Com guanyar espai en un pis sense ampliar-lo

Hi ha dues maneres de fer més gran un pis: afegir-hi metres o deixar de malgastar els que ja té. La primera gairebé mai és possible en un edifici de veïns. La segona sí. Els números d’aquest article són comprovables: o són geometria, o són franges de mercat etiquetades com a tals.

D’on surt la sensació de pis petit

El primer motiu és que no en fa 80. La superfície construïda de l’anunci inclou el gruix de les parets i, sovint, la part proporcional d’escala i vestíbul: entre aquella xifra i la útil que trepitgeu hi sol haver del 10 al 20 % de diferència. Un pis anunciat a 80 m² es mou entre 65 i 72 m² útils. La resta és de disseny.

• Cada estança independent i tancada: aquesta decisió obliga a tenir un distribuïdor, i d’aquí surt el passadís llarg.
• La cuina era un local de treball, sovint amb aparells de gas, que imposen condicions de ventilació al local on són.
• El bany interior es va arrambar al celobert i al baixant per estalviar recorreguts de desguàs i de conductes.
• Les habitacions es van dimensionar per dormir-hi, no per treballar-hi.
• A partir dels anys seixanta l’alçada lliure baixa cap als 2,50 m, i una estança baixa sembla més petita.

El passadís és el metre quadrat més car de la casa

Set metres per noranta-cinc centímetres són 6,65 m². Sumeu-hi un rebedor de 2,4 m² i teniu 9 m² dedicats només a circular: prop del 12 % de la superfície útil d’un pis de 75 m². Es paguen sencers i no s’hi pot fer res, perquè un passadís amb un moble a dins deixa de ser un passadís. La solució rarament és treure’l: és repartir-lo.

• Al saló, eliminant el tram final: 2 o 3 m².
• A l’habitació principal: 1 a 1,5 m², la diferència entre un armari moble i un d’encastat.
• Al bany, guanyant fondària: 0,8 a 1,2 m², el que separa una dutxa de 70 cm d’una de 90.
• A la cuina, obrint-la: amplitud i llum, però pocs metres reals.
• El que gairebé mai funciona és omplir-lo d’armaris: per deixar 90 cm de pas davant d’un armari de 60 cm, el passadís hauria de fer 1,50 m.

Noranta centímetres és l’amplada raonable per moure un matalàs; per sota de vuitanta tot és maniobra. Si a casa hi ha o hi pot haver una cadira de rodes, val la pena mirar les referències del CTE DB-SUA per a itinerari accessible —cercle de gir de 1,50 m i 80 cm de pas lliure— encara que la reforma interior d’un habitatge no hi estigui obligada.

Quina mida ha de tenir cada estança

Les xifres de la taula no són mínims legals: a Catalunya les condicions d’habitabilitat i la cèdula les regula el Decret 141/2012. Són mides de treball tretes dels mobles. Un llit doble fa 150 × 190 cm; un armari, 60 cm de fons i 90 cm al davant; una cadira de menjador demana 75 cm per enretirar-se; dos fronts de cuina encarats volen 120 cm entremig.

Aquesta taula serveix sobretot per dir que no: quan una redistribució deixa la segona habitació a 7 m² per fer un vestidor de 5, en posa el preu real damunt la taula abans que sigui d’obra.

Paret de càrrega o envà: com es reconeix abans de tocar-la

Als edificis construïts fins als anys seixanta és habitual l’estructura de murs de càrrega de fàbrica amb forjat unidireccional recolzat al damunt; a partir dels setanta s’estén l’estructura porticada de formigó armat, on la majoria de parets interiors no aguanten res. L’època us diu on mirar, però no substitueix la comprovació.

I una paret de càrrega no és l’única cosa intocable: dins d’un envà hi pot haver un pilar amagat, i pel pis hi passen baixants, patinets de ventilació i conductes de fums que serveixen més d’un habitatge. Són elements comuns encara que travessin casa vostra.

