrecs no va començar triant color. Va començar mirant què hi havia dins de la paret que separava la cuina del menjador.

És la decisió que més condiciona el pressupost. Un envà de separació s’obre en un matí; un mur de càrrega demana llinda, apuntalament i càlcul, i ja no és feina de cuina sinó d’estructura. I hi ha un tercer cas, el més freqüent en pisos: envà prim però amb el baixant o un conducte de ventilació a dins. Llavors la paret no cau del tot i queda un armari tècnic que ha de ser registrable. Això se sap picant un tros de guix, no dibuixant.

L’illa tampoc no és una qüestió de gust, sinó d’amplada. Vol un front de 60 cm de fondària, un pas lliure de 90, l’illa —que rarament baixa dels 90— i un segon pas de 90 si s’hi ha de poder passar pels dos costats: 3,30 m lliures com a mínim. Per sota, l’illa converteix la cuina en un passadís i val més una península. I els 90 cm no són cap capritx: amb 80, un calaix obert i una persona ja no hi caben alhora.

A la cuina de front blau petroli la cocció es va deixar al front perimetral, sota la campana d’acer, i l’illa es va reservar per a pla de treball i taula. Portar la placa a l’illa hauria obligat a creuar el sostre amb el conducte d’extracció des del centre de l’estança fins a la sortida existent. Contra la paret el recorregut és el més curt i el més recte, i és això el que fa que una campana tregui aire de debò: cada colze li resta cabal.

El detall d’aquesta illa que val la pena mirar de prop és la pota d’acer. El taulell de superfície compacta vola per un costat per fer de barra i el vol hi descansa. No és decoració: una peça que sobresurt més de vint-i-pocs centímetres treballa a flexió i s’ha de recolzar, amb un peu o amb un perfil metàl·lic amagat a sota. Quan no es fa, la peça no cau; es trenca el dia que algú s’hi asseu.

A la segona cuina, la de fronts crema, el buit fresat al taulell de l’illa és el de l’aigüera. Portar-hi aigua és fàcil; portar-hi el desguàs decideix el pressupost i la cota del paviment, perquè vol pendent fins al baixant, un 2 % com a mínim raonable. Només hi ha tres camins: rasa a la solera, si dona gruix i no és un forjat intocable; pujar el paviment de tota la cuina; o bomba trituradora. La tercera sembla la barata i és la que surt cara: un aparell més que sona, que s’espatlla i que s’ha de deixar accessible.

Hi ha dues decisions més que es veuen a la mateixa fotografia. L’acabat de fusta de les columnes es repeteix com a frontal darrere de la placa, i així el bloc alt i el frontal es llegeixen com una sola peça. I el forn i el microones van apilats a alçada de pit: una safata calenta surt en horitzontal en comptes d’haver-la d’aixecar des de baix. És la millora ergonòmica més barata d’una cuina i gairebé mai no es demana.

Aquesta cuina és de gas i l’altra, d’inducció. El gas obliga a mantenir les entrades d’aire i el conducte d’evacuació que marca la seva normativa; la inducció no, però demana el circuit independent de 25 A amb conductor de 6 mm² que el REBT reserva a la cuina i el forn (circuit C3 de la ITC-BT-25). En un pis antic, aquest circuit sovint no existeix.

La tercera fotografia és un primer pla d’una porta de roure massís i explica per què una fusteria a mida no és el mateix moble amb una etiqueta més cara. La porta no és una post: és un marc de muntants i travessers amb un plafó lliure dins d’una ranura. La fusta massissa es mou d’amplada amb la humitat de l’ambient, i un plafó encolat al marc s’esquerdaria el primer any; deixant-lo lliure, el moviment no trenca res.

A les cantonades s’hi veuen les clavilles quadrades: el passador que travessa la unió de metxa i caixa entre muntant i travesser i la bloqueja mecànicament, sense dependre només de la cola. Es deixa vista perquè no hi ha res a amagar. La contrapartida també s’ha de dir: una porta massissa pesa molt més que una de DM lacat i demana frontisses dimensionades i regulades.

L’ordre que estalvia diners en una cuina semblant és aquest: mirar què hi ha dins de la paret, decidir per on surt l’aire i per on baixa l’aigua, fixar la cota del paviment acabat i, només llavors, triar el front. El taulell es pren l’últim, amb plantilla i amb els mobles ja anivellats, perquè les parets d’un pis no fan escaire. A l’inrevés, cada decisió d’acabat obliga a desfer una decisió tècnica, i és exactament allà on una cuina es dispara de preu.