Bany dels anys setanta a Cassà de la Selva

Aquesta fitxa no ensenya un bany acabat: ensenya un punt de partida. La publiquem perquè és exactament el bany que ens trobem en molts habitatges de Cassà de la Selva i de la resta del Gironès construïts a la segona meitat del segle passat, i perquè un estat previ explica millor que cap render per què una reforma de bany no és una qüestió de gust.

Inventari del que es veu a la fotografia. Un plat de dutxa de planta petita i vora alta, encaixat entre dos paraments. Una cortina de plàstic penjada d’una barra. Enrajolat original de peça petita amb dibuix geomètric, i un dibuix diferent a cada parament. Una aixeta monocomandament de banyera amb flexible, sense barra ni suport de ruixador. Una barra de subjecció cromada afegida amb els anys. I, a la dreta, una canonada vista pintada del mateix color que la paret.

La primera limitació és dimensional. Un plat com aquest obliga a pujar un graó per entrar-hi i deixa molt poc espai per moure-s’hi a dins: no hi caben ni un seient ni una persona que n’ajudi una altra. La vora, que és l’element que hauria de contenir l’aigua, és alhora l’obstacle que s’ha de superar dues vegades al dia. Passar per damunt d’una vora alta amb el peu mullat i sense res on agafar-se és, geomètricament, la maniobra més compromesa de tot el bany.

La cortina no és un tancament, és una peça flexible. Se separa del plat amb el corrent d’aire, deixa passar aigua pels laterals i, sobretot, per la vora inferior. L’aigua que surt no es queda a la vista: s’escola per la junta entre el plat i el paviment i es reparteix per sota. Quan al cap d’uns anys apareix una taca al sostre de sota o una humitat al peu del parament del costat, l’origen sol ser aquesta junta i no una canonada trencada.

La rajola dels anys setanta no acostuma a fallar per ella mateixa: l’esmalt aguanta i el dibuix, sincerament, torna a estar de moda. El que falla és la junta. Ciment gris i ample, cinquanta anys de vapor i de productes de neteja, i el resultat és una junta porosa, fosca i impossible de recuperar fregant. A la fotografia també s’hi veuen forats i ancoratges d’accessoris retirats: cadascun és un camí obert cap al morter d’agafada.

L’aixeta és de banyera i no de dutxa: no és termostàtica i no té cap topall de temperatura. En una instal·lació antiga, amb l’escalfador regulat alt i sense mescladora, la temperatura de sortida canvia quan algú obre una altra aixeta de la casa. És el mecanisme habitual de les cremades domèstiques i és, de totes les millores possibles, la més barata de resoldre: un termostàtic amb topall de seguretat als 38 °C.

A la part de l’estança que es veu a la fotografia no hi ha cap reixeta d’extracció. Un bany sense renovació d’aire manté el vapor sobre les superfícies fredes durant hores, i això és el que alimenta la floridura de les juntes, de la fusteria i del sostre. El CTE DB-HS 3 fixa avui l’extracció als banys; els habitatges d’aquesta època es van construir amb un altre criteri, o bé amb una ventilació natural que amb el temps s’ha acabat tapant.

L’electricitat no es veu en una fotografia, però és el capítol que sempre s’ha de revisar en un bany d’aquesta antiguitat. La ITC-BT-27 del Reglament Electrotècnic de Baixa Tensió defineix els volums de protecció al voltant de la dutxa i limita què s’hi pot instal·lar i amb quin grau de protecció. En instal·lacions d’aquests anys és habitual trobar punts de llum o preses situats dins d’aquests volums i banys sense connexió equipotencial.

La barra de subjecció cromada és, tècnicament, la peça més informativa de la fotografia. No formava part del bany original: es veu que es va afegir després, sobre l’enrajolat existent. I aquesta és la lliçó tècnica, vàlida per a qualsevol bany: una barra collada sobre rajola vella aguanta només el que aguanti l’agafada d’aquella rajola. Una barra de suport ha d’anar ancorada al suport massís del darrere, no a l’esmalt ni al morter de tres centímetres, i per això és una peça que es replanteja durant l’obra i no s’afegeix al final.

Quan un bany presenta tots aquests símptomes junts —plat petit amb vora, cortina, juntes esgotades, aixeta no termostàtica, cap extracció visible i una barra afegida—, canviar només el plat és gastar diners a mitges. La intervenció que els resol tots alhora és la mateixa: enderroc de la zona humida, desguàs nou, impermeabilització contínua, plat enrasat amb el paviment, mampara rígida, aixeteria termostàtica, extracció mecànica i circuit elèctric refet.

Això no vol dir que la substitució ràpida no serveixi mai. Treure la banyera o el plat vell i encaixar-hi un plat nou en un dia és una solució raonable quan la resta del bany està en bon estat i el que molesta és només l’alçada de la vora. Deixa de ser-ho quan el que falla és la impermeabilització, el desguàs o la instal·lació elèctrica, perquè aleshores el problema queda tapat sota el plat nou i torna a sortir més tard i més car. La diferència s’ha de veure abans, no després.

Davant d’un bany així, l’ordre útil de preguntes és aquest. Hi ha taques d’humitat a l’estança de sota o al peu dels paraments del costat? El gruix disponible fins al forjat permet una canaleta o una bunera de perfil baix, o cal buscar una altra solució de desguàs? Hi ha conducte o façana per treure l’aire? Hi ha a casa algú amb mobilitat reduïda, ara o previsiblement aviat? Les respostes decideixen si n’hi ha prou amb una substitució o si toca reforma completa, i contestar-les amb una visita és molt més barat que contestar-les amb l’obra començada.