Obrir un pas en una paret de càrrega

1. Un tècnic competent calcula quina càrrega baixa per aquell tram. Sense aquest número no hi ha llinda que es pugui dimensionar.
2. Es redacta el projecte i es demana llicència: la Llei 38/1999 d’ordenació de l’edificació reserva a un tècnic el projecte i la direcció de les obres que alteren la configuració estructural. Els tràmits els detallem a l’article de permisos per reformar a Girona.
3. Es comunica a la comunitat. L’estructura és un element comú i a Catalunya la propietat horitzontal la regula el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya (Llei 5/2006).
4. S’apuntala el forjat superior abans de tocar res, i sovint també l’inferior.
5. S’obre per trams curts i es col·loca la llinda: habitualment dos perfils metàl·lics, un per cara, units entre ells.
6. Es falca amb morter sense retracció perquè entri en càrrega. És el pas que més es descuida i el que decideix si després apareixen fissures.
7. Es retiren els puntals quan el tècnic ho autoritza, no quan sembla que ja s’aguanta.

Compte amb dues coses. El calendari: entre projecte, llicència i execució passen setmanes que no depenen del constructor. I el pressupost: no és una partida d’enderroc, és d’estructura. Com a franja orientativa de mercat, un pas d’un metre a un metre i mig amb llinda metàl·lica i apuntalament es mou entre 900 i 2.500 €, amb honoraris, visat i taxes a part.

Obrir la cuina al menjador: què s’hi guanya i què s’hi perd

Comencem pel que no fa: no dona metres. Un envà de 10 o 12 cm i quatre metres de llarg ocupa entre 0,4 i 0,5 m² de terra, i si la paret és de càrrega no la traieu sencera, hi obriu un pas. El que canvia és la percepció.

No compensa quan s’hi cuina de veritat cada dia i la cuina és petita, quan algú treballa al saló, quan la paret és de càrrega o quan la campana no pot sortir a l’exterior: una de recirculació filtra greix, però no treu ni vapor ni olor.

El terme mitjà sovint guanya els dos extrems: un pas ample amb porta corredissa de vidre, una obertura de barra o una illa fent de frontera. El desglossament del cost és a l’article de quant costa reformar una cuina a Girona, i els criteris de disseny, a la pàgina de reformes de cuina.

La quarta habitació: quan deixa de ser una habitació

Molts pisos tenen una última peça de sis o set metres quadrats on hi cap un llit i res més. Sobre el paper val diners; a la pràctica sol acabar sent el traster de la casa.

• Despatx amb llit abatible: manté la funció per a les visites i allibera la resta de l’any.
• Vestidor obert a l’habitació principal: reversible si es resol amb fusteria i sense tocar parets.
• Ampliació del bany o segon bany: la conversió més cara, perquè arrossega desguassos i impermeabilitzacions.
• Ampliació del saló: el metre quadrat més barat, sempre que l’envà no aguanti res.
• Safareig i estenedor interior: poc lluït i molt agraït si ara esteneu al menjador, una causa habitual de condensació.
• Deixar-la com està: no tota la superfície s’ha d’optimitzar.

Dues advertències honestes. La de mercat: un pis de tres habitacions i un de dues no es publiquen igual. La tècnica: si l’estança perd la finestra o la ventilació pròpia, deixa de comptar com a peça habitable als efectes del Decret 141/2012 i pot afectar la cèdula. El criteri que millor ordena aquestes decisions és la reversibilitat: un armari es desmunta en un matí, un envà de plaques es refà en dos dies, i moure el bany no es desfà mai.

Armaris encastats: la separació que a més serveix per a alguna cosa

Un envà separa dues habitacions i ocupa entre 7 i 12 cm que no fan res més. Un armari passant de 120 cm separa igual i dona 60 cm d’armari a cada banda. El càlcul, fet bé, és menys espectacular del que sol vendre’s. Habitació de 3,00 × 3,20 m: amb un armari moble de 60 cm contra la paret llarga queden 3,00 × 2,60 = 7,8 m² lliures; engruixint la separació fins a 120 cm, l’habitació passa a 3,00 × 2,65 i tot el terra és lliure, 7,95 m². El guany són 0,15 m², és a dir, res.

El guany real és un altre: l’armari arriba al sostre i recupera el metre cúbic que damunt d’un moble es perd sempre, l’habitació torna a ser un rectangle net i la separació guanya massa, que és el que atura el so —sense substituir una solució acústica projectada.

