Mà d’obra i materials: on van els diners d’una reforma

«Què és el més car d’una reforma?» és de les preguntes que més ens fan, i gairebé sempre s’espera la mateixa resposta: la cuina, el bany, el marbre. La resposta de veritat és més avorrida i molt més útil: el més car és el temps de gent qualificada, repartit dins de totes les partides i, per això mateix, invisible al pressupost. Aquest article explica quina part del vostre diner compra producte i quina part compra hores.

La proporció real entre mà d’obra i material

No hi ha una xifra única, però sí una franja que es repeteix. En reforma d’habitatge, la mà d’obra —paletes, ajudants i els industrials de cada gremi— acostuma a moure’s entre el 40 i el 60 % del pressupost d’execució, i el material entre el 30 i el 50 %. La resta és tot allò que no és ni una cosa ni l’altra: mitjans auxiliars, seguretat, gestió de residus i l’estructura que sosté l’empresa.

Dues forces mouen aquesta proporció en direccions contràries. La gamma: quan pugeu de gamma no compreu més hores, compreu un material més car col·locat amb les mateixes hores. I la complexitat: quan hi ha canvis de distribució, instal·lacions completes, patologies o accessos difícils, el que creix són les hores. Un bany de gamma alta en un pis dels noranta i un de gamma bàsica en una casa de poble poden costar el mateix i tenir reparticions oposades.

Dos pressupostos amb el mateix total poden tenir, doncs, dues meitats molt diferents, i el que porta més material no és necessàriament el més ben executat. El que decideix si una reforma aguanta vint anys gairebé mai és la marca de la rajola: és qui la va col·locar, sobre què i amb quin temps.

On van els diners, capítol per capítol

Aquest és el repartiment que veiem més sovint en una reforma integral d’un pis de 80 a 100 m² amb instal·lacions noves i canvis puntuals de distribució. Cada línia inclou el seu material i les seves hores: a l’obra no existeix una línia de «mà d’obra» separada de la feina que fa.

La taula es llegeix en dues direccions. En vertical us diu on és el diner: paviments i revestiments, cuina i fusteria interior s’emporten entre els tres prop d’un terç del pressupost. En horitzontal us diu de quina mena és: als capítols de dalt compreu sobretot hores i als de baix sobretot producte.

Per això, si heu de retallar, ja sabeu per quin costat. Canviar de referència de material no té cap conseqüència tècnica sempre que la nova sigui apta per a l’ús; treure temps d’un enderroc, d’una impermeabilització o d’una preparació de parets es veu al cap de dos anys.

Què hi ha dins del preu d’una partida

Al pressupost hi llegiu «enrajolat de parament vertical, 32 m², a tants euros el metre». Aquell número no és el preu de la rajola ni el de l’hora del col·locador: és un preu compost que ha de cobrir sis coses.

En obra pública la manera de compondre’l està reglada i serveix de referència: l’article 131 del Reial decret 1098/2001 afegeix al pressupost d’execució material unes despeses generals d’estructura del 13 al 17 % i un benefici industrial del 6 %. Una reforma privada no hi està obligada, però l’estructura del preu és exactament la mateixa, i és el que explica per què un preu «a pèl» sempre sembla més barat.

Les quatre últimes línies són exactament les que desapareixen d’un preu de barra de bar. No deixen d’existir: algú les paga igualment. Si no és a la factura, es paguen amb la butxaca de qui fa la feina, amb la seva cotització o amb la qualitat del que us queda a casa.

Per què un preu «només mà d’obra» no es pot comparar

Us arriba un pressupost per partides per a un bany complet i, pel mateix bany, un preu de «mà d’obra, el material el poses tu» que és menys de la meitat. Sembla que hi hagi milers d’euros de diferència. No n’hi ha cap: són dues coses que no es poden restar.

• Al preu de partida hi ha material, hores, mitjans auxiliars, gestió de residus, coordinació entre gremis i garantia. Al preu de mà d’obra hi ha hores.
• Els retalls, les peces trencades i el material que sobra ja són dins de la partida. Amb material vostre els pagueu a part, i sovint dues vegades.
• Si al cap d’un any un junt es fissura, a la partida hi ha un únic responsable. Amb material vostre, la primera conversa és sobre de qui és la culpa.
• Un preu de partida només es pot comparar amb un altre preu de partida, amb el mateix amidament i el mateix abast.

Per comparar-los de veritat, poseu-los en dues columnes amb els mateixos amidaments i busqueu quines línies falten a un dels dos. Gairebé sempre la diferència no és de preu unitari sinó d’abast: enderroc, protecció del que es queda, retirada de runa, ajudes de paleteria a l’electricista i al lampista, i la pintura final. Les preguntes concretes que cal fer abans de signar ja tenen article propi.

Comprar el material pel vostre compte: qui respon de què

La lògica és evident: si la botiga me’l ven a mi, m’estalvio el marge de qui me’l porta. A la pràctica, el que s’estalvia per un costat es perd per tres.

Té sentit per a una peça concreta —una aixeta determinada, una llumenera, un moble que us agrada— si esteu disposats a assumir-ne el termini i la decidiu abans de començar, amb les fitxes tècniques a la mà. El que gairebé mai no surt a compte és comprar el material que fa la feina de veritat: ciment cola, morters, làmines impermeabilitzants, tubs i fixacions. És barat en relació amb el total i és exactament allò de què depèn que la partida aguanti.

