Reforma de terrassa i impermeabilització pas a pas

Una terrassa és una coberta. Fa la mateixa feina que un teulat —parar l’aigua— amb dos agreujants: és plana, de manera que l’aigua no marxa sola, i s’hi camina, s’hi posen testos i s’hi ancora una barana. Per això és on la reparació mal feta és més freqüent i on el símptoma apareix més lluny de la causa. Si el que teniu és una coberta inclinada de teula o de panell, el cas és un altre i el tractem a la pàgina de cobertes de panell sandvitx.

La terrassa, primera sospitosa d’una taca al sostre

Un forjat no és una safata estanca. Un cop l’aigua ha travessat la impermeabilització, camina per damunt del forjat o per dins de les seves cavitats fins que troba una junta, una biga o una perforació per on baixar. Per això la taca del pis de sota rarament coincideix amb el forat: pot sortir tres metres més enllà o al costat d’un llum encastat, que sol ser el camí més fàcil.

El calendari és el que separa una filtració de terrassa d’una condensació o d’una fuita. La filtració es mou amb la pluja: apareix o creix entre unes hores i dos o tres dies després, i llavors s’atura. La condensació va amb l’hivern i amb les cantonades. I la fuita d’una canonada creix cada dia, plogui o no. Aquesta distinció la desenvolupem a l’article sobre com distingir capil·laritat, condensació i filtració, i val la pena fer-la abans de tocar res: la reparació de cada cas és incompatible amb la dels altres.

• La taca és a la planta immediatament inferior a una terrassa, un terrat o un balcó.
• Creix a batzegades després de la pluja i s’atura els dies secs.
• Hi ha eflorescències blanques o el guix del sostre es desprèn a plaques.
• Empitjora amb les pluges de vent i no amb les tempestes d’estiu curtes.
• Si és perimetral, contínua i torna cada hivern sense relació amb la pluja, no és filtració: és un pont tèrmic. En parlem més avall.

Com se sap per on entra l’aigua

1. Datar-ho. Marqueu la vora de la taca amb llapis i la data després de cada pluja durant tres o quatre setmanes. Un mes de registre val més que qualsevol aparell.
2. Descartar la fontaneria. Tanqueu aixetes i electrodomèstics, llegiu el comptador, espereu mitja hora sense consumir i torneu a llegir: si s’ha mogut, hi ha fuita a la xarxa de pressió.
3. Mirar-ho des de dalt: trobada amb les parets, coronament de l’ampit, desguassos, ancoratges de la barana, juntes i punts on quedin bassals l’endemà. Un bassal és un pendent que no existeix.
4. Mullar per zones amb la mànega, un sol sector cada vegada durant vint minuts, de baix cap amunt i amb algú mirant des de dins. Mullar-ho tot alhora no serveix de res: si surt aigua, no sabreu d’on venia.
5. Provar el desguàs a part, abocant-hi aigua amb colorant: si la taca s’activa, el problema és la unió de la làmina amb la cassoleta o amb el baixant, no la superfície.
6. Inundar només si es pot. És la prova més concloent, però cada centímetre d’aigua són 10 kg per metre quadrat: cinc centímetres en 20 m² són una tona damunt del forjat. Sense algú que confirmi que l’estructura ho aguanta, no es fa.

La càmera termogràfica i l’higròmetre ajuden a delimitar la zona humida, però no diuen per on entra: veuen on hi ha aigua, no el camí que ha fet. Serveixen per acotar l’obertura, no per substituir-la.

Les capes d’una terrassa, de baix a dalt

Una terrassa transitable no és un paviment amb una tela a sota: és un paquet de capes on cada una fa una feina i cap no en pot fer dues. El CTE DB-HS 1 les enumera, i val la pena saber-ne els noms perquè és el vocabulari amb què està escrit un pressupost seriós.

A la coberta convencional l’aïllament va sota la impermeabilització i, per sota, una barrera de vapor: el DB-HS 1 la fa obligatòria quan segons el càlcul del DB-HE 1 es preveu que hi hagi condensacions dins de l’aïllant. A la invertida l’ordre es capgira: la làmina va adherida a la formació de pendents i l’aïllament li va a sobre, protegint-la del sol, de la calamarsa i del salt tèrmic. Llavors no cal barrera de vapor, perquè la mateixa impermeabilització en fa; a canvi, l’aïllament ha de ser poliestirè extruït apte per a coberta invertida, l’únic que aguanta anys mullat sense perdre prestacions. Poliestirè expandit o llana mineral en aquesta posició són diners tirats a la primera pluja.