On sí que hi ha guany de superfície pura és als racons morts: entre una porta i una cantonada, al fons d’un passadís o al costat d’un pilar. Un armari a mida hi cap i un moble comprat, no. Compte amb la fondària: un penjador fa 45 cm i un armari de menys de 55 o 60 cm no permet penjar de cara.

Portes corredisses: quants metres alliberen de veritat

Aquí l’aritmètica és neta. Una porta batent escombra un quart de cercle de radi igual a l’amplada del full: π × r² ÷ 4. Amb un full de 72,5 cm surten 0,41 m²; amb un de 82,5 cm, 0,53 m². No és terra perdut, perquè s’hi camina, però no pot tenir res al damunt: ni un moble, ni un radiador.

El número que importa és el total: en un pis de tres habitacions amb cuina, bany, lavabo i safareig hi ha vuit o nou portes interiors, entre 3,3 i 3,7 m² de terra condicionat per l’escombrat. Sumat, és una habitació petita.

Ara la part honesta: canviar-les totes per corredisses no us dona una habitació nova, us dona la possibilitat de posar alguna cosa allà on abans hi havia l’arc buit. Es paguen soles al bany, on 0,53 m² poden ser el 10 o el 15 % de l’estança, i als passadissos estrets.

I tenen preu tècnic: la corredissa encastada es decideix abans de fer els envans, perquè el caixó forma part de la paret i aquell tram queda inservible per a instal·lacions —l’interruptor de l’habitació sol quedar justament allà. Aïlla del so pitjor que una batent i no s’encasta mai en una paret de càrrega. El detall de fulls, guies i ferramenta el teniu a la pàgina de portes interiors.

On va el bany quan es mou

El bany no depèn del que vulgueu sinó d’on és el baixant. L’aigua neta arriba a qualsevol lloc; el desguàs, no: ha de baixar amb un pendent continu, i el que mana és l’inodor, que el CTE DB-HS 5 fixa en 100 mm de diàmetre mínim. Cada metre que l’allunyeu es paga en alçada.

La pregunta, doncs, no és «podem posar el bany allà?», sinó «quants centímetres estem disposats a pujar el terra i on farem l’esglaó?». Sovint la millor resposta és deixar l’inodor on és i moure la resta, perquè un lavabo i una dutxa es col·loquen amb molta més llibertat.

Tres condicionants més tanquen la posició. La ventilació: un bany sense finestra necessita extracció mecànica amb conducte, com demana el CTE DB-HS 3, i el conducte ha d’anar a algun lloc. L’electricitat: el REBT, a la instrucció ITC-BT-27, defineix volums al voltant de la banyera i de la dutxa on no pot anar-hi qualsevol mecanisme. I la porta: un bany que s’obre a la vista de la taula del menjador no es corregeix amb decoració. La resta els vam recollir a l’article d’errors en una reforma de bany.

Guanyar espai no és tirar parets: és decidir quins metres han de fer una feina i quins la poden fer doble.

L’ordre de les decisions

1. Mesureu el pis vosaltres mateixos i dibuixeu-lo a escala amb els gruixos reals. La planta de l’anunci no serveix.
2. Marqueu en vermell el que no es mou: baixants, patinets, conductes de fums, pilars i tota paret sospitosa de càrrega.
3. Marqueu on entra la llum i a quina hora, i escriviu com viviu de veritat.
4. Dibuixeu tres distribucions, no una. La primera sempre és la que ja teníeu amb una paret menys.
5. Passeu-les per la taula de superfícies i per la de portes. Les que no hi passin, fora.
6. Només llavors encarregueu els càlculs i el projecte, i demaneu pressupost per partides amb l’estructura, els honoraris i les taxes separats.

Què mirem en una visita

Mesurem gruixos de parets, mirem cap a on van les bigues, busquem el baixant i els patinets, comprovem l’alçada lliure i preguntem què hi ha al pis de sobre. Després preguntem com viviu, que és la meitat de la feina. D’aquí surten dues o tres opcions dibuixades i, per a cada una, què implica en estructura, instal·lacions, tràmits i temps. El pressupost per partides ve després, mai abans.