Quinze errors en una reforma de bany que es paguen cars

Un bany mal fet no es nota el dia de l’entrega: es nota entre el segon i el cinquè any, quan surt la taca al sostre del veí, quan la mampara ja no tanca o quan cal buidar mig envà per canviar una vàlvula de sis euros. Gairebé tot el que falla es va decidir en tres o quatre moments molt concrets de l’obra, i en tots aquests moments la decisió correcta costava pràcticament el mateix que la incorrecta.

Aquí no expliquem com es fa un bany —això ho teniu a la pàgina de reformes de bany i, per a la dutxa enrasada, a la de dutxa a nivell de terra—, sinó què es fa malament, per què es fa (sempre hi ha una raó aparent i sovint raonable), què costa arreglar-ho després i quina és la manera correcta.

Totes les xifres d’euros que trobareu a l’article són franges orientatives de mercat a les comarques gironines, amb l’IVA a part, i serveixen per dimensionar el risc de cada decisió. No són una oferta ni un preu: el preu vinculant d’una obra surt sempre d’una visita i d’un pressupost per partides amb amidaments.

1. Enrajolar sense impermeabilitzar per sota

La rajola no és impermeable i la junta ho és encara menys: un rejuntat cimentós corrent absorbeix aigua i la deixa arribar al suport. Per això, sota el plat i a les parets de la zona mullada hi ha d’haver una capa impermeable contínua —membrana líquida de dues mans o làmina en rotlle— abans de posar res, amb bandes de reforç a totes les cantonades i maniguets als passos de tub. La referència tècnica que fa servir el sector és la DIN 18534, que classifica els locals humits segons la càrrega d’aigua i obliga a segellar les trobades, no només les superfícies planes.

Es fa malament perquè no es veu, no surt a cap foto i afegeix un dia d’obra. En un bany de 5 m² la partida completa se sol moure entre 250 i 500 € amb mà d’obra inclosa: és una de les més barates del pressupost i la que més diners protegeix.

Què costa no fer-ho: la humitat apareix primer com una taca al sostre del pis de sota o com un sòcol inflat al passadís, i la reparació no és una rajola, és tornar a fer la dutxa sencera. Entre enderroc, runa, impermeabilització, enrajolat nou i sanitaris desmuntats i tornats a muntar, això no acostuma a baixar de 2.000–3.000 €, i encara falta el que es pacti amb el veí. Fet bé: impermeabilitzant tot el terra del bany, pujant per tota l’alçada de la dutxa i com a mínim 20 cm per sobre de la sortida d’aigua més alta, i deixant 20 cm de marge lateral a banda i banda de la zona mullada.

2. Formar el pendent a ull, o no formar-lo

Un pendent mal format deixa un bassal permanent al mateix punt: taca fosca, floridura a la junta i calç que no marxa amb res. El pendent es forma amb morter abans del revestiment, no amb el ciment cola de la rajola, i la xifra d’obra és 1,5–2 % cap al desguàs. En un recorregut de 90 cm, un 2 % són 18 mm de desnivell: es veu amb la regla i el nivell, i no s’improvisa.

Hi ha dues proves i totes dues es fan abans d’enrajolar. La d’estanquitat: es tapona el desguàs, es deixen 3–5 cm d’aigua sobre la impermeabilització i es comprova 24 hores després que el nivell no ha baixat i que no ha aparegut res al pis de sota. I la de pendent: es buida una galleda i es mira que no quedi ni una làmina d’aigua en cap punt. Dues hores de feina que estalvien una obra sencera.

La resta del recorregut compta igual. El CTE DB-HS 5 fixa diàmetres mínims de derivació individual —32 mm per al lavabo, 40 mm per a la dutxa i la banyera, 100 mm per a l’inodor— i demana un tancament hidràulic d’entre 50 i 100 mm a cada sifó. Un desguàs sense sifó, o amb un sifó que s’asseca perquè aquell bany no es fa servir, fa olor de claveguera per net que estigui: és l’error que més sovint es confon amb un problema d’humitat.

Corregir un pendent després vol dir picar el paviment de la dutxa, refer la impermeabilització i tornar a enrajolar: 1.200–2.500 € i el bany fora de servei entre tres i cinc dies, sempre que la rajola encara es fabriqui.