Sobre un edifici existent la decisió sovint la marca el gruix disponible. Cada capa suma: 5 a 12 cm de pendents, 4 a 8 d’aïllament, un centímetre llarg de làmina i 5 a 8 de paviment poden ser 20 cm que no caben sota el llindar d’una porta ni sota una barana existent. Per això la primera mesura d’una terrassa no és la superfície: és quants centímetres hi ha entre el forjat i el llindar.

Pendents: quant, cap a on i quant pesen

El DB-HS 1 fixa per a les cobertes planes pendents entre l’1 % i el 5 % segons el tipus de protecció. A la pràctica, per sota de l’1,5 % qualsevol irregularitat del morter genera un bassal i per sobre del 3 % una terrassa transitable és incòmoda: la franja raonable en un terrat d’habitatge és entre l’1,5 % i el 2,5 %. El pendent ha d’anar sempre cap als desguassos i mai cap a la façana, cap a la porta o cap a una mitgera. En una terrassa llarga amb un sol desguàs a l’extrem, sovint surt més barat i més prim posar-ne dos i partir la superfície en dues aigües que fer una capa de 15 cm.

I el pendent pesa. Formar-lo amb morter tradicional sobre un forjat existent afegeix una càrrega permanent que gairebé ningú no comprova abans de començar.

Quatre sistemes d’impermeabilització, comparats

No hi ha un sistema millor: hi ha un sistema adequat a la geometria, al suport i a qui l’ha de posar. El que més determina el resultat no és la marca de la làmina, sinó la quantitat de trobades i penetracions que té la terrassa. Una superfície neta de 30 m² admet gairebé qualsevol solució; un terrat amb quatre xemeneies, dos graons i una escala, no.

Les incompatibilitats de la taula són la causa de bona part de les reparacions que fallen als dos o tres anys, i per això el DB-HS 1 demana capes separadores entre materials químicament incompatibles: un pressupost que no anomena la capa separadora és un pressupost incomplet. I si el sistema triat és un morter flexible, demaneu que el producte sigui conforme a la UNE-EN 14891, la norma dels impermeabilitzants aplicats en forma líquida sota rajola ceràmica adherida. És l’única manera de saber que el que us posen sota les rajoles és un impermeabilitzant i no una imprimació.

La trobada amb la paret: el detall que més falla

La làmina no s’atura on acaba el terra: ha de girar i pujar pel parament vertical. El DB-HS 1 demana que es prolongui fins a una alçada mínima de 20 cm per damunt de la protecció de la coberta, és a dir, per damunt del paviment acabat i no per damunt de la làmina.

La cantonada entre terra i paret és un angle recte, i cap làmina no fa un angle recte sense patir. Per això s’hi fa una mitja canya: la trobada s’arrodoneix amb un radi d’uns 5 cm o s’aixamfrana una mesura equivalent, segons el sistema. Sense mitja canya, la làmina queda tibant a l’aresta i és exactament allà on s’esquinça al cap de pocs cicles de fred i calor.

El tercer punt és el cap de l’entrega. Els 20 cm no serveixen de res si la vora superior queda enganxada a l’arrebossat: l’aigua que baixa per la paret s’hi fica per darrere. El remat correcte és una regata amb la làmina ficada a dins i segellada, un perfil metàl·lic cargolat i segellat, o un retranqueig del revestiment. I si el parament és un ampit, el coronament ha de portar peça amb goteró als dos costats i pendent cap a dins de la terrassa: un coronament pla i llis és una safata que aboca aigua per totes dues cares.

• Entrega de 5 cm perquè «ja no hi cabia més»: el primer ruixat amb vent la supera.
• Làmina acabada a l’aire i tapada amb una massilla que dura dues temporades.
• Mitja canya feta amb el morter de pendents, ja seca i disgregada quan es posa la làmina.
• Sòcol de gres enganxat per sobre de l’entrega, que la trenca quan es dilata.
• Ancoratges de barana passants a través de la làmina: és la manera més segura d’estrenar una filtració el dia del lliurament.

