Bany amb porcellànic de gran format

Aquest bany es va resoldre amb el mateix criteri a paret i a terra: peça gran, junta fina i el mínim de talls possible. El motiu no és estètic. La junta de ciment és la part més porosa del conjunt i és la primera que es torna fosca amb el vapor i el sabó; reduir metres lineals de junta és reduir la superfície que s’embruta i el temps que s’hi dedica cada setmana.

Passar de la rajola petita a la peça gran no és comprar una altra caixa. Canvia el suport, que ha de quedar molt més pla; canvia l’adhesiu, que ha de ser com a mínim de tipus C2 segons la UNE-EN 12004 i s’aplica a doble encolat; i canvia la manera de treballar, amb anivelladors, ventoses i dues persones per peça. La peça gran perdona molt menys: allò que en una rajola de vint centímetres és un mil·límetre repartit, en una peça llarga és un ressalt que es veu a contrallum.

El doble encolat és el punt on es decideix la durabilitat. L’adhesiu s’estén amb llana dentada sobre el suport i també al dors de la peça, sempre amb els solcs en la mateixa direcció i paral·lels al costat curt, perquè l’aire pugui sortir quan la peça s’assenta. Un buit sota una peça gran és una peça que sona i que s’esquerda amb el primer cop sec; en zona humida, a més, és aigua que es queda parada allà on ningú la veu.

El detall que val la pena mirar de prop en aquesta obra són les cantoneres. A les arestes vistes, en lloc de tallar les peces a inglet, s’hi va col·locar perfil d’acer inoxidable de terra a sostre. Un inglet deixa el cantell del porcellànic reduït a pocs mil·límetres de material: és el primer punt que salta amb el cop d’una escala, d’una galleda o d’una maleta. El perfil metàl·lic encaixa el cop i, de passada, resol la diferència de gruix entre el porcellànic gris i el revestiment clar del costat.

El perfil no s’enganxa a sobre quan tot està acabat. L’ala perforada va per sota de la peça, dins de l’adhesiu, i la peça de la cara contigua hi recolza. Per això s’ha de triar abans de començar a col·locar: l’alçada del perfil ha de correspondre al gruix real de la peça més el de la capa d’adhesiu, i un perfil de 10 mm i un de 12,5 mm no són intercanviables un cop la primera filada està posada.

A la fotografia del racó hi ha una altra cosa que distingeix una obra d’una altra: les juntes horitzontals de les dues cares es troben a la mateixa alçada al gir. Perquè això passi s’ha de replantejar tot el parament abans de començar, decidir on cau la filada tallada i repartir la diferència entre la primera i l’última. Si s’arrenca per un extrem i s’avança sense replanteig, el desfasament acaba apareixent precisament al racó, que és on la vista s’atura.

El plat de dutxa és d’obra i es va revestir amb porcellànic marbrat de gran format, de manera que la superfície que rep l’aigua queda pràcticament sense junta. Té una contrapartida que convé saber: com menys juntes hi ha, menys marge queda per corregir el pendent sobre la marxa. El pendent ha de quedar format al morter i comprovat amb regle abans de col·locar res, perquè amb peça gran ja no hi ha manera d’anar-lo ajustant peça a peça.

Quan es tria el material d’un plat convé mirar què demana la norma i no només com queda la mostra. El CTE DB-SUA 1 exigeix classe 3 de resistència al lliscament al terra de les dutxes i classe 2 a la resta del bany. Hi ha porcellànics marbrats amb acabat antilliscant que compleixen sense semblar un paviment de piscina; el que no funciona és endur-se la versió polida del catàleg perquè a la botiga brilla més.

El paviment és de gran format rectangular i està col·locat a trencajunt curt: el desplaçament entre filades és d’aproximadament un terç de la peça i no de la meitat. Amb peces llargues, la trava al cinquanta per cent fa coincidir el centre d’una peça —que és on la lleu corba de fabricació és més alta— amb l’extrem de la veïna, i el resultat són ressalts. Els mateixos fabricants recomanen limitar la trava en formats llargs. És un detall que no es veu en fotografia i que es nota amb el peu descalç.

El paviment travessa el buit de la porta i continua a l’altra banda. Això obliga a fixar la cota d’acabat abans de muntar el bastiment de la porta de roure: si el terra puja i el bastiment ja és col·locat, la fulla frega o s’ha de rebaixar. La fusteria interior es munta al final, quan el paviment ja és a la seva cota definitiva i s’ha pogut mesurar el forat real amb el terra posat.

Les juntes no són un acabat, són part de la solució. Encara que la junta entre peces sigui de pocs mil·límetres, no pot ser zero: la peça es dilata i el suport també. Es deixa junta perimetral contra tots els paraments, tapada després pel sòcol o pel segellat, i s’utilitza ciment de junta de classe CG2 segons la UNE-EN 13888, amb absorció d’aigua reduïda. Als angles i a l’encontre entre paviment i parament, segellat elàstic i mai ciment: un angle sempre treballa.

Què se n’aprèn per a un bany semblant. El gran format no surt car pel material, sinó pel que exigeix abans de col·locar-lo: suport regularitzat, replanteig dibuixat de tots els paraments, adhesiu i perfils decidits d’entrada i més hores per metre quadrat. Si aquestes quatre partides no es pressuposten, la peça gran acaba col·locada com si fos peça petita i tornen els ressalts i els cantells escantonats. Fet com toca, el que queda és un bany amb pocs metres de junta i unes arestes que aguanten l’ús diari.