3. Un extractor sense conducte de sortida real

El clàssic dels pisos i les cases antigues: es posa un extractor al sostre i el tub acaba dins del fals sostre o dins d’una cambra. L’aire no marxa enlloc, el vapor es condensa allà dins, mulla la placa per l’altra cara i surt setmanes després per una junta o per l’habitació del costat. També compta com a sortida falsa el conducte que aboca a un celobert tancat i el que s’endolla a un shunt col·lectiu que ja no tira.

Es fa perquè obrir un pas a façana o a un patí és brut, de vegades demana el vistiplau de la comunitat i sempre costa mig dia més. El CTE DB-HS 3 exigeix extracció als banys, amb un cabal de referència de 15 l/s per local —uns 54 m³/h— i, tan important com això, una entrada d’aire equivalent: si la porta ajusta a terra, l’extractor gira i no mou aire. Una escletxa d’un centímetre sota la porta ho resol.

El conducte també decideix. Un tub flexible d’alumini arrugat i penjant perd molta més pressió que un tub rígid llis del mateix diàmetre, i cada colze de 90° hi suma. Fet bé: conducte rígid o semirígid de 100–125 mm, el recorregut més curt possible, pendent cap enfora i reixa amb comporta antiretorn. I un extractor amb temporitzador o higròstat que continuï deu o quinze minuts després de la dutxa fa més feina real que un de més potent que s’apaga amb l’interruptor.

Previst durant l’obra, entre 150 i 400 €. Resolt després, cal obrir el fals sostre i sovint la façana: 400–900 € i pols per tota la casa. És també l’única mesura que trenca el cicle de la condensació, que expliquem a fons a l’article sobre els tipus d’humitats.

4. Ignorar els volums elèctrics

El reglament electrotècnic de baixa tensió, a la instrucció ITC-BT-27, divideix el bany en volums al voltant de la banyera i de la dutxa i diu què s’admet a cadascun. No és paperassa: és la diferència entre un endoll ben posat i un endoll a mig metre d’un fil d’aigua.

Es fa malament perquè l’endoll cau on és còmode o on ja passava el cable antic. Corregir-ho amb la paret enrajolada vol dir regata nova, cable nou i rajola trencada: 250–600 €, i si la sèrie ja no es fabrica, un pany de paret que no lliga amb la resta. Fet bé: els volums es marquen amb guix sobre la paret el dia que es replantegen les instal·lacions, abans de la primera regata.

5. No deixar cap presa de corrent al costat del lavabo

És el bessó de l’error anterior i el paguen tots els banys reformats amb por. Com que «al bany no hi pot haver endolls», no se’n posa cap, i el resultat és un allargador que travessa el bany des del passadís perquè algú s’ha d’assecar els cabells. La regla real és molt més simple: fora dels volums, i amb el diferencial de 30 mA que el reglament ja exigeix, les preses són legals i infinitament més segures que un cable per terra en un bany moll.

Fet bé: dues preses al costat del mirall, per sobre del taulell, a uns 110–115 cm del terra, i una tercera dins del moble per deixar-hi carregant el raspall elèctric i la màquina d’afaitar sense que quedin sobre la pica. Si hi ha tovalloler elèctric o assecador fix, línia pròpia. Previst durant l’obra són 60–150 € entre mecanismes i cable; afegit després, torna a ser regata, cable i rajola trencada.

6. Deixar la cisterna encastada sense registre

Una cisterna encastada és un dipòsit i un mecanisme dins d’un bastidor tapat amb placa i rajola. Tot el manteniment que tindrà en vint anys —la vàlvula de descàrrega que degota, el flotador que no tanca, la clau d’escaire— es fa per un únic lloc: el forat del polsador. Si el polsador queda enrajolat pels quatre costats, o darrere d’una prestatgeria, o si algú l’ha segellat amb silicona «perquè quedi més net», el registre ha desaparegut.

Es fa perquè el marc del polsador es veu i la rajola contínua queda millor a la foto. El dia que la vàlvula degoti —i degotarà: és una goma submergida en aigua— l’única manera d’arribar-hi serà picar el frontal. Entre enderroc, fontaneria, rajola nova i rejuntat, això són 300–700 € i dos dies sense WC, i la rajola de fa deu anys ja no es fabrica.