El llindar mereix un paràgraf. Quan la terrassa dona a un menjador per una porta corredissa, els 20 cm d’entrega i el nivell del paviment interior es barallen sempre. La sortida tècnica no és baixar l’entrega: és posar una canal lineal amb reixa a tot l’ample de la porta, connectada al desguàs, i mantenir un parell de centímetres de desnivell cap enfora. Es dibuixa abans, no s’improvisa amb el marc ja col·locat.

Desguassos i sobreeixidors: per què en calen dos

La raó del mínim de dos no és el cabal, és l’embús: una terrassa amb un sol desguàs és una piscina esperant una fulla, i el que enfonsa un forjat no és la pluja sinó el pes de l’aigua acumulada.

El DB-HS 1 posa a més unes condicions al desguàs que a l’obra es passen per alt sistemàticament: la cassoleta ha de ser una peça prefabricada compatible amb la làmina, amb una ala de 10 cm d’amplada com a mínim; la impermeabilització s’ha de prolongar 10 cm per sobre d’aquesta ala; el suport s’ha de rebaixar al voltant de l’embornal perquè, un cop posada la làmina, encara hi hagi pendent cap al forat; l’embornal s’ha de separar 50 cm com a mínim de qualsevol paret o element que sobresurti; i la seva vora superior ha de quedar per sota del nivell d’escorrentia. Un desguàs arran de paret, a la mateixa cota que el paviment i amb la làmina encolada per sobre, és el segon punt d’entrada d’aigua més freqüent que veiem.

El sobreeixidor és la vàlvula de seguretat, i el DB-HS 1 l’exigeix quan la coberta té un sol baixant, quan la geometria fa que l’aigua no pugui sortir per un altre embornal si un s’obtura, o quan l’embús d’un baixant pot generar una càrrega que comprometi l’estructura. És un forat que travessa l’ampit i ha de quedar a una alçada intermèdia de l’entrega de la impermeabilització i, en tot cas, per sota de qualsevol accés a la terrassa: la idea és que l’aigua caigui al carrer abans d’entrar al menjador. Ha de sobresortir 5 cm com a mínim de la cara exterior i tenir pendent cap enfora.

Paviment sobre plots o paviment adherit

El plot resol tres problemes de cop: l’aigua ja no ha de sortir per la superfície trepitjable, la làmina queda ventilada i més fresca, i el dia que hi hagi un problema s’aixequen quatre lloses i es veu. A canvi puja el nivell, i aquí hi ha una trampa que gairebé ningú no comprova: la barana. El DB-SUA 3 demana barreres de protecció de 0,90 m d’alçada com a mínim quan el desnivell que protegeixen no supera els 6 m, i d’1,10 m en la resta de casos, mesurats des del nivell del terra. Si pugeu el paviment 10 cm, la barana en perd 10: una barana d’un metre sobre un desnivell de vuit metres es queda per sota del mínim només per haver canviat el terra.

El paviment adherit és més prim i més barat, i demana disciplina: junta perimetral d’uns 8 a 10 mm contra totes les parets i mai reblerta amb morter rígid; juntes de partició que trenquin els panys grans; adhesiu ciment deformable de la classe C2 amb doble encolat perquè no quedin bosses d’aigua sota la peça; rejuntat flexible; i gres porcellànic d’absorció baixa —el grup BIa de la UNE-EN 14411 és el d’absorció igual o inferior al 0,5 %—, que és el que aguanta les gelades de gener a la vall del Terri sense escrostonar-se. Si esteu triant material, ho ampliem a la pàgina de paviments.

Antilliscament: què vol dir classe 3

El DB-SUA 1 classifica els paviments per la seva resistència al lliscament a partir del valor Rd de l’assaig del pèndol: classe 0 fins a 15, classe 1 entre 15 i 35, classe 2 entre 35 i 45 i classe 3 per sobre de 45, que és la que el document demana per a zones exteriors, dutxes i vores de piscina.

Aquesta exigència s’aplica a usos com el comercial, l’administratiu, el docent, el sanitari, el residencial públic i el de pública concurrència; a l’interior dels habitatges no és exigible. Ara bé, la classificació és el llenguatge dels fabricants i l’única dada objectiva que teniu per triar: en una terrassa d’habitatge demanem classe 3 igualment, i en un local o una oficina —on sí que és exigible— no hi ha discussió, com expliquem a la pàgina de reformes de locals i oficines. Vigileu dues coses: els porcellànics polits i els de gran format brillant baixen de classe encara que el catàleg parli d’«exterior», i la classe es refereix a la peça neta, de manera que una capa de molsa a la banda nord la deixa en no res.

