Masia amb arc de mig punt i encavallada de fusta

En un edifici així la feina comença mirant, no dibuixant. La façana ja n’explica la meitat: mur de còdols de riu lligats amb morter de calç, i cantoneres i brancals de pedra sorrenca picada. No és decoració. El còdol és rodó, no fa aresta i gairebé no trava, i la pedra treballada es reserva per als punts on el mur necessita cantell, que són les cantonades i els buits. Quan hi trobeu una obertura sense brancal de pedra, és posterior.

La fotografia de l’arc concentra la informació d’aquesta obra. S’hi veu un arc de mig punt de maó massís, el buit tapiat amb obra posterior on hi ha barrejat maó massís i maó foradat modern, i sobretot una franja clara que resegueix l’extradós de l’arc i puja en vertical fins a un permòdol de maó.

Aquest traçat no és casual. L’extradós —la línia on la rosca de l’arc toca el mur que hi ha al damunt— és exactament on esquerda un arc de fàbrica: l’arc cedeix uns mil·límetres i el parament superior, més rígid, no l’acompanya. La branca vertical que puja des de la clau és la segona meitat de la mateixa lesió. La pregunta tècnica no és si hi ha esquerda: és si continua viva.

Per a això serveix el guix. Un testimoni estès al llarg de la fissura és la manera més barata de saber-ho: si es trenca, el moviment continua; si aguanta un cicle sencer d’estacions, la lesió és antiga i està estabilitzada. Cal esperar tot un any, perquè moltes fissures d’aquests edificis obren i tanquen amb la humitat i la temperatura. La versió instrumentada és el fissuròmetre. La diferència no és acadèmica: una esquerda estabilitzada es resol rejuntant i cosint, i una de viva obliga a trobar-ne la causa abans de tocar res.

En una pallissa, una de les causes que sempre s’ha de descartar és l’encavallada. Funciona perquè el tirant impedeix que els parells s’obrin; si algú l’ha tallat o l’ha debilitat per guanyar alçada lliure, deixa de ser una encavallada i passa a empènyer els murs cap enfora. I quan els brancals s’obren, el primer element que ho denuncia és justament l’arc. Llegir l’arc i revisar el tirant són la mateixa comprovació feta des de dos llocs diferents.

El tapiat mereix un comentari a part: no aporta res estructuralment, tanca la ventilació que una pallissa necessitava i, sobretot, amaga el moviment, perquè amb l’arc cec no hi ha manera de veure si la corba es deforma. Quan es recupera, el buidat es fa per fases i apuntalat, perquè un arc que fa dècades que conviu amb el tapiat pot haver-hi trobat un recolzament que no li tocava.

La fotografia dels sostres mostra l’altre sistema constructiu de la casa: bigues de fusta amb revoltó de rajola ceràmica, en dos nivells. Les bigues van cada mig metre llarg i entre elles s’hi fa una volta baixa de rajola posada de pla. Per sobre hi ha un reblert de runa i terra fins al paviment, i aquest reblert és el pes que ningú compta: en un sostre que s’ha d’alleugerir, el primer que se’n va no és la biga, és el que hi ha a sobre.

El que es comprova és sempre el mateix. Els caps de biga, amb punxó i martell, obrint la caixa d’un parell de recolzaments. La fletxa, amb un fil tibat de mur a mur. Les serradures a terra, que denuncien corcs actius. I la carrera de fusta que reparteix sobre els permòdols, que sol estar pitjor que les bigues perquè toca el mur en tota la llargada. A la mateixa fotografia s’endevina un perfil metàl·lic col·locat més tard sota les bigues: aquests reforços són informació —algú ja hi va veure un problema— però si es fan sense resoldre’n el recolzament, només traslladen la càrrega més avall.

D’aquí surt el criteri: mínima intervenció sobre el que està sa i substitució honesta del que ja no compleix. Els elements originals són els únics que ja han demostrat que conviuen amb la resta, i cada substitució introdueix una trobada nova entre material vell i material nou, que és on apareixen les lesions dels deu anys següents. Amb els materials, la regla és la compatibilitat: els morters de calç són permeables al vapor i deformables, i acompanyen un mur que es mou una mica sense trencar-se. Segellar un mur de còdols amb ciment i pintura plàstica és la manera més ràpida de fer-lo malbé, perquè l’aigua ja no pot sortir per la junta i les sals cristal·litzen sota la superfície de la pedra i la desfan.

Al fons del pati hi ha el campanar del poble, i això és també un avís pràctic: abans de dibuixar res s’ha de mirar si el conjunt figura al catàleg de béns del POUM i què diuen les ordenances municipals, perquè en un entorn catalogat poden condicionar les obertures, el material i el color de la fusteria, els arrebossats i fins i tot la teula. L’ordre de la feina, en canvi, el marca l’aigua: en una masia es comença sempre per la coberta, perquè tot el que es faci a dins depèn que l’edifici estigui sec.

Què se n’aprèn per a una obra semblant: llegiu el mur abans del plànol; poseu testimonis a les fissures i espereu un cicle sencer d’estacions abans de decidir; tracteu els tapiats i els reforços que us trobeu com a informació, perquè algú els va posar per alguna cosa; i no espereu un pressupost tancat d’una masia fins que la coberta no estigui oberta.