Fet bé: el polsador va enrasat però desmuntable amb la mà i sense silicona; la clau de tall de la cisterna queda accessible des del mateix forat; i cada bany té la seva clau de pas d’aigua freda i calenta en un punt registrable, perquè una reparació no obligui a tancar l’aigua de tot l’habitatge. La mateixa lògica val per a l’aixeta encastada de la dutxa: el cos va dins de la paret, però el cartutx s’ha de poder treure des del davant sense tocar la rajola. I guardeu dos o tres metres quadrats de rajola del mateix lot: el codi de to i calibre no es repeteix mai entre partides.

7. Triar un porcellànic polit per al terra

Un porcellànic polit brillant és bonic a l’exposició i un problema al terra d’un bany. Moll i amb restes de sabó té un fregament molt baix, i el poliment obre la porositat superficial: marca les gotes de calç, els residus de gel i les petjades, i sovint demana un tractament segellador per no tacar-se.

La confusió ve de la norma. El CTE DB-SUA 1 classifica els paviments per resistència al lliscament amb el mètode del pèndol —classe 1 per a un valor Rd entre 15 i 35, classe 2 fins a 45 i classe 3 per sobre de 45— però aquesta exigència s’aplica a edificis i zones d’ús públic, no a l’interior dels habitatges. És a dir: dins de casa vostra ningú no us obligarà a res, i per això la botiga us pot vendre el que sigui. La física no fa aquesta excepció.

Fet bé: al terra d’un bany, porcellànic mat o texturat de classe 2 com a mínim, i classe 3 dins de la zona de dutxa. Un format més petit al plat ajuda, perquè més juntes vol dir més agafada. La diferència de preu entre un model polit i un de mat equivalent sol anar de zero a 15 €/m²; canviar el paviment d’un bany amb els sanitaris ja col·locats són 900–1.800 €. Si voleu el mateix material a tot l’habitatge, la comparativa de classes d’ús la teniu a la pàgina de paviments de parquet i vinílic.

8. Enrajolar per sobre de l’antic en una reforma completa

Enrajolar sobre l’enrajolat existent és una tècnica legítima quan es fa el que és: una posada al dia ràpida i barata d’un bany que funciona. En una reforma completa és una altra cosa: és renunciar a canviar les canonades, a impermeabilitzar i a revisar el desguàs justament el dia que tot allò estava a l’abast de la mà.

A més té conseqüències de cotes que sorprenen. Cada cara guanya uns 13–15 mm entre rajola i ciment cola, o sigui uns 3 cm menys d’amplada útil al forat de la dutxa, i el terra puja 15–20 mm: la porta pot deixar de passar, l’ampit de la finestra queda escàs i la dutxa enrasada deixa de ser possible. I la peça nova només aguanta el que aguanti la vella: si a sota n’hi ha una de buida, el conjunt cau amb ella. Si es fa, cal comprovar-ho peça a peça amb un colpeig, aplicar un pont d’unió i fer servir un adhesiu de classe C2 com a mínim, segons la UNE-EN 12004.

Es fa per estalviar l’enderroc, la runa i tres o quatre dies. En un bany de 5 m² l’estalvi real acostuma a ser de 400 a 800 €. La factura de recuperar-ho dos anys després, quan una canonada de ferro galvanitzat comença a degotar dins de la paret nova, és la del bany sencer.

9. Triar un plat estàndard quan el forat no ho és

Els forats de banyera dels pisos dels anys seixanta i setanta rarament fan una mida comercial: 154, 168 o 172 cm de llarg són habituals, i els plats es fabriquen en múltiples de deu. Posar-hi un plat de 160 vol dir un farciment de 12 cm, un cantell d’obra que s’ha d’enrajolar i una junta llarga que sempre acaba negra.

Es fa perquè el plat de mida estàndard és més barat i arriba abans. Els plats de càrrega mineral i de resina es poden tallar a l’obra amb radial i disc de diamant quan el fabricant ho autoritza, i el sobrecost d’un plat a mida sol ser petit comparat amb el que costa resoldre un farciment i mantenir-lo net vint anys. Fet bé: es mesura el forat amb l’enderroc ja fet i abans de demanar res, i llavors es decideix si es talla el plat o si es fa un plat d’obra, que és la solució que expliquem a la pàgina de dutxa a nivell de terra. Si el que voleu és només substituir la banyera sense tocar la resta del bany, el procediment i els terminis són a la pàgina de canvi de banyera per dutxa.