L’IVA depèn de quant material aporta l’empresa

L’article 91 de la Llei 37/1992 de l’impost sobre el valor afegit permet aplicar el tipus reduït del 10 % a les obres de renovació i reparació d’habitatges, però només si es compleixen tres condicions alhora.

1. Qui encarrega l’obra és una persona física que no actua com a empresari o professional i destina l’habitatge a ús particular; les comunitats de propietaris també hi entren.
2. L’habitatge es va acabar de construir o de rehabilitar com a mínim dos anys abans de començar les obres.
3. Qui executa les obres no aporta materials per un cost superior al 40 % de la base imposable de l’operació.

La tercera condició és la que lliga tot aquest article amb la factura. Si l’empresa aporta material per sobre d’aquest llindar, l’operació sencera —hores incloses— tributa al tipus general. I si el material el compreu vosaltres, el pagareu al 21 % a la botiga quan dins d’una partida hauria pogut anar al tipus reduït amb la resta: sobre un material que sigui el 40 % de l’obra, aquests onze punts són prop d’un 4 % del total, sovint més que el marge que us volíeu estalviar. Qualsevol decisió fiscal concreta l’ha de confirmar el vostre assessor amb les dades de la vostra obra.

Les partides que no es veuen

Hi ha una part del pressupost que no deixa cap rastre visible quan l’obra s’acaba. És la primera que es retalla quan es demana un preu més baix, i és on hi ha bona part de la diferència entre dos pressupostos del mateix bany.

• Protecció del que es queda: entrada, ascensor, portes, mobiliari i replà. És un dia de feina i evita una reclamació de la comunitat.
• Ajudes de paleteria als industrials: obrir i tancar regates, passos de conductes i forats. Quan no consten enlloc, acaben sent del client.
• Gestió de residus: el Reial decret 105/2008 obliga a lliurar la runa a un gestor autoritzat, i els ajuntaments demanen fiança en concedir la llicència.
• Seguretat i salut: el Reial decret 1627/1997 obliga a designar un coordinador quan a l’obra hi treballa més d’una empresa.
• Legalitzacions: certificat d’instal·lació elèctrica i la documentació que després us demanaran per vendre o llogar.
• Neteja final i repassos: la setmana que gairebé ningú pressuposta i que sempre existeix.

Per què una hora d’oficial no val el mateix que una d’ajudant

Perquè no compren la mateixa cosa. Una hora d’ajudant compra força de treball; una hora d’oficial o d’industrial qualificat compra criteri, i el criteri és el que evita haver de refer la partida. No trobareu aquí tarifes per ofici —varien segons el conveni, el gremi i el moment—, però sí què compreu exactament.

A l’habilitat s’hi suma l’estructura. El cost d’una hora inclou la cotització, el conveni del sector, els equips de protecció i la formació obligatòria en prevenció de riscos, i la Llei 32/2006 reguladora de la subcontractació al sector de la construcció exigeix a les empreses que hi intervenen estar inscrites al Registre d’Empreses Acreditades i acreditar aquesta formació. Quan un pressupost és molt més barat que la resta, la pregunta útil no és «com pot ser», sinó «quina d’aquestes línies no hi és».

Llavors, què és el més car d’una reforma?

Depèn de com es compti, i les tres respostes són certes alhora.

1. Per capítol, paviments i revestiments, seguit de la cuina: entre tots dos poden passar del 25 % del pressupost.
2. Per naturalesa del cost, la mà d’obra, repartida dins de totes les partides i per això mai visible en una sola línia.
3. Per decisió, moure coses de lloc: canviar la distribució, moure un punt d’aigua o baixar un sostre encareix instal·lacions, paleteria i revestiments alhora.

I una quarta resposta que no surt a cap pressupost: el més car és el que s’ha de tornar a fer. Una impermeabilització mal resolta o una instal·lació que no es pot certificar es paguen dues vegades, i la segona sempre val més, perquè s’hi ha d’afegir enderrocar el que ja estava acabat.

Com llegir un pressupost per veure on van els diners

1. Exigiu capítols i amidaments: metres quadrats d’enrajolat, metres lineals de regata, unitats de mecanisme.
2. Comproveu que hi consten l’enderroc, la protecció, les ajudes de paleteria als industrials, la gestió de residus i la pintura final.
3. Mireu si el material està definit per format i qualitat o només per preu: no és el mateix compromís.
4. Pregunteu quin tipus d’IVA s’aplica i per què, i demaneu que consti al document.
5. Pregunteu qui executa cada gremi i si és personal propi o subcontractat: subcontractar no és pitjor, però heu de saber qui respon.
6. Lligueu els pagaments a fites d’obra comprovables, no a dates del calendari.

Amb aquestes sis coses damunt la taula, dos pressupostos deixen de ser dos números i passen a ser dues propostes comparables. Quan venim a veure una obra prenem mides i tornem un pressupost obert per partides, amb el material definit i l’abast escrit: és l’única manera que totes dues parts sàpiguen què s’ha acordat abans que ningú piqui una paret.