Terrasses sobre habitatge: el cas especial

Una terrassa que té una habitació a sota no és ben bé una terrassa: és el sostre de casa d’algú i una coberta alhora. Sense aïllar, el paquet de capes pateix un salt tèrmic brutal —a Girona, una superfície fosca al sol de juliol pot passar dels 60 °C i una matinada de gener baixa de zero—, i aquest recorregut és el que trenca els morters, obre les juntes i envelleix les làmines. El DB-HE 1 fixa transmitàncies límit per a les cobertes i les fa exigibles quan la intervenció renova una part significativa de l’envolupant tèrmica de l’edifici; ho mirem des de l’altra banda a l’article sobre per on començar a aïllar la casa.

Aïllar el pla i no la trobada genera una humitat que no ve de la pluja. El cantell del forjat i l’arrencada de l’ampit són ponts tèrmics: si l’aïllament s’atura a la vora, la cantonada del sostre de sota es queda freda, condensa i cria floridura perimetral cada hivern. La reparació que se’n deriva és inútil, perquè es torna a impermeabilitzar una terrassa que no filtra. La distinció és senzilla —perimetral, contínua, cada hivern i sense relació amb la pluja— i la solució és prolongar l’aïllament per la cara interior de l’ampit almenys 40 o 50 cm, o resoldre el cantell del forjat per fora.

Queda qui decideix i qui paga. En un edifici en règim de propietat horitzontal la coberta és element comú encara que el terrat sigui d’ús exclusiu d’un habitatge; a Catalunya la matèria és al llibre cinquè del Codi civil de Catalunya (Llei 5/2006), que distingeix la conservació dels elements comuns del manteniment ordinari, que pot correspondre a qui en té l’ús exclusiu. La conseqüència pràctica és que la reparació sovint no és una decisió individual: documenteu la filtració amb fotos i dates, comuniqueu-la per escrit a la comunitat i feu que consti a l’acta abans de contractar res. I si la terrassa és el sostre de l’habitatge d’un altre, el soroll d’impacte també hi entra —el DB-HR tracta els elements horitzontals que separen unitats d’ús diferents— i un paviment sobre plots hi juga a favor.

Què val, en franges de mercat

Traduït a escenaris, en una terrassa de 20 m²: una reparació acotada de trobades i desguassos es mou entre uns 900 i uns 2.200 €; una impermeabilització nova aplicada sobre el paviment existent amb sistema líquid, entre uns 2.000 i uns 3.500 €; i refer-la sencera —enderroc, pendents, aïllament, impermeabilització i paviment—, entre uns 6.000 i uns 11.000 €. La segona opció és temptadora i de vegades és la correcta, però només si el paviment existent està sa, ben adherit i sense humitat atrapada a sota. Si hi ha aigua entre capes, tapar-la és el mateix error que pintar sobre una humitat.

Dues coses que no surten a la taula i sí a la factura: els mitjans d’accés —bastida, plataforma o grua— i els tràmits. Impermeabilitzar una terrassa acostuma a ser obra menor amb comunicació prèvia, però si cal bastida a la via pública hi ha una ocupació que es demana a part; ho expliquem a l’article sobre permisos per reformar a Girona. I les obres de renovació i reparació en habitatges tributen al 10 % d’IVA segons l’article 91 de la Llei 37/1992 quan el destinatari és un particular o una comunitat de propietaris, l’habitatge té més de dos anys i qui fa l’obra no aporta materials per un cost superior al 40 % de la base imposable; per sobre d’aquest 40 %, l’operació sencera va al 21 %.

Què mirem en una visita

Comencem per baix: on és la taca, quan la vau veure per primera vegada i què fa quan plou. Després pugem i mirem el perímetre, el coronament de l’ampit, els desguassos, els ancoratges i les juntes, comprovem si queden bassals i on, i mesurem quants centímetres hi ha entre el forjat i el llindar, que és el que decideix si la terrassa es pot refer sencera o s’ha de resoldre amb un sistema prim. D’aquí surt un pressupost per partides on cada detall crític —mitja canya, entrega, cassoleta, sobreeixidor, coronament— té la seva línia. En una terrassa, la diferència entre un pressupost de dues línies i un de quinze és la diferència entre tornar-hi d’aquí a tres anys o no.