10. Encarregar la mampara abans de tenir l’obra acabada

Aquest error té dia i hora: el moment que algú agafa el plànol, suma les mides teòriques i truca al proveïdor. La mampara no es mesura sobre el plànol, es mesura sobre l’obra acabada, amb el plat col·locat i anivellat i amb la rajola posada i rejuntada. Entre la cota del projecte i la real hi ha el gruix de dues rajoles amb el seu adhesiu —13 a 15 mm per costat— i, sobretot, l’aplom veritable de les parets.

Les parets d’un pis antic no són plomades: un centímetre de desviació en dos metres d’alçada és del tot normal. Els perfils de regulació de les mampares de sèrie absorbeixen entre 10 i 20 mm; per sobre d’això, o el vidre no entra o queda una escletxa per on surt l’aigua. I un vidre templat no es pot retallar: un cop fabricat, si sobra un centímetre, sobra per sempre.

Es fa per guanyar temps, perquè una mampara a mida pot trigar de tres a sis setmanes. La manera correcta de guanyar-lo és una altra: es tria el model i el proveïdor al principi i es reserva el termini, i la mida definitiva es passa el dia que s’acaba el rejuntat. Fet així, la mampara arriba amb el bany net i es munta en un matí. Fet malament, es paga dues vegades el mateix vidre.

11. Una mampara i uns acabats impossibles de netejar

Perfils amb angles interiors, gomes que no es poden treure, rails inferiors amb calaix i vidres sense tractament són una condemna setmanal. I la conseqüència no és només estètica: la calç i el sabó es queden a les gomes, la goma es degrada i al cap de tres o quatre anys la mampara degota per baix, que és exactament el punt on la impermeabilització ja no arriba.

Fet bé: vidre templat de 6 mm en fulles corredisses i de 8 mm en fixos i batents, amb tractament antical de fàbrica; el mínim de perfil possible; gomes desmuntables i substituïbles, i si pot ser sense rail inferior. Segellat amb silicona neutra —no acètica— i 24 hores sense dutxar-s’hi perquè curi. Si heu de decidir on posar 200 € més, poseu-los aquí abans que en el disseny dels sanitaris: la mampara la toqueu cada dia.

12. Resoldre la llum amb un únic punt al sostre

Un sol punt de llum al centre del sostre posa la vostra pròpia ombra sobre el mirall, que és exactament on necessiteu veure-hi. És l’error més fàcil de detectar abans de començar i el que menys costa evitar.

Fet bé: dues capes. Una de general al sostre i una de frontal al mirall, a banda i banda i a l’alçada dels ulls, o bé una barra difusa per sobre. Els valors de disseny que es fan servir són de l’ordre de 100–200 lux d’il·luminació general i 300–500 lux a la zona del mirall. Escolliu llum amb índex de reproducció cromàtica alt, IRC 90 o més, si algú s’hi ha de maquillar o afaitar, i una temperatura de color entre 3.000 i 4.000 K, la mateixa a tots els punts: barrejar càlid i fred en un bany petit es nota molt. I comproveu la protecció, perquè dins del volum 2 la lluminària ha de ser IPX4 com a mínim.

Afegir un punt de llum amb la paret ja enrajolada és regata, cable i rajola: 150–350 € per punt, i el mateix problema de trobar la peça de recanvi.

13. No deixar reforços ni pensar en els pròxims quinze anys

Si a casa hi ha o hi haurà gent gran, tres decisions es prenen ara o no es prenen mai: l’amplada de la porta, el sentit d’obertura i l’espai lliure de gir. Una porta de 80 cm de fulla dona un pas lliure real d’uns 76–78 cm, que és el mínim raonable per entrar-hi amb una cadira de rodes; una de 70 no hi passa. I una porta que obre cap a dins bloqueja l’auxili si algú cau just al darrere: canviar-la per una corredissa mentre l’envà encara és obert val molt poc, i les opcions les teniu a la pàgina de portes interiors.

El detall que ningú no demana és un altre: deixar reforços de fusta o de xapa dins de l’envà de placa de guix als punts on algun dia aniran les barres de suport, al costat de l’inodor i dins de la dutxa, a uns 70–75 cm del terra. Costa 30–80 € de material i mitja hora de feina. Sense reforç, una barra collada només a la placa no aguanta el pes d’una persona, i posar-la després obliga a obrir la paret i refer l’enrajolat. Si voleu que una cadira pugui girar dins del bany, la referència de projecte és una circumferència lliure d’1,50 m de diàmetre: en un bany de pis és una condició dura, però val més saber-ho abans de decidir on va la pica.

14. Oblidar les juntes: la perimetral, la de moviment i el rejuntat

La rajola es mou. Es dilata amb la temperatura —molt més si hi ha terra radiant— i el suport es retreu mentre cura. Si el paviment queda encastat contra la paret sense junta perimetral, l’única sortida d’aquest moviment és cap amunt: les peces es buiden, sonen a buit i acaben trencant per la vora.

Fet bé: junta perimetral de 5–8 mm en tot el contorn, tapada després pel sòcol; junta entre peces de 2 mm com a mínim, també amb porcellànic rectificat, perquè la «junta zero» no existeix —les peces tenen tolerància de calibre—; i a les cantonades i a la trobada entre paviment i parament, junta elàstica de silicona neutra i no rejuntat rígid. Al rejuntat, la norma de referència és la UNE-EN 13888: per a la zona de dutxa, un morter cimentós millorat de classe CG2 o directament un rejuntat de resina de reacció, que no absorbeix aigua i no es taca.

Es fa malament perquè la junta de 2 mm «es veu» i el client va demanar que no es veiés. Refer un paviment bufat és refer-lo sencer, i aquest cop amb junta.

15. Comprar el material sense saber el calendari

Un plat a mida, una mampara especial, un moble lacat o una peça de gran format poden trigar setmanes. Si el material arriba tard, l’obra no s’alenteix: s’atura, amb el bany buit i l’equip col·locat en una altra casa, i tornar-lo a encaixar en un calendari ple pot costar més dies que la mateixa espera.

Compreu sempre un 10 % més de rajola del que surt del càlcul. Entre talls, trencaments i la peça que caldrà substituir d’aquí a cinc anys, aquest 10 % és el més barat de tot el pressupost, i el codi de to i calibre de la caixa val la pena apuntar-lo. El calendari sencer d’una obra, amb les dependències entre gremis, el desglossem a l’article del calendari de reforma setmana a setmana.

Què costa corregir cada error quan ja s’ha rejuntat

En quin moment de l’obra es decideix cada cosa

Gairebé cap d’aquests errors es pot arreglar «més endavant»: cada decisió té una data de caducitat marcada per la fase següent. Aquesta és la taula que faríem servir per revisar un pressupost abans de signar-lo.

Cinc comprovacions abans de pagar l’última factura

1. Deixeu córrer l’aigua de la dutxa cinc minuts amb el desguàs obert: en tancar no ha de quedar cap làmina d’aigua enlloc.
2. Poseu un full de paper contra la reixa de l’extractor engegat: si no s’aguanta sol, no s’està extraient prou aire.
3. Traieu el polsador de la cisterna amb la mà, sense eines, i comproveu que des del forat es veu la clau de tall.
4. Colpegeu amb els nusos dels dits tot el paviment i totes les parets enrajolades: cap peça no ha de sonar a buit.
5. Obriu i tanqueu la mampara deu vegades amb el bany moll: no ha de fregar, no ha de degotar cap enfora i el rail ha de quedar buit.

I demaneu per escrit tres coses que no es veuen: el certificat de la instal·lació elèctrica si s’ha modificat el quadre o s’han fet circuits nous, la fitxa tècnica del sistema d’impermeabilització que s’ha col·locat i la garantia dels materials amb les factures. Si algú es resisteix a donar-vos-les, ja teniu una resposta. A l’article de preguntes abans de contractar una reforma n’hi ha nou més que val la pena fer abans de signar, i a l’article sobre permisos per reformar a Girona hi ha què cal comunicar a l’ajuntament segons el que toqueu.

Què mirem nosaltres en una visita de bany

La conversa comença sempre pel mateix: on està el baixant, on són les claus de pas, quina alçada té el sostre i què hi ha darrere de cada paret. Amb això ja se sap si la dutxa pot quedar enrasada, si l’inodor es pot moure sense inventar pendents i si hi ha per on treure la ventilació. Després es mira la porta, es mesura el forat de la banyera i es compta quantes preses hi ha i on són.

D’aquesta visita en surt un pressupost per partides on la impermeabilització, la formació de pendents i la ventilació apareixen amb nom propi i amb preu. Si en un pressupost aquestes tres partides no hi són, no vol dir que surtin gratis: vol dir que algú ha decidit no